dijous, 27 de setembre de 2012

Resolució del PSC al debat de Política General del Parlament de Catalunya

Proposta pel futur de Catalunya

El Parlament de Catalunya,

2.1) Constata que la manifestació multitudinària i cívica celebrada a la Diada d’enguany, mostra clarament un malestar creixent pel que fa a les relacions entre Catalunya i Espanya, un malestar que ja es va expressar amb motiu de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut votat pels catalans l’any 2006, i que s’ha vist agreujat per la crisi econòmica i pels reiterats incompliments per part del Govern de l’Estat.

2.2) Constata que l’actual Govern de l’Estat, lluny d’abordar aquest creixent malestar, ha emprés una ofensiva recentralitzadora que ha estat considerada inconstitucional en reiterades ocasions pel Consell de Garanties Estatutàries, en vulnerar les competències de la Generalitat de Catalunya i els drets de la ciutadania.

2.3) Manifesta, en conseqüència, que cal procedir a una revisió en profunditat de les relacions entre Catalunya i Espanya en el marc europeu.

2.4) Proclama la necessitat d’impulsar la reforma de la Constitució per tal d’assolir un Estat federal que garanteixi el màxim autogovern per Catalunya, ens asseguri un tracte fiscal just i reconegui la nostra identitat i cultura nacionals en el marc de l’Estat Espanyol i la Unió Europea, conscient que un sistema de sobiranies compartides és la millor forma de gestionar les interdependències existents en l’economia globalitzada.

2.5) Manifesta el seu convenciment que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya hauran de decidir lliurement sobre qualsevol proposta de canvi substancial de les relacions entre Catalunya i Espanya, acordada entre les institucions catalanes i espanyoles, a través d’un referèndum en el que es plantegi una pregunta clara a la que s’hagi de respondre de forma inequívoca, acceptant o rebutjant el projecte sotmès a consulta.

2.6) Es compromet a promoure les reformes necessàries per tal que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya puguin exercir el seu dret a decidir a través d’un referèndum o consulta acordat en el marc de la legalitat.

dijous, 13 de setembre de 2012

Sobre la conferència d’Artur Mas avui a Madrid



La conferència del president Mas d'avui a Madrid havia generat molt expectació. Òbviament. En bona mesura ha vingut a Madrid traslladar un sentiment de greuge i de profund malestar que senten molts catalans. Un sentiment que entenc i comparteixo. És el respecte a la nostra dignitat. Crec que en aquesta descripció el President ha estat prou encertat i, per tant, en bona mesura la puc subscriure.

Però més allà del diagnòstic, del relat sobre les causes, els motius i els detonants que el poden haver provocat, el problema està en l’ambigüitat amb què el president Mas pretén canalitzar aquest sentiment majoritàriament expressat a Catalunya.

Ja han passat 48h des de la manifestació de Barcelona i el Molt Honorable President Mas encara no ha concretat res. De fet, està esgotant el diccionari de sinònims (transició nacional, plenitud nacional, instruments i estructures d’Estat, avui també s'ha reconegut federalista, dels pocs, ha dit), però no concreta res.

Mas està jugant amb ambigüitat calculada. Massa diria jo, perquè està jugant amb els sentiments de molta gent i perquè estem parlant de qüestions tant serioses con la independència i el pacte fiscal.

Crec sincerament que necessitem claredat. I el President hauria de dir clarament i d’una vegada per totes, sense embuts ni matisos, si està per la independència o pel pacte fiscal (en una hora i mitja d’intervenció no ha citat ni una sola vegada la paraula independència). Si està pel pacte o per la ruptura. Per la negociació i l’acord o pel trencament. I si els termes del debat són aquests, jo estic per la recerca de l’acord, pel pacte, per la negociació, per la recerca d’una solució. En això no defalliré. Digueu-me ingenu.

El PSC ha d’aspirar a representar un gran espai, que crec majoritari, dins el catalanisme polític. Ha de ser el gran partit que garanteixi la unitat civil i la cohesió social. I per tant, ha de ser capaç d’oferir solucions a aquests anhels d’ambició nacional que, legítimament, plantegen la gran majoria dels ciutadans de Catalunya.

Per això crec que cal impulsar decididament la creació d’un nou marc de relacions amb Espanya. Un nou marc de relacions que doni resposta a aquestes demandes i aspiracions del poble de Catalunya. I ho ha de fer impulsant amb contundència el disseny i la construcció d’un nou federalisme. Passar del federalisme clàssic al federalisme dels fets. Un federalisme nou, del segle XXI, en un món globalitzat, que superi l’estat de les autonomies i que pugui il•lusionar. Cal un nou pacte constituent que garanteixi que la gestió de la interdependència real sigui compartida amb Espanya i amb Europa.

No dic que sigui fàcil, però val la pena lluitar.

Som-hi!

dimarts, 11 de setembre de 2012

Per una nova relació amb Espanya


La Diada de l’Onze de Setembre és la nostra festa nacional. És la festa que ens aplega a tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya sense cap excepció. És la celebració d’un compromís per una Catalunya més lliure, més justa i més fraternal. És l’expressió simbòlica de la catalanitat. La Diada és una festa de celebració, però també de reivindicació. Des de la històrica manifestació del 1977, a mesura que ha anat avançant el reconeixement i l’exercici del nostre autogovern i s’han anat forjant i ampliant els drets individuals i la igualtat d’oportunitats, la festa ha anat perdent caràcter reivindicatiu i s’ha accentuat la seva vessant més festiva. Com més hem avançat en plenitud nacional i cohesió social, la necessitat de lluita i de reivindicació ha estat menor. Aquesta és la conseqüència lògica de la normalització i consolidació social i democràtica del nostre país.

Aquest any, però, la nostra festa nacional torna a adquirir un clar accent reivindicatiu. Pràcticament ningú té present els actes institucionals que s’han organitzat, entre d’altres motius perque amb prou feines se n’ha fet difusió. L’atenció mediàtica i la tensió política seran en un altre lloc. La manifestació convocada per l’Assemblea Nacional Catalana en defensa d’una Catalunya independent ha despertat una enorme expectació i és molt probable que sigui un èxit de participació. Enhorabona! No ens ha de fer cap por. La independència i l’autodeterminació han de poder formar part del debat polític democràtic amb total normalitat. Però crec que ningú no s’hauria d’apropiar de l’èxit de la convocatòria. Ni els partits polítics, ni els propis convocants. Ens equivocaríem tots plegats si ho féssim. El que sí que cal fer és escoltar el clam, prendre nota i actuar. Sobretot, actuar.

Perquè més enllà de l’eslògan de la convocatòria, hi ha elements per creure que la manifestació d’aquesta Diada és l’expressió apassionada i serena d’un sentiment de greuge i d’un gran malestar dels ciutadans en relació al tracte que els catalans rebem per part d’Espanya. Amb més o menys raons objectives que ho avalin, amb més o menys instrumentalització partidista per part d’alguns, el cert és que el sentiment de maltractament ha augmentat i molts catalans necessiten expressar-ho. Ja no només verbalitzar-ho, sinó evidenciar-ho col·lectivament.

El tracte fiscal és segurament la gota que ha fet vessar el got. Un got que ja venia molt ple després de la sentència del TC sobre el nostre Estatut i després dels efectes de la crisi que patim tots sense poder identificar o responsabilitzar els seus culpables. El tracte fiscal com a detonant de l’esclat. Potser, fins i tot, el mínim comú denominador. Els diners! La diferència entre allò que generem i allò que rebem.  I està clar que ara és el moment de refer el model fiscal i de defensar de forma desacomplexada i contundent els nostres interessos. Sense renunciar a la solidaritat, certament, però garantint que aquesta no acabi essent contraproduent per aquell que l’exerceix. És el moment de començar a discutir els límits i fins i tot les condicions d’aquesta solidaritat amb la resta d’Espanya: diners per a aquí i per a fer què?

Per això cal treballar decididament per liderar la construcció d’una nova relació federal amb Espanya però des d’una perspectiva nítidament catalana. El federalisme no és només un instrument, és també, i sobretot, una actitud. I per això es necessiten aliats, interlocutors, còmplices. I si no som capaços de trobar-los, potser ha arribat el moment de refer el pacte constitucional. Des de la lleialtat institucional, però també des de la legítima defensa dels interessos més bàsics dels ciutadans del nostre país. Estic convençut que majoritàriament els ciutadans no volen la confrontació oberta. Volen acord, pacte, consens i sobretot, respecte i justícia. I per això val la pena lluitar.

Perquè amb independència o sense, els grans debats que hem d’afrontar immediatament són els de com generar ocupació, com canviar i enfortir el nostre model productiu, com reindustrialitzar el país, com millorar l'educació, com garantir la sanitat publica de qualitat, com fomentar la innovació i l'emprenedoria, com potenciar la cultura, com aprofundir en la democràcia o com promoure un desenvolupament sostenible. Majoritàriament els ciutadans ens exigeixen també respostes a aquestes qüestions: com créixer, com generar riquesa i ocupació i com millorar la qualitat de la seva vida, i els faríem un flac favor si desviéssim l'atenció.

El model autonòmic pot haver arribat a la seva fi. És possible que s’hagi esgotat i, per tant, els anhels de llibertat i d’autogovern dels catalans reclamin, legítimament, anar més enllà. En un moment de crisi econòmica profunda com l’actual, de pèrdua de sobirania per part dels Estats, en què tot està en dubte i ningú es refia de ningú, els ciutadans necessiten evidenciar aquest malestar, aquesta desconfiança i aquest desconcert. Està passant a tot el món. I òbviament també aquí.

Ens cal més autogovern i una fiscalitat més justa, com a instruments per fer de Catalunya una societat millor. És per això que el risc de promoure l’associació entre independència i sortida de la crisi pot acabar generant més frustracions que ara no ens podem permetre i que els ciutadans no es mereixen. Seria massa irresponsable. Però, en coherència, després d’una manifestació d’aquestes característiques els impulsors més genuïns de la convocatòria, més enllà dels motius que hagin pogut moure a cadascun dels manifestants, tenen l’obligació de gestionar el dia després. I el President més que ningú. Sap on va? Sap com arribar-hi? Jo li demano al Molt Honorable President Mas que hi pensi detingudament i actuï en conseqüència. Perquè, si no, molt em temo que estarem marejant la perdiu durant anys i panys, tapant d’aquesta manera las ineficiència d’una gestió política que ens està portant a la fractura social. Aquesta cortina de fum fa mal a la convivència perquè porta a la confrontació i a la frustració a tot un país. Cal deixar enrere l’apel·lació constant i permanent al greuge que no ens porta enlloc, i començar a pensar en el disseny de la solució.

Pel PSC també serà un repte. Caldrà entendre que quelcom ha canviat i que no podem defensar el federalisme com fins ara perquè ha perdut credibilitat, versemblança. El nostre compromís ha de ser escoltar, sí. Respectar, com sempre. Però sobretot oferir solucions (no màgia, solucions), per això existeix la política i aquells que ens responsabilitzem dels afers col·lectius. I crec que la nostra proposta s’ha de basar en l’actualització i redefinició de les relacions amb Espanya. Un nou pacte constitucional de base federal que garanteixi que la gestió de la interdependència real sigui compartida amb Espanya i Europa i no exclusiva com fins ara pel govern central.

Bona Diada!

11.09.2012