dijous, 7 de febrer de 2013

El bolígraf de la feina

(Reflexions sobre l'honradesa i la integritat dels servidors públics)

Fa ja uns quants anys, quan iniciava els primers estudis per l’elaboració de la que acabaria essent la meva tesi doctoral titulada “El control extern de la despesa pública. Configuració i garantia constitucional”, vaig visitar la Sindicatura de comptes de Catalunya, l’òrgan que controla que l’execució pressupostària que fa el govern s’adeqüi a la legalitat i s’efectuï atenent criteris d’eficàcia i d’eficiència. Més endavant vaig tenir l’oportunitat de conèixer el funcionament del Tribunal de Cuentas d’Espanya i, finalment, el canadenc i el nordamericà molt més consolidats, avançats i moderns. Però en la primera d’aquelles entrevistes amb l’aleshores Síndic Major de la Sindicatura, em va fer una afirmació que em va deixar completament astorat: “Tots els problemes comencen quan algú s’emporta el bolígraf de la feina a casa!”. 

Efectivament, molts dels mals del nostre sistema polític comencen quan algú perd la noció de la diferència existent entre el públic i el privat. Quan es confonen i es barregen els interessos públics amb els personals. Quan hi ha un intent de patrimonialització de la cosa pública o, encara pitjor, quan hom utilitza els ressorts i els instruments públics en benefici personal. Emportar-se un bolígraf de la feina a casa és segurament un acte inconscient, innocent, irrellevant fins i tot. Però darrera de l’acte en sí mateix hi ha el trencament d’una línia, de vegades borrosa, que no s’hauria de traspassar mai, que és la que delimita l’interès general i el particular.

Vagi per davant que la immensa majoria de servidors públics i responsables polítics són persones honestes, i que en molts casos duen a terme les seves tasques de forma desinteressada. Una dedicació, aquesta, que es posa especialment de manifest en l’administració local. Però també és cert, que molts dels casos de corrupció política que es descobreixen són tan vergonyants que per la seva envergadura provoquen una alarma social que pot acabar contaminant i desprestigiant tot el conjunt.

Estic convençut que cal modificar moltes lleis per tal d’establir més controls, aprofundir en els mecanismes de transparència en la presa de decisions públiques, administratives i polítiques (especialment en l’àmbit de la contractació pública, laboral i en la concessió de subvencions) i ser exemplars en la resposta si es prova que hi ha hagut una conducta il·legal. Tots els casos que estan apareixent darrerament són indignes, intolerables i injustificables. Fan un mal irreparable a la credibilitat de les institucions i, per tant, als fonaments de la nostra democràcia. Però per molt que fem, per molt que innovem, per moltes lleis que modifiquem -que són del tot necessàries-, al final tot acaba al mateix lloc: en la integritat personal de cadascú. En darrer extrem, davant d’un cas de corrupció o de suborn, sempre hi ha un home o una dona que acabarà actuant en funció de la seva pròpia integritat personal. El que corromp i el que es deix corrompre. I tant responsable és un com l’altre perquè ambdós fan mal al sistema.

Moltes institucions democràtiques del nostre país estan en crisi des de fa anys. El sistema representatiu també. Ens cal, per tant, recuperar la vocació sincera de servei públic i renovar el compromís de servei al país, als ciutadans i a l’interès general. Cal canviar algunes inèrcies imperants en els darrers anys en relació als motius que porten a algú a incorporar-se a la a la política i a la cosa pública i recordar que en política s’hi va a servir i no a servir-se’n. Amb humilitat, amb rigor, amb capacitat, amb professionalitat, aportant el millor de les nostres experiències i formació personal i professional en benefici de la comunitat.

Per això estic convençut que la regeneració democràtica és ineludible i, en conseqüència, cal efectuar una renovació inequívoca del compromís amb la cosa pública. Només així es podrà guanyar en confiança ciutadana i recuperar la credibilitat perduda. Integritat, honradesa i vocació de servei.

(Article publicat avui al Diari de Tarragona)