dimecres, 11 de desembre del 2013

Pregunta al ministre Montoro a la sessió de control sobre l'Informe de duplicitats administratives


Considera que el informe sobre duplicidades administrativas que acaba de elaborar su ministerio respeta la capacidad de autogobierno de las Comunidades Autónomas?


Sr. Ministro, Ud., lleva mucho tiempo elaborando un discurso perverso que pretende equiparar el estado autonómico a la ineficiencia. Y este informe no tiene otro objetivo que incrementar esa falsa asociación para continuar con su agenda de recortes indiscriminados en servicios públicos, desmantelando instituciones y recentralizando competencias.

Mire, este informe es una barbaridad. Porque nadie puede sostener con argumentos democráticos y económicos que el estado autonómico sea ineficiente por naturaleza! En todo caso lo que puede haber es una gestión ineficiente de una autonomía! y ahí su partido tiene mucho que decir allí donde gobierna. Pero no puede criminalizar al Estado autonómico en su conjunto!

Porque de lo que se trata en momentos de crisis es de mejorar el funcionamiento de nuestras instituciones, pero no de suprimirlas, por favor!

Porque claro, Ud. solo nos dice cuánto dinero cuestan esas instituciones, pero nunca menciona ni cuánto dinero ahorran al contribuyente con los informes que elaboran, ni de cuanto ganan los ciudadanos en calidad democrática. Por ejemplo, los tribunales de cuentas autonómicos sirven, precisamente, para impedir que haya duplicidades antieconómicas, pero no son Sr. Montoro una duplicidad en si misma. Y eso Usted debería saberlo.

Y una cosa más sobre los tribunales de cuentas. Mire, la sindicatura de cuentas de Catalunya que Ud. quiere suprimir, no es ni un invento ni un capricho estatutario. Es fruto de la historia y del autogobierno de Catalunya!  La Sindicatura que se forjó en el siglo XV, y funcionó de forma ininterrumpida hasta que Felipe V la abolió con el Decreto de Nueva Planta, y no se pudo recuperar hasta el Estatut del año 79. Como se le ocurre decir que la Sindicatura de Cuentas es una duplicidad administrativa? Con quién quiere compararse Usted, Sr. Montoro? Con Felipe V?

Yo ya sé que Uds. no quieren ni oír hablar de la reforma de la Constitución, pero lo cierto es que cada día que pasa, Ustedes van quitando competencias a Catalunya y al resto de las comunidades autónomas. Basta ya, Sr. Montoro de tantos ataques indiscriminados a la autonomía. Guarde este informe en un cajón y olvídese de él. Creo, sinceramente que es lo mejor que podría hacer.

diumenge, 3 de novembre del 2013

Menys provocacions i més solucions


Aquest dimarts al Congrés dels diputats es votava una moció presentada per la diputada Rosa Díez sobre la “falacia del denominado derecho a decidir”. Bàsicament el text pretenia forçar un acte d’acatament constitucional i de jura de bandera a la seu del Congrés dels diputats, reafirmant la vigència de determinats articles de la Constitució relatius al subjecte de la sobirania i, de passada, carregar-se qualsevol bri d’esperança en el reconeixement i l’exercici del dret a decidir dels catalans. Per fal·làcia, i sense acritud, la seva.

Vagi per endavant que el PSC no votarà mai que el dret a decidir és una fal·làcia. Però el cert és que aquella votació no anava només sobre el dret a decidir, sinó que el que hi havia en joc era la preservació de la unitat del catalanisme polític i la lluita entre la immutabilitat i la reforma de l’organització territorial de l’Estat establerta a la Constitució. Una cosa és el respecte al marc constitucional actual i una altra molt diferent és que aquest no es pugui canviar. Per aquest motiu el PSC no podia votar mai una provocació d’aquelles dimensions. Per coherència amb els nostres plantejaments, per profundes conviccions democràtiques i per dignitat nacional.

Però més enllà dels motius de la votació en sí mateixos el que sorprèn és que al Congrés dels diputats puguin arribar a votar-se resolucions d’aquestes característiques. Un parlament ha de fer lleis, ha de controlar el Govern, ha d’instar-lo a actuar i ha d’aprovar resolucions que siguin útils als ciutadans i que aportin certeses, solucions i concrecions que puguin millorar el dia a dia de la gent. Decisions que facin d’aquest un país més lliure, més democràtic, més modern, més competitiu i amb més benestar. Això no vol dir limitar el debat. Ans el contrari. De debats els que convinguin i de declaracions institucionals també. Però mocions com la de la Sra. Díez, cap més. Són una presa de pèl als ciutadans i una falta de respecte a la institució. Aquest afany d’utilitzar els instruments parlamentaris únicament per treure’n un rèdit partidista provocant fractures socials, territorials i polítiques és, certament, molt irresponsable. Fa temps que vivim en un excés de tacticisme que no ens porta enlloc. Estem instal·lats en el curtplacisme, en l’astúcia i en l’audàcia, en la improvisació i en l’ocurrència, oblidant els veritables debats i les prioritats reals dels ciutadans. Aquesta setmana, mentre es votava la “fal·làcia del dret a decidir”, el PP desmuntava al mateix Congrés el sistema públic de pensions, sense despertar ni de bon tros les mateixes passions ni rius de tintes, amb els efectes profundament injustos que aquesta decisió provocarà en el dia a dia dels ciutadans. No hi ha alçada de mires, ni sentit d’Estat, ni de la responsabilitat. I això val tant pel Congrés dels diputats, com pel Parlament de Catalunya i pels nostres ajuntaments. Són temps difícils aquests i cal estar a l’alçada perquè sempre és més fàcil provocar, qüestionar o destruir que proposar, comprometre’s i oferir respostes, projectes i propostes.

Els ciutadans esperen que els seus representants els aportin solucions als seus problemes, bé siguin econòmics, socials, laborals o nacionals. Ningú entén que s’hagi de recórrer a les provocacions ni a l’oportunisme polític per arreplegar un grapat de vots. Els problemes són molts, de molts tipus i molt greus. I ens cal afrontar-los amb responsabilitat, amb intel·ligència i amb propostes, no amb actes d’acatament constitucional. O ens hi posem, o no ens creurà ningú. Les mocions com la de l’altre dia es despatxen gairebé sense ni prendre la paraula. Més rigor i menys tacticisme estèril de curta volada. Més solucions i menys provocacions. Això és el que ens cal per recuperar la credibilitat perduda.
Article publicat al Diari de Tarragona el 2 de noviembre de 2013.

dimecres, 11 de setembre del 2013

Decidir una Catalunya més lliure i més justa

La celebració de la Diada Nacional de Catalunya ha tingut sempre un doble caràcter: festiu i de reivindicació. La conjuntura econòmica actual, la desconfiança envers la classe política i els intents recentralitzadors del Govern central fan que, aquest any, la Diada hagi de ser més reivindicativa que mai perquè hi ha en joc el futur de la nostra gent i la llibertat del nostre país.

Estem patint una crisi econòmica duríssima, que només a Catalunya ha comportat la pèrdua de mig milió de llocs de treball en cinc anys. L’allargament de la situació ha provocat la finalització dels subsidis que percebien els aturats a l’inici de la recessió, i la percepció dels ajuts de 426 euros mensuals penja d’un fil. Milers de famílies subsisteixen avui gràcies a la solidaritat de familiars, amics i veïns, o per l’ajut que reben de les entitats socials, i s’ha obert el debat sobre la deficient nutrició dels infants més necessitats.

Les retallades en els serveis públics bàsics que rep la ciutadania perpetrades pel Govern de la Generalitat i l'aprovació per part del Govern central d'un reforma laboral nefasta, que fomenta l’acomiadament barat i precaritza les condicions de treball de les persones que tenen la sort de mantenir la feina, són dues mostres més d’una agenda política regressiva d'efectes devastadors. Estem davant un drama social.

Per desgràcia, no es perceben símptomes de recuperació econòmica ni de reactivació industrial que puguin revertir aquesta situació, i les polítiques del Govern de la Generalitat són pràcticament imperceptibles. La crisi és profunda i de llarga durada.
Per això, les persones que volem més llibertat per a Catalunya, però també una Catalunya que continuï cercant la justícia social, no podem tancar els ulls davant aquesta crua realitat. I no podem permetre que els actuals governs utilitzin l’excusa de la crisi per desmantellar estratègicament l’Estat del benestar que havíem construït entre tots des del restabliment de la democràcia.

Ara bé, tot i la gravetat de la situació, no ens podem limitar únicament a fer una apel·lació al greuge i a la incompetència. Cal bastir una alternativa socialdemòcrata, creïble i possible, que doni resposta integral als reptes econòmics i socials que tenim davant i que es contraposi al neoliberalisme econòmic dominant que encara no ha mostrat definitivament la seva cara més dura.
I aquí em refereixo al segon punt. El descrèdit de la classe política ha arribat a un dels nivells més alts de la seva història. Cal recuperar confiances i credibilitats perdudes i reteixir complicitats amb una ciutadania cada vegada més allunyada dels seus representants i de les seves institucions. Si no ho fem, posem en risc la pròpia democràcia. Són, doncs, uns deures que ens toca fer a nosaltres mateixos. Això només serà possible si s'erigeix una nova classe política que posi en el frontispici de la seva actuació l'honestedat, el rigor, la humilitat, la proximitat amb la ciutadania i la recuperació indiscutible de la vocació de servei públic.

El sentiment nacional dels catalans ha evolucionat i ha augmentat en els darrers anys. Hi ha causes objectives i subjectives que ho justifiquen. Raons i passions. Fets i sentiments. Des de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, fins als intents d'espanyolitzar els alumnes catalans del ministre Wert.
Una mostra molt significativa d'aquest sentiment, a banda de les celebracions institucionals que hi ha al conjunt del país, s'expressarà avui travessant tot Catalunya amb la construcció d'una cadena. Jo no hi seré, però els socialistes catalans haurem d'estar molt atents a aquesta mobilització de centenars de milers de persones, i prendre'n molt bona nota. S'equivocaria aquell que pretengui ignorar-la, menystenir-la o ridiculitzar-la. És sens dubte un acte molt lloable, ambiciós i compromès, que més enllà d'expressar una opció independentista, aplegarà moltes persones que volen expressar el seu malestar, el seu enuig, la seva profunda catalanitat i la seva voluntat inequívoca de canviar el marc de relacions actuals entre Catalunya i Espanya.

L'Estat de les autonomies s'ha esgotat i l'ambició nacional de Catalunya precisa noves formes d'expressió. Catalunya ho sap, i Espanya ho ha d'entendre. I per tant, si Espanya vol continuar existint, haurà de prendre consciència que ha de canviar. Estem convençuts que la via federal és la millor opció. I en això treballarem. Però amb la voluntat de superar el federalisme retòric per passar al federalisme dels fets.
L’Onze de Setembre és la millor ocasió per reivindicar la voluntat majoritària dels catalans i catalanes d’enfortir l’autogovern i decidir lliurement el nostre futur polític, sabedors que aquest és un desig àmpliament compartit per la societat catalana, si se sap conduir amb intel·ligència i amb l’ànim de sumar voluntats, no de restar. Per això defensem la celebració d'una consulta legal i acordada.

Però des del nostre ideari de progrés entenem que els drets nacionals no s’esgoten en una consulta puntual. Que els drets de la nació són al mateix temps els drets dels seus ciutadans a una sanitat pública ben dotada, a un ensenyament de qualitat, a la protecció social dels sectors més febles, a tenir feina, a disposar d’un habitatge digne.... No podem consentir que amb l’estendard d’una nova terra promesa, d’una Itaca idealitzada, s’oblidin les greus dificultats que pateixen cada dia milers de persones d’aquest país.
I per això hem de pensar en els milions de compatriotes que comparteixen aquests objectius. Que volen la llibertat nacional, però també la cohesió social i la solidaritat, i que per això necessiten una força que encapçali la lluita per assolir-los. Hem de recuperar la confiança de totes aquelles persones que volen decidir la construcció d’una Catalunya més lliure i alhora més justa. Aquest és el nostre gran repte al servei d’aquest poble.

Bona Diada.

diumenge, 14 de juliol del 2013

Intervenció davant el Consell Nacional del PSC presentant la resolució de suport al text de Granada i al dret a decidir

Companyes i companys,

Moure les estructures d’un Estat costa molt. Moure les fonaments sobre els quals es sosté un Estat és un esforç titànic. Si em permeteu, costa més canviar les estructures d’un Estat que crear-ne de noves. I moure un gran partit com el PSOE és encara més difícil, perquè s’han de vèncer molts recels, moltes inèrcies, molts dubtes i molts temors. Però aquesta dificultat no pot condicionar mai la nostra actitud.
 
El PSC és un partit que tradicionalment ha representat la modernitat, el progrés, l’avantguarda i, fins a cert punt, la rebel·lia. Sempre que hi ha hagut avenços en la configuració de l’Estat darrera hi ha hagut el PSC i el catalanisme polític.

I aquesta vegada ho hem tornat a fer: som conscients de la necessitat de continuar avançant cap a la millora del nostre autogovern i el reconeixement de la nostra identitat nacional i per això hem impulsat una reforma de l’Estat, una reforma constitucional de l’Estat que superi el vell Estat de les autonomies i doni resposta als anhels de la majoria dels catalans, establint un nou marc de relacions entre Catalunya i Espanya. Hem fet moure el PSOE i l’hem portat cap a les nostres posicions.

No ha estat una empresa fàcil, perquè les tensions en el sí del socialisme espanyol existeixen i, especialment en el PP que, a través d’un discurs perillosíssim ha arribat a responsabilitzar l’Estat autonòmic com un element d’ineficiència i com un dels causants de la crisi econòmica actual. En aquest context, el debat entre recentralització i federalisme, no ha estat gens senzill.

Però malgrat tot, una vegada més, des del PSC:

-        Hem provocat el debat;

-        Hem liderat les propostes;

-        Hem aconseguit complicitats; i

-        Hem assolit un gran acord, amb el suport unànime del socialisme espanyol.

El document signat la setmana passada a Granada, és un pas endavant molt important. Històric m’atreviria a dir, perquè implica un avenç decidit cap a una nova forma de concebre Espanya. I és importantíssim perquè el PSOE necessitava urgentment un model d’organització territorial del poder polític propi i diferenciat del PP i que pugui defensar amb contundència i de forma desacomplexada.

Tot i així, puc entendre que el document no hagi satisfet les expectatives de tothom. És possible. Però tot depèn del terme de comparació que utilitzem. Si comparem el document de Granada amb el moviment sobiranista existent a Catalunya, a algú li pot semblar poca cosa, que es queda a mig camí, que és descafeïnat. Però si ho comparem amb la posició que el PSOE ha vingut mantenint sobre l'organització territorial d'Espanya des de l’any 1978, l’evolució és històrica.

Per a nosaltres el document de Granada és un punt de trobada amb el PSOE. És un punt de partida, no un punt d’arribada. És el mínim comú denominador.

I és tan important perquè des d’ara, des de dissabte passat, des de Granada, el federalisme ja forma part de l’ideari polític del PSOE. De la mateixa manera que el dret a decidir ja forma part de l’ideari polític del PSC. Ja és indiferent que es digui: el PSOE està vinculat formalment amb el federalisme. PSOE i federalisme ja són conceptes indissociables.

Però també és cert que no s’és federalista pel simple fet d’haver signat un document.

No és el mateix defensar el federalisme com a opció política, que ser federalista! Perquè, amigues i amics, el federalisme és també, i sobretot, una actitud. És una manera de fer. És una manera de ser.

I precisament per això, cal continuar treballant, perquè l’opció federal no sigui només una sortida política a un problema concret, sinó una actitud coherent i compromesa amb la seva pròpia definició.

Vull deixar ben clar que hem començat però no hem acabat!

Hem iniciat amb pas ferm un camí, però cal continuar treballant. Tots. Junts. Amb determinació i amb perseverança perquè encara queda molt per fer: l'exercici del dret a decidir, la redacció del protocol de relacions parlamentàries amb el PSOE i la concreció de la reforma constitucional. A Granada s’ha fet un posicionament polític de primer ordre. Però ara ens cal traduir-lo en realitats, amb fets i amb text articulat.

La resolució que 32 consellers nacionals us presentem avui a la vostra consideració no pretén ser una adhesió acrítica a cap document polític, sinó el reconeixement de la feina feta fins ara per la direcció nacional del partit i un acte de suport explícit, el més unànime possible, a la feina que encara ens queda per fer.

Moltes gràcies!
 
*La proposta de resolució ha estat finalment aprovada amb el suport del 99 per cent dels consellers nacionals

dimecres, 19 de juny del 2013

Dos centres educatius tancats cada any a Reus

A l'informatiu de Canal Reus

crtv_4_Notícies vespre 17/6 (1a part)

No és política, és Reus!


Reus és una ciutat dinàmica, emprenedora i creativa. Rebel, transgressora i inconformista. El Reus que tenim avui és fruit de l’esforç i l’empenta de molta gent que l’han imaginat, l’han aixecat, l’han reinventat i l’han projectat al món. Reus és un exemple de tradició i modernitat; Reus és una ciutat vital.

És possible que el context polític actual hagi pogut provocar un cert afebliment en l’expressió d’aquest tarannà. Vivim temps d’incerteses i d’inseguretats. Però en els darrers dos anys, Reus s’ha empetitit, s’ha anat apagant de forma alarmant i això no té només una explicació econòmica.

En només dos anys hem vist com el govern municipal no té cap projecte de ciutat. No té full de ruta ni brúixola. No hi ha planificació, ni horitzó ni estratègia. Els màxims responsables polítics actuals mai no s’havien preocupat de tenir un projecte rigorós per si algun dia arribaven a governar: l’objectiu era assolir l’alcaldia, però ningú no havia pensat què farien l’endemà. I quan un no sap on va, quan un no sap què vol, la conseqüència és la improvisació constant, la pèrdua d’oportunitats i la successió contínua d’errors que condicionen el present i perjudiquen les expectatives de futur. La ciutat se’ls està escapant de les mans, i això afecta directament els ciutadans.

El balanç és desolador: pèrdua de la capitalitat cultural amb la dissolució del Consorci del Teatre Fortuny, museus tancats i biblioteques per obrir. La capitalitat comercial ha quedat debilitada com a conseqüència del sainet de Metrovacesa. La capitalitat sanitària està en risc davant la possible ruptura de Sagessa. Hem retrocedit en educació tancant dos centres per any. El deute de la Generalitat amb Reus s’ha doblat. Augment indiscriminat d’impostos. L’atur està desbocat i les polítiques de formació ocupacional han estat pràcticament desmantellades, quan són més necessàries que mai. L’estació intermodal està en dubte. I els gerents municipals fugen corrent.

S’ha d’aturar aquesta deriva. I no valen més excuses, perquè això no va de lluites partidistes. És Reus i el futur dels seus ciutadans el que està en joc. És possible que no tot es fes bé en l’anterior etapa, però no podem viure obsessionats amb el passat. S’ha de mirar al futur, aprenent dels errors, per poder tornar a rellançar la ciutat. Amb rigor, esforç, honestedat, lideratge i vocació de servei.

Cal recuperar l’autoestima i l’orgull de ciutat que sempre ens ha caracteritzat. Reus no pot viure del record, de l’enyorança ni de la nostàlgia. No hi estem acostumats. Cal tornar a imaginar Reus. I ho hem de fer entre tots. L’hem de tornar a aixecar retornant el protagonisme als ciutadans. Ens cal una ciutat que tingui cura de la seva gent, que creixi, que doni oportunitats i atregui inversions. Amb qualitat de vida i projecció exterior. Decidida, valenta, arriscada, convençuda de sí mateixa. Que sedueixi i que emmiralli. Una ciutat per estimar i per ser estimada. Reus pot més. Reus mereix més.

dissabte, 15 de juny del 2013

Por una financiación más justa

El PSC es un partido que tradicionalmente ha representado la modernidad, el progreso, la vanguardia y hasta cierto punto, la rebeldía –en términos de radicalidad democrática– en sus planteamientos políticos. Ello explica que, históricamente, haya contribuido a liderar debates políticos complejos mediante la formulación de propuestas y soluciones ambiciosas y valientes con sensatez y rigor.

De ahí que, en este momento histórico en el que muchas de las instituciones forjadas durante la Transición están cuestionadas, hayamos apostado por iniciar un proceso de reforma constitucional federal en el que también se aborde, ineludiblemente, la reforma del sistema de financiación. Básicamente se plantean dos propuestas: primera, que la Constitución regule los elementos básicos del sistema, de forma que con ello se le dote de mayor estabilidad y su configuración no dependa de la coyuntura política. Y, segunda, que se garanticen y compatibilicen los principios de solidaridad, justicia y ordinalidad. Los catalanes no queremos renunciar a la solidaridad. Simplemente reclamamos que el sistema de financiación sea justo y transparente, de modo que el esfuerzo de solidaridad no acabe perjudicando a la comunidad que lo lleva a cabo. Así, la ordinalidad consiste en garantizar que la ordenación de recursos de los gobiernos autonómicos, después de la aplicación del mecanismo de nivelación en términos de solidaridad, sea la misma ordenación existente antes de efectuar esa nivelación. Puro sentido común.

La introducción de este principio va a obligar, lógicamente, a replantearlo todo: el régimen común y los sistemas de concierto y convenio. Pero sin ánimo de resquebrajar el sistema, sino de afianzar la solidaridad. Hay que enfocar el debate sin apriorismos ni prejuicios, sin tabúes ni condicionantes. Reconociendo las singularidades establecidas en la Constitución, pero evidenciando los resultados discriminatorios que se han derivado y corrigiendo las disfunciones.

Hemos planteado una propuesta para el debate. Somos conscientes de que las reformas de esta envergadura no se imponen. No se trata de tener la razón, sino de llenarse de razones para que cada cual pueda defender con firmeza sus convicciones y derechos. A nosotros nos mueve la solidaridad, la justicia y la dignidad. Va a hacer falta diálogo, franqueza, respeto, lealtad y perseverancia, sin nervios ni prisas.

http://www.larazon.es/detalle_normal/noticias/2685402/espana/una-financiacion-mas-justa

dimecres, 12 de juny del 2013

Pregunta al ministre Montoro sobre la comissió Bilateral Generalitat-Estat

Contempla el Gobierno la convocatoria inminente de la Comisión bilateral Generalitat-Estado?

Sr. Ministro, dentro de un mes, se van a cumplir dos años desde la celebración de la última reunión de la comisión bilateral. Eso quiere decir que desde que Ud. es ministro no la ha convocado ni una sola vez y Ud. sabe que el reglamento de la comisión, establece que ésta debe reunirse por lo menos dos veces al año.

Pero es que además desde que Ustedes gobiernan, el Sr. Rajoy y el Sr. Mas sólo se han reunido tres veces. La primera fue para saludarse. La segunda sirvió de excusa para convocar elecciones anticipadas en Catalunya y, la tercera fue secreta, o sea que ni siquiera conocemos los temas tratados ni los compromisos asumidos. Exactamente igual que la que mantuvieron ayer la Vicepresidenta y el Sr. Duran i Lleida, aunque de esta ya sabemos que no hablaron de Catalunya, lo cual, como poco nos parece sorprendente.

Pues mire, aunque no lo haga el señor Duran cuando tiene la oportunidad, nosotros si que queremos hablar de Catalunya, porque, Sr. Ministro, el listado de asuntos pendientes es interminable:

- según la Generalitat quedan al menos 29 competencias pendientes de transferir.

- El Estado debe a Catalunya 8.000 millones de euros entre liquidaciones pendientes y la financiación de los servicios sociales.

- Y aún no sabemos cual va a ser el límite de déficit. Curiosamente, para eso también tenemos una comisión mixta, de asuntos económicos y fiscales, que tampoco se reúne.

Fíjese, desarrollo estatutario, actualización del sistema de financiación, cumplimiento de las inversiones y nuevo límite de déficit. Todo, asuntos de su competencia!
Sr. Ministro, encima de la mesa tenemos conflictos institucionales inéditos en la historia de nuestra democracia. La tensión aumenta y Ustedes no se mueven.
No cree que ha llegado el momento de reunirse? No cree que ante este clima de desafección, se requiere una actuación institucional urgente?

Mire, ayer vimos como el President Mas, arrastrado por los resultados de la última encuesta publicada en Catalunya, inició el viraje de su agenda política. Pues bien, ahí a su lado se sienta el Sr. Duran i Lleida, que creo que aún debe ser el Presidente de la parte Catalana de la comisión bilateral. Por qué no se acerca y fijan ya una fecha para la reunión? Tenemos un magnífico instrumento de cooperación bilateral y efectivo. Úselo! Déjese de prejuicios. Ignore los cantos de sirena del Sr. Aznar y póngase a trabajar de una vez!

dilluns, 22 d’abril del 2013

Quan l'oposició ha de fer de govern

Fa deu anys, els responsables municipals socialistes de Reus van mantenir els primers contactes amb les principals operadores comercials d’Espanya per sondejar el seu interès en explotar un gran centre comercial a la ciutat. La resposta positiva va animar el govern municipal a plantejar el projecte i convocar el concurs, després de complexos tràmits, que va guanyar Metrovacesa amb una irrenunciable proposició econòmica i conceptual.

Sempre hem entès, que Reus havia de fer un salt endavant en política comercial que complementés el nostre peculiar teixit de comerç urbà, per tal de fer front a un entorn cada cop més competitiu. Des de l'oposició, en canvi, el Sr. Pellicer sempre va ser un detractor del projecte, defensant un proteccionisme caduc i ignorant l’evolució dels nous hàbits de consum del segle XXI. Una oposició que el va portar, fins i tot, a anar al Registre de la Propietat a buscar condicions en l’adquisició originària dels terrenys per intentar fer descarrilar la idea.

La crisi econòmica va comportar canvis en l’accionariat de Metrovacesa, que va passar a mans dels principals bancs espanyols. Les obres del centre de Reus es van aturar, mentre l’empresa sol·licitava una rebaixa substancial del cànon pactat, al·legant que el nou context impedia complir aquells compromisos.

Des del canvi de consistori, l’Alcalde Pellicer havia estat incapaç de gestionar aquesta situació, que contribuïa a la seva política de “tabula rasa” amb el passat, l’única directriu de la seva inacció quan ja som a l’equador del mandat. Semblava gaudir del fracàs d’un projecte al qual ell sempre s’havia oposat.

El passat mes de gener el govern va portar al Ple municipal la resolució de la concessió a Metrovacesa, manifestant novament l’Alcalde el seu rebuig conceptual. Hi tenia tot el dret, però nosaltres ens hi vam oposar advertint del risc d’un litigi d’inabastables conseqüències, que podia paralitzar durant anys les obres i causar una greu lesió patrimonial a la ciutat. Així, davant l'incomprensible deixadesa de funcions del govern municipal i en exercici de la nostra responsabilitat, vam reunir-nos amb Metrovacesa per intentar trobar un sortida negociada. I així va ser. L'acord assolit ja fa tres mesos que ens el varen proposar. L'empresa continuava estant interessada en tirar el projecte endevant, però es topava amb l'oposició del govern municipal. Havia de ser un projecte redimensionat, adaptat a les necessitats actuals, negociat amb les entitats locals, complementari i no agressiu amb el comerç tradicional que distingeix Reus.

El Sr. Pellicer, en un acte irracional de testosterona, d'exhibició inútil de musculatura política, va decidir estripar el contracte, rescindir-lo, sense pensar en les conseqüències. Va actuar per despit, amb prepotència, sense tenir cap alternativa, ni cap projecte. És el pitjor que es pot fer quan hom defensa l'interès general. Una irresponsabilitat, un despropòsit fruit de la manca de planifcació del govern municipal que hauria pogut causar un mal irreparable a la nostra ciutat.

Nosaltres preferim optar per la seriositat i la conseqüència. Amb responsabilitat, amb visió de govern. Molt malament han d'estar les coses quan l'oposició ha de fer de Govern, i el Govern ningú sap on és, què vol, on ens porta i, a més ens ha fet perdre dos anys incomprensiblement. Perillosa aquesta recurrent improvisació governamental que ens està fent perdre massa oportunitats.

Celebrem enormement que Metrovacesa opti per reprendre el centre comercial. És una magnífica notícia. Generarà feina en un moment de grans necessitats (fins a 2.000 llocs de treball directes i indirectes segons un estudi de la Cambra de Comerç de Reus, en una ciutat amb més d'11.000 aturats) i dinamitzarà el comerç local. I també perquè la liquiditat oferta farà possible l’amortització del crèdit per a la construcció de l’edifici Tecnoparc-Fira, complint-se així un guió que l’actual Alcalde ni va escriure ni va aprovar mai. Esperem que almenys ho sàpiga aprofitar. En això, l'ajudarem.

Article publicat avui al Diari de Tarragona

dimecres, 13 de març del 2013

Pregunta al ministre Montoro sobre la flexibilització del dèficit de les comunitats autònomes

Sr. Ministro, 

Hace unos días en Bruselas le echaron por tierra sus cifras de déficit y le dijeron que debía incorporar las ayudas a la banca. Ayer conocimos que su ministerio ha intentado ocultar parte del déficit real mediante el retraso de las devoluciones de distintos impuestos. Todo este maquillaje contable no es más que la demostración de la enorme dificultad que tienen Ustedes para cuadrar las cuentas. España necesita más margen, Sr. Ministro, menos apremios, y Ud. lo sabe, porque la recesión es mucho más dura de lo esperado. Ante esta situación no cree que ha llegado el momento de flexibilizar el objetivo de déficit de las Comunidades autónomas?

Sr. Ministro, Ud. presume de rigor económico y de ser el garante de las políticas de austeridad de este país, pero después de lo que hemos visto, lo cierto es que a Ud. no le cuadra nada y que con sus triquiñuelas para camuflar el déficit, uno tiene la sensación de que Ud. está actuando más como un contable de la calderilla que como un verdadero Ministro de hacienda! Así lo siento y así se lo digo.

Ud. está todo el día ejerciendo un control inquisitorial sobre el déficit de las comunidades autónomas y sin embargo se permite el lujo de hacerse trampas al solitario! Pero claro, con la diferencia que con ello nos compromete a todos y pone en entredicho la credibilidad de nuestro país. ¿Con qué legitimidad puede ahora seguir manteniendo esa presión asfixiante sobre las comunidades autónomas, Sr. Ministro? 

Ud. hace trampas, pero exige rigor a los demás. Ud. no cumple, pero pretende hacer cumplir a las CCAA. Y fíjese lo que ha provocado: con su actitud le ha dado la excusa perfecta al Conseller de Economia de la Generalitat de Catalunya para que pueda ocultar su falta de apoyos políticos en el Parlament y se atreva a insinuar una posible prórroga presupuestaria. Eso es lo que ha conseguido, Sr. Ministro. Brillante! En fin…

Ud. debería saber que detrás de sus frías estadísticas, detrás de su hachazo salvaje a las políticas de bienestar, detrás de cada uno de esos 5 millones de parados, hay personas de carne y hueso, personas con nombres y apellidos. Personas y familias enteras que sufren injustamente cada día.

Su obsesión por el déficit genera más paro, más recesión, más sufrimiento y deja a millones de ciudadanos sin futuro y sin esperanza. Basta ya, Sr. Ministro! Cambie de actitud y no haga cumplir a los demás lo que Ud. es incapaz de hacer. Basta ya de hacer pagar siempre a los mismos. Deje respirar de una vez a los ciudadanos. Sea un poco más flexible, Sr. Ministro! Más flexible, más sensible y más sensato.

dijous, 7 de febrer del 2013

El bolígraf de la feina

(Reflexions sobre l'honradesa i la integritat dels servidors públics)

Fa ja uns quants anys, quan iniciava els primers estudis per l’elaboració de la que acabaria essent la meva tesi doctoral titulada “El control extern de la despesa pública. Configuració i garantia constitucional”, vaig visitar la Sindicatura de comptes de Catalunya, l’òrgan que controla que l’execució pressupostària que fa el govern s’adeqüi a la legalitat i s’efectuï atenent criteris d’eficàcia i d’eficiència. Més endavant vaig tenir l’oportunitat de conèixer el funcionament del Tribunal de Cuentas d’Espanya i, finalment, el canadenc i el nordamericà molt més consolidats, avançats i moderns. Però en la primera d’aquelles entrevistes amb l’aleshores Síndic Major de la Sindicatura, em va fer una afirmació que em va deixar completament astorat: “Tots els problemes comencen quan algú s’emporta el bolígraf de la feina a casa!”. 

Efectivament, molts dels mals del nostre sistema polític comencen quan algú perd la noció de la diferència existent entre el públic i el privat. Quan es confonen i es barregen els interessos públics amb els personals. Quan hi ha un intent de patrimonialització de la cosa pública o, encara pitjor, quan hom utilitza els ressorts i els instruments públics en benefici personal. Emportar-se un bolígraf de la feina a casa és segurament un acte inconscient, innocent, irrellevant fins i tot. Però darrera de l’acte en sí mateix hi ha el trencament d’una línia, de vegades borrosa, que no s’hauria de traspassar mai, que és la que delimita l’interès general i el particular.

Vagi per davant que la immensa majoria de servidors públics i responsables polítics són persones honestes, i que en molts casos duen a terme les seves tasques de forma desinteressada. Una dedicació, aquesta, que es posa especialment de manifest en l’administració local. Però també és cert, que molts dels casos de corrupció política que es descobreixen són tan vergonyants que per la seva envergadura provoquen una alarma social que pot acabar contaminant i desprestigiant tot el conjunt.

Estic convençut que cal modificar moltes lleis per tal d’establir més controls, aprofundir en els mecanismes de transparència en la presa de decisions públiques, administratives i polítiques (especialment en l’àmbit de la contractació pública, laboral i en la concessió de subvencions) i ser exemplars en la resposta si es prova que hi ha hagut una conducta il·legal. Tots els casos que estan apareixent darrerament són indignes, intolerables i injustificables. Fan un mal irreparable a la credibilitat de les institucions i, per tant, als fonaments de la nostra democràcia. Però per molt que fem, per molt que innovem, per moltes lleis que modifiquem -que són del tot necessàries-, al final tot acaba al mateix lloc: en la integritat personal de cadascú. En darrer extrem, davant d’un cas de corrupció o de suborn, sempre hi ha un home o una dona que acabarà actuant en funció de la seva pròpia integritat personal. El que corromp i el que es deix corrompre. I tant responsable és un com l’altre perquè ambdós fan mal al sistema.

Moltes institucions democràtiques del nostre país estan en crisi des de fa anys. El sistema representatiu també. Ens cal, per tant, recuperar la vocació sincera de servei públic i renovar el compromís de servei al país, als ciutadans i a l’interès general. Cal canviar algunes inèrcies imperants en els darrers anys en relació als motius que porten a algú a incorporar-se a la a la política i a la cosa pública i recordar que en política s’hi va a servir i no a servir-se’n. Amb humilitat, amb rigor, amb capacitat, amb professionalitat, aportant el millor de les nostres experiències i formació personal i professional en benefici de la comunitat.

Per això estic convençut que la regeneració democràtica és ineludible i, en conseqüència, cal efectuar una renovació inequívoca del compromís amb la cosa pública. Només així es podrà guanyar en confiança ciutadana i recuperar la credibilitat perduda. Integritat, honradesa i vocació de servei.

(Article publicat avui al Diari de Tarragona)

dimecres, 30 de gener del 2013

Pregunta a la ministra de Asuntos Sociales sobre supresión de la financiación al Plan Concertado

Sra. Ministra,


Los datos de la última encuesta de población activa son escalofriantes. El riesgo de exclusión social está aumentando de forma alarmante. Ante esta realidad, ¿tiene previsto retirar la financiación para los servicios sociales básicos que prestan los ayuntamientos?

Sra. Ministra, en tan solo un año, Usted ha puesto en marcha una política descontrolada de recortes que conlleva el desmantelamiento de muchos servicios públicos. Ha suprimido los fondos para programas para menores en situación de dificultad social, el Plan de Acción para personas con Discapacidad y los fondos para la Teleasistencia. Ha reducido el presupuesto del Plan concertado que llevan a cabo los ayuntamientos para la prestación de los servicios sociales más básicos de 86 a 27M de euros, un 66%, cuando la demanda de ayuda por emergencia social se ha incrementado un 200%.

La situación en Catalunya es aún peor porque a todo ello hay que sumar la reducción de la Renta Mínima de Inserción, la disminución de las becas comedor, la atención a la dependencia, el copago farmacéutico y el euro por receta. En Catalunya hay niños que pasan hambre y que solo realizan una comida equilibrada en la escuela. Y cada vez hay más familias que recurren al Banco de alimentos para poder comer. Los ciudadanos están desesperados. Y entre ustedes dos, entre CiU y PP les están asfixiando.

Y lo peor es que en los últimos días, hemos sabido que Usted tiene la intención de retirar su aportación al Plan Concertado. Cuando las familias necesitan más ayuda, cuando la demanda social se dispara, cuando la gente está al límite de sus posibilidades, cuando todo está peor, viene Usted y liquida el Plan, suprime la red de protección social más elemental, se desentiende del asunto, abandona a los más vulnerables a su suerte y les dice a los Ayuntamientos que se las apañen. Su política de recortes es despiadada, Sra. Ministra!

Usted debería ser la Ministra del gobierno con mayor consciencia social. Y en cambio, ha optado por darle la espalda a la realidad. Prefiere no verla. Se tapa los ojos y reduce toda su acción social a la caridad y a la beneficencia.
Yo le pido que ejerza de una vez por todas como ministra de Asuntos sociales. No se esconda en su ministerio! Haga algo con urgencia para paliar este desastre. Más consciencia, más responsabilidad y más compromiso con los que sufren, Sra. ministra.