diumenge, 3 de novembre de 2013

Menys provocacions i més solucions


Aquest dimarts al Congrés dels diputats es votava una moció presentada per la diputada Rosa Díez sobre la “falacia del denominado derecho a decidir”. Bàsicament el text pretenia forçar un acte d’acatament constitucional i de jura de bandera a la seu del Congrés dels diputats, reafirmant la vigència de determinats articles de la Constitució relatius al subjecte de la sobirania i, de passada, carregar-se qualsevol bri d’esperança en el reconeixement i l’exercici del dret a decidir dels catalans. Per fal·làcia, i sense acritud, la seva.

Vagi per endavant que el PSC no votarà mai que el dret a decidir és una fal·làcia. Però el cert és que aquella votació no anava només sobre el dret a decidir, sinó que el que hi havia en joc era la preservació de la unitat del catalanisme polític i la lluita entre la immutabilitat i la reforma de l’organització territorial de l’Estat establerta a la Constitució. Una cosa és el respecte al marc constitucional actual i una altra molt diferent és que aquest no es pugui canviar. Per aquest motiu el PSC no podia votar mai una provocació d’aquelles dimensions. Per coherència amb els nostres plantejaments, per profundes conviccions democràtiques i per dignitat nacional.

Però més enllà dels motius de la votació en sí mateixos el que sorprèn és que al Congrés dels diputats puguin arribar a votar-se resolucions d’aquestes característiques. Un parlament ha de fer lleis, ha de controlar el Govern, ha d’instar-lo a actuar i ha d’aprovar resolucions que siguin útils als ciutadans i que aportin certeses, solucions i concrecions que puguin millorar el dia a dia de la gent. Decisions que facin d’aquest un país més lliure, més democràtic, més modern, més competitiu i amb més benestar. Això no vol dir limitar el debat. Ans el contrari. De debats els que convinguin i de declaracions institucionals també. Però mocions com la de la Sra. Díez, cap més. Són una presa de pèl als ciutadans i una falta de respecte a la institució. Aquest afany d’utilitzar els instruments parlamentaris únicament per treure’n un rèdit partidista provocant fractures socials, territorials i polítiques és, certament, molt irresponsable. Fa temps que vivim en un excés de tacticisme que no ens porta enlloc. Estem instal·lats en el curtplacisme, en l’astúcia i en l’audàcia, en la improvisació i en l’ocurrència, oblidant els veritables debats i les prioritats reals dels ciutadans. Aquesta setmana, mentre es votava la “fal·làcia del dret a decidir”, el PP desmuntava al mateix Congrés el sistema públic de pensions, sense despertar ni de bon tros les mateixes passions ni rius de tintes, amb els efectes profundament injustos que aquesta decisió provocarà en el dia a dia dels ciutadans. No hi ha alçada de mires, ni sentit d’Estat, ni de la responsabilitat. I això val tant pel Congrés dels diputats, com pel Parlament de Catalunya i pels nostres ajuntaments. Són temps difícils aquests i cal estar a l’alçada perquè sempre és més fàcil provocar, qüestionar o destruir que proposar, comprometre’s i oferir respostes, projectes i propostes.

Els ciutadans esperen que els seus representants els aportin solucions als seus problemes, bé siguin econòmics, socials, laborals o nacionals. Ningú entén que s’hagi de recórrer a les provocacions ni a l’oportunisme polític per arreplegar un grapat de vots. Els problemes són molts, de molts tipus i molt greus. I ens cal afrontar-los amb responsabilitat, amb intel·ligència i amb propostes, no amb actes d’acatament constitucional. O ens hi posem, o no ens creurà ningú. Les mocions com la de l’altre dia es despatxen gairebé sense ni prendre la paraula. Més rigor i menys tacticisme estèril de curta volada. Més solucions i menys provocacions. Això és el que ens cal per recuperar la credibilitat perduda.
Article publicat al Diari de Tarragona el 2 de noviembre de 2013.