dimarts, 18 de desembre del 2012

Fuga de talents a Reus

El juliol de 2011 l’actual govern de CiU i PP de la ciutat de Reus s’estrenava anunciant una nova estructura organitzativa que havia de simplificar el funcionament municipal i que, a més, suposaria un gran estalvi de costos en personal directiu. Al capdavant de les diferents empreses municipals hi situava cinc persones clau entre gerents i directors generals. Setze mesos després, només un d’aquests cinc càrrecs continua al mateix lloc.

El mes de gener passat van dimitir el regidor-conseller delegat d’Innova i el seu director general. Al maig va ser substituït el gerent del Grup Econòmic per l’antic responsable d’AMERSAM. Aquest mes de desembre han plegat, ni més ni menys, el gerent del Grup Salut, un professional excel·lent que va pilotar la posada en marxa del nou Hospital Sant Joan i que ara se’n va a treballar a la sanitat privada, i el gerent d’Innova, nomenat l’ 1 de febrer passat, apel·lant a la seva veterania, que ara torna a dedicar-se exclusivament al Grup Aigües, amb l’ingrat encàrrec de privatitzar una empresa referent de la gestió pública de l’aigua a Catalunya. Aquest desembre també ha plegat el vicesecretari de l’Ajuntament, un funcionari respectat per tothom, que justament l’1 d’agost rebia l’encàrrec per Decret d’Alcaldia, de fiscalitzar les empreses municipals, i que ara ocuparà un important càrrec jurídic a la Diputació de Barcelona. Amb la referida marxa de directius també han desertat diverses persones situades en segons i tercers nivells de l’administració.

Tots se’n van, però no perquè tinguin ofertes professionals millors. De fet, els llocs que ocupaven fins ara són destins desitjats per professionals del seu nivell. Se’n van a la vista del desgovern que es viu a la Plaça Mercadal i de la incapacitat manifesta de desenvolupar un projecte coherent, sòlid i rigorós en els propers anys.

Aquest degoteig de renúncies voluntàries prova la preocupant deriva que està agafant l’Ajuntament de Reus per la ineficàcia de l’actual govern de la ciutat, incapaç de garantir una gestió mínimament ordenada. Sabíem des del principi del mandat que està mancat de planificació estratègica i que ningú ha elaborat un full de ruta sobre cap a on vol portar Reus. Ara, per desgràcia, també sabem que no disposen de cap sistema seriós d’organització.

En definitiva, tota l’estructura organitzativa d’un ajuntament com el nostre, desballestada en menys d’un any i mig. El preocupant, però, és que totes aquestes desercions, comporten una pèrdua irreparable de capital humà i professional que perjudica greument el present i el futur de la ciutat. Primer perquè aquesta fuga de talent deixa Reus despullada, sense coneixement, sense experiència i, per tant, sense seguretat ni solvència en la presa de decisions. És a dir, més vulnerable. Segon perquè demostra que l’equip de govern actual és incapaç de retenir aquests professionals que ell mateix va nomenar a l’iniciar el mandat i permet que se’n vagin a altres administracions o empreses. I tercer, perquè la substitució d’aquests grans professionals no serà ni fàcil i ràpida. Això no se soluciona amb fitxatges estrella a cop de talonari. I en el cas que els puguin arribar a substituir, els que arribin necessitaran un període d’adaptació d’aproximadament un any per conèixer el funcionament d’una organització d’aquesta envergadura. I quan això succeeixi, ja hauran passat tres dels quatre anys d’aquest mandat. Qui prendrà les decisions, mentrestant? I sobretot, qui assessorarà tècnicament, jurídicament i econòmicament els responsables polítics actuals? Reus no es pot permetre durant més temps aquesta inacció i aquesta desorientació. Hi ha massa en joc.

Els màxims responsables polítics municipals callen sobre la contradicció del seu pacte, en l’actual context de la política nacional, dient que és un “pacte de gestió”. Però ignoren que el paper dels polítics és governar i no gestionar. Perquè la gestió l’han de fer els professionals, seguint directrius polítiques, això sí, i ara resulta que els bons professionals estan fugint. Tot plegat, molt preocupant.

La responsabilitat envers la ciutat ens obliga a alertar sobre aquesta greu situació. I el compromís amb la ciutadania ens anima i ens empeny a construir una alternativa de govern des de la definició d’un nou projecte de ciutat en col·laboració amb els ciutadans i els sectors socials i econòmics que es vulguin ajudar i participar en la seva definició. Ens cal un Reus amb empenta, amb visió de futur, amb planificació estratègica i amb lideratges forts. Un govern que sàpiga afrontar la crisi econòmica i lluitar per un futur millor. Que no es vegi obligat a prendre decisions precipitades i poc meditades que hipotequin el futur de la nostra ciutat i que disposi de les persones més qualificades i experimentades per sortejar les dificultats actuals i bastir els projectes de futur.

Article publicat avui al Diari de Tarragona (versió íntegra)

dijous, 13 de desembre del 2012

Pregunta al ministre Wert a la sessió de control sobre si creu que el seu projecte de reforma educativa contribueix a millorar la convivència lingüística a Catalunya


Señor ministro,

Considera que su proyecto de reforma educativa contribuye a mejorar la convivencia lingüística en Cataluña?
 
Señor ministro,

Mire, yo no sé que es lo que Usted pretende realmente, pero lo cierto es que con sus declaraciones y con su proyecto ha creado un problema donde no lo había. Usted ha puesto en peligro la convivencia lingüística en Catalunya y está provocando un conflicto institucional que tiene visos de convertirse en un conflicto social y civil!

Y si no cambia de actitud, Sr. Ministro, si no rectifica, lo puede a hacer saltar todo por los aires. Por ignorancia, por mala fe o por ambas cosas. Pero se lo puede cargar todo.

Si lo suyo es ignorancia, si Ud. ignora la realidad educativa de Catalunya y la eficacia del modelo de inmersión lingüística en términos de cohesión social y de igualdad de oportunidades, creo sinceramente que Ud. debería estar inhabilitado para ejercer el cargo de ministro de educación. Si por el contrario es tan irresponsable que lo único que pretende es imponer una lengua sobre la otra a cualquier precio; deberían cesarle de manera fulminante, porque el despropósito es descomunal.

En cualquier caso a mi, su futuro político me preocupa más bien poco, porque es evidente que su mandato tiene fecha de caducidad. En cambio, la lengua, la lengua catalana, seguirá ahí, por mucho que usted se empeñe en eliminarla. Porque enfrente va a tener, no únicamente la oposición de un gobierno. Enfrente se va a encontrar con la oposición de todo un pueblo, que entiende su menosprecio hacia el catalán y sus intentos de españolizar a los alumnos catalanes como una agresión intolerable!

Usted ha abierto la caja de los truenos, y allí donde había convivencia ha traído conflicto. Usted ha usado la lengua y los sentimientos de los catalanes como elementos de confrontación y si no rectifica, deberá atenerse a las consecuencias. Porque el conflicto va a ser muy duro y muy largo. Se lo garantizo. Y sepa que vamos a luchar hasta donde haga falta para defender la lengua y la escuela catalana e impedir este despropósito. Así que, viendo cuál es su actitud, yo le pido, Sr. Ministro, que se vaya! Váyase antes de que sea demasiado tarde. Váyase antes de que el daño que está haciendo sea irreparable.

dimecres, 10 d’octubre del 2012

Pregunta al ministre Wert a la sessió de control del Congrés sobre creixement de l'independentisme i sistema educatiu català

Señor ministro, hace unos días hizo unas declaraciones que nos dejaron atónitos a muchos. No porque no estemos acostumbrados a sus excesos verbales, sino por la gravedad de las mismas, y me gustaría que hoy tuviera la oportunidad de decirnos en sede parlamentaria, si fueron un desliz o fruto de una intensa reflexión política. ¿De verdad considera Sr. Ministro que hay evidencias que relacionan el crecimiento del independentismo en Cataluña con su sistema educativo?

Mire, cuando oí sus declaraciones me acordé enseguida de la escuela nacional católica tan bien reflejada en el Florido Pensil. Lo Recuerda, Sr. Ministro? Recuerda aquello de la formación del Espíritu Nacional? Aquel sistema educativo de la posguerra española, basado en el dogmatismo, la imposición de la autoridad mediante la disciplina y la adquisición de conocimientos por memorización, sin permitir la más mínima posibilidad de cuestionamiento ni crítica.

Es ese su modelo, Sr. Ministro? Díganos-lo! Porque Ud. debería saber que en Catalunya, Sr. Ministro, en Catalunya NO se adoctrina, en Catalunya, se forma. Se forma y se educa! Y creo, sinceramente que sus palabras merecen una rectificación por respeto a la dignidad y al esfuerzo de miles de maestros y pedagogos que durante años han contribuido a construir una escuela pública de calidad. Una escuela pública que ahora se ve amenazada, con sus recortes y con sus declaraciones.

Pero es que además nos ha anunciado también que tiene la intención de subvencionar a los colegios privados para que separen a los alumnos por razón de lengua. ¿Como se le ocurre plantear semejante barbaridad? ¿de verdad quiera hacer eso? Usted divide entre catalanes y españoles, entre independentistas y no independentistas. Entre buenos y malos. Yo le pido que modernice un poco su discurso y que actúe con sentido de la responsabilidad, si no quiere pasar a la historia como Wert “el Segregador”. El Modelo educativo en Catalunya es un modelo de convivencia y de cohesión social que Ud. debería tener muy presente. Y sus declaraciones rompen peligrosamente esa convivencia.

Senyor Ministro, con sus recortes, va a dejar a toda una generación sin futuro y les va a condenar a la ignorancia. No les condene también a la confrontación, por favor!

Si la insigne pedagoga y política Marta Mata levantara la cabeza, si Marta Mata levantara la cabeza, solo con oírle, se echaría a llorar.

dijous, 27 de setembre del 2012

Resolució del PSC al debat de Política General del Parlament de Catalunya

Proposta pel futur de Catalunya

El Parlament de Catalunya,

2.1) Constata que la manifestació multitudinària i cívica celebrada a la Diada d’enguany, mostra clarament un malestar creixent pel que fa a les relacions entre Catalunya i Espanya, un malestar que ja es va expressar amb motiu de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut votat pels catalans l’any 2006, i que s’ha vist agreujat per la crisi econòmica i pels reiterats incompliments per part del Govern de l’Estat.

2.2) Constata que l’actual Govern de l’Estat, lluny d’abordar aquest creixent malestar, ha emprés una ofensiva recentralitzadora que ha estat considerada inconstitucional en reiterades ocasions pel Consell de Garanties Estatutàries, en vulnerar les competències de la Generalitat de Catalunya i els drets de la ciutadania.

2.3) Manifesta, en conseqüència, que cal procedir a una revisió en profunditat de les relacions entre Catalunya i Espanya en el marc europeu.

2.4) Proclama la necessitat d’impulsar la reforma de la Constitució per tal d’assolir un Estat federal que garanteixi el màxim autogovern per Catalunya, ens asseguri un tracte fiscal just i reconegui la nostra identitat i cultura nacionals en el marc de l’Estat Espanyol i la Unió Europea, conscient que un sistema de sobiranies compartides és la millor forma de gestionar les interdependències existents en l’economia globalitzada.

2.5) Manifesta el seu convenciment que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya hauran de decidir lliurement sobre qualsevol proposta de canvi substancial de les relacions entre Catalunya i Espanya, acordada entre les institucions catalanes i espanyoles, a través d’un referèndum en el que es plantegi una pregunta clara a la que s’hagi de respondre de forma inequívoca, acceptant o rebutjant el projecte sotmès a consulta.

2.6) Es compromet a promoure les reformes necessàries per tal que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya puguin exercir el seu dret a decidir a través d’un referèndum o consulta acordat en el marc de la legalitat.

dijous, 13 de setembre del 2012

Sobre la conferència d’Artur Mas avui a Madrid



La conferència del president Mas d'avui a Madrid havia generat molt expectació. Òbviament. En bona mesura ha vingut a Madrid traslladar un sentiment de greuge i de profund malestar que senten molts catalans. Un sentiment que entenc i comparteixo. És el respecte a la nostra dignitat. Crec que en aquesta descripció el President ha estat prou encertat i, per tant, en bona mesura la puc subscriure.

Però més allà del diagnòstic, del relat sobre les causes, els motius i els detonants que el poden haver provocat, el problema està en l’ambigüitat amb què el president Mas pretén canalitzar aquest sentiment majoritàriament expressat a Catalunya.

Ja han passat 48h des de la manifestació de Barcelona i el Molt Honorable President Mas encara no ha concretat res. De fet, està esgotant el diccionari de sinònims (transició nacional, plenitud nacional, instruments i estructures d’Estat, avui també s'ha reconegut federalista, dels pocs, ha dit), però no concreta res.

Mas està jugant amb ambigüitat calculada. Massa diria jo, perquè està jugant amb els sentiments de molta gent i perquè estem parlant de qüestions tant serioses con la independència i el pacte fiscal.

Crec sincerament que necessitem claredat. I el President hauria de dir clarament i d’una vegada per totes, sense embuts ni matisos, si està per la independència o pel pacte fiscal (en una hora i mitja d’intervenció no ha citat ni una sola vegada la paraula independència). Si està pel pacte o per la ruptura. Per la negociació i l’acord o pel trencament. I si els termes del debat són aquests, jo estic per la recerca de l’acord, pel pacte, per la negociació, per la recerca d’una solució. En això no defalliré. Digueu-me ingenu.

El PSC ha d’aspirar a representar un gran espai, que crec majoritari, dins el catalanisme polític. Ha de ser el gran partit que garanteixi la unitat civil i la cohesió social. I per tant, ha de ser capaç d’oferir solucions a aquests anhels d’ambició nacional que, legítimament, plantegen la gran majoria dels ciutadans de Catalunya.

Per això crec que cal impulsar decididament la creació d’un nou marc de relacions amb Espanya. Un nou marc de relacions que doni resposta a aquestes demandes i aspiracions del poble de Catalunya. I ho ha de fer impulsant amb contundència el disseny i la construcció d’un nou federalisme. Passar del federalisme clàssic al federalisme dels fets. Un federalisme nou, del segle XXI, en un món globalitzat, que superi l’estat de les autonomies i que pugui il•lusionar. Cal un nou pacte constituent que garanteixi que la gestió de la interdependència real sigui compartida amb Espanya i amb Europa.

No dic que sigui fàcil, però val la pena lluitar.

Som-hi!

dimarts, 11 de setembre del 2012

Per una nova relació amb Espanya


La Diada de l’Onze de Setembre és la nostra festa nacional. És la festa que ens aplega a tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya sense cap excepció. És la celebració d’un compromís per una Catalunya més lliure, més justa i més fraternal. És l’expressió simbòlica de la catalanitat. La Diada és una festa de celebració, però també de reivindicació. Des de la històrica manifestació del 1977, a mesura que ha anat avançant el reconeixement i l’exercici del nostre autogovern i s’han anat forjant i ampliant els drets individuals i la igualtat d’oportunitats, la festa ha anat perdent caràcter reivindicatiu i s’ha accentuat la seva vessant més festiva. Com més hem avançat en plenitud nacional i cohesió social, la necessitat de lluita i de reivindicació ha estat menor. Aquesta és la conseqüència lògica de la normalització i consolidació social i democràtica del nostre país.

Aquest any, però, la nostra festa nacional torna a adquirir un clar accent reivindicatiu. Pràcticament ningú té present els actes institucionals que s’han organitzat, entre d’altres motius perque amb prou feines se n’ha fet difusió. L’atenció mediàtica i la tensió política seran en un altre lloc. La manifestació convocada per l’Assemblea Nacional Catalana en defensa d’una Catalunya independent ha despertat una enorme expectació i és molt probable que sigui un èxit de participació. Enhorabona! No ens ha de fer cap por. La independència i l’autodeterminació han de poder formar part del debat polític democràtic amb total normalitat. Però crec que ningú no s’hauria d’apropiar de l’èxit de la convocatòria. Ni els partits polítics, ni els propis convocants. Ens equivocaríem tots plegats si ho féssim. El que sí que cal fer és escoltar el clam, prendre nota i actuar. Sobretot, actuar.

Perquè més enllà de l’eslògan de la convocatòria, hi ha elements per creure que la manifestació d’aquesta Diada és l’expressió apassionada i serena d’un sentiment de greuge i d’un gran malestar dels ciutadans en relació al tracte que els catalans rebem per part d’Espanya. Amb més o menys raons objectives que ho avalin, amb més o menys instrumentalització partidista per part d’alguns, el cert és que el sentiment de maltractament ha augmentat i molts catalans necessiten expressar-ho. Ja no només verbalitzar-ho, sinó evidenciar-ho col·lectivament.

El tracte fiscal és segurament la gota que ha fet vessar el got. Un got que ja venia molt ple després de la sentència del TC sobre el nostre Estatut i després dels efectes de la crisi que patim tots sense poder identificar o responsabilitzar els seus culpables. El tracte fiscal com a detonant de l’esclat. Potser, fins i tot, el mínim comú denominador. Els diners! La diferència entre allò que generem i allò que rebem.  I està clar que ara és el moment de refer el model fiscal i de defensar de forma desacomplexada i contundent els nostres interessos. Sense renunciar a la solidaritat, certament, però garantint que aquesta no acabi essent contraproduent per aquell que l’exerceix. És el moment de començar a discutir els límits i fins i tot les condicions d’aquesta solidaritat amb la resta d’Espanya: diners per a aquí i per a fer què?

Per això cal treballar decididament per liderar la construcció d’una nova relació federal amb Espanya però des d’una perspectiva nítidament catalana. El federalisme no és només un instrument, és també, i sobretot, una actitud. I per això es necessiten aliats, interlocutors, còmplices. I si no som capaços de trobar-los, potser ha arribat el moment de refer el pacte constitucional. Des de la lleialtat institucional, però també des de la legítima defensa dels interessos més bàsics dels ciutadans del nostre país. Estic convençut que majoritàriament els ciutadans no volen la confrontació oberta. Volen acord, pacte, consens i sobretot, respecte i justícia. I per això val la pena lluitar.

Perquè amb independència o sense, els grans debats que hem d’afrontar immediatament són els de com generar ocupació, com canviar i enfortir el nostre model productiu, com reindustrialitzar el país, com millorar l'educació, com garantir la sanitat publica de qualitat, com fomentar la innovació i l'emprenedoria, com potenciar la cultura, com aprofundir en la democràcia o com promoure un desenvolupament sostenible. Majoritàriament els ciutadans ens exigeixen també respostes a aquestes qüestions: com créixer, com generar riquesa i ocupació i com millorar la qualitat de la seva vida, i els faríem un flac favor si desviéssim l'atenció.

El model autonòmic pot haver arribat a la seva fi. És possible que s’hagi esgotat i, per tant, els anhels de llibertat i d’autogovern dels catalans reclamin, legítimament, anar més enllà. En un moment de crisi econòmica profunda com l’actual, de pèrdua de sobirania per part dels Estats, en què tot està en dubte i ningú es refia de ningú, els ciutadans necessiten evidenciar aquest malestar, aquesta desconfiança i aquest desconcert. Està passant a tot el món. I òbviament també aquí.

Ens cal més autogovern i una fiscalitat més justa, com a instruments per fer de Catalunya una societat millor. És per això que el risc de promoure l’associació entre independència i sortida de la crisi pot acabar generant més frustracions que ara no ens podem permetre i que els ciutadans no es mereixen. Seria massa irresponsable. Però, en coherència, després d’una manifestació d’aquestes característiques els impulsors més genuïns de la convocatòria, més enllà dels motius que hagin pogut moure a cadascun dels manifestants, tenen l’obligació de gestionar el dia després. I el President més que ningú. Sap on va? Sap com arribar-hi? Jo li demano al Molt Honorable President Mas que hi pensi detingudament i actuï en conseqüència. Perquè, si no, molt em temo que estarem marejant la perdiu durant anys i panys, tapant d’aquesta manera las ineficiència d’una gestió política que ens està portant a la fractura social. Aquesta cortina de fum fa mal a la convivència perquè porta a la confrontació i a la frustració a tot un país. Cal deixar enrere l’apel·lació constant i permanent al greuge que no ens porta enlloc, i començar a pensar en el disseny de la solució.

Pel PSC també serà un repte. Caldrà entendre que quelcom ha canviat i que no podem defensar el federalisme com fins ara perquè ha perdut credibilitat, versemblança. El nostre compromís ha de ser escoltar, sí. Respectar, com sempre. Però sobretot oferir solucions (no màgia, solucions), per això existeix la política i aquells que ens responsabilitzem dels afers col·lectius. I crec que la nostra proposta s’ha de basar en l’actualització i redefinició de les relacions amb Espanya. Un nou pacte constitucional de base federal que garanteixi que la gestió de la interdependència real sigui compartida amb Espanya i Europa i no exclusiva com fins ara pel govern central.

Bona Diada!

11.09.2012

divendres, 22 de juny del 2012

Compromís amb la transparència i la regeneració democràtica

Els darrers dies han sortit als mitjans de comunicació diferents informacions al voltant del grup d’empreses INNOVA a Reus. Els càrrecs electes tenim molt clar que ens devem als ciutadans i és a ells a qui hem de respondre. En aquest sentit vull fer algunes consideracions.

A Reus hem iniciat un nou projecte polític ambiciós que volem que sigui engrescador i il•lusionant. Volem que la ciutadania de Reus es torni a sentir orgullosa de la seva ciutat i que participi en el disseny del seu present i del seu futur. I per això hem començat a definir un horitzó, una estratègia i un lideratge fort i compartit.

Per aconseguir-ho hem renovat el nostre compromís amb la transparència, amb l’ètica, amb la regeneració de la política i amb un model de gestió pública que s’ha demostrat eficaç per fer progressar la ciutat i perquè els reusencs gaudeixin de més i millors serveis.

Per descomptat, com no podria ser d’altra manera, defensem la presumpció d’innocència i el respecte a l’honorabilitat de desenes i desenes de càrrecs públics que al llarg de tots aquests anys de democràcia han dedicat molt temps de les seves vides a servir la nostra ciutat, a modernitzar-la i a fer-la progressar, convertint-la en modèlica i referent en moltíssims àmbits.

Però també és cert que no podem ni volem restar impassibles davant el conjunt de notícies que darrerament estan apareixent als mitjans de comunicació sobre presumptes irregularitats comeses en la gestió d’alguns serveis públics de la ciutat.

Nosaltres som els primers interessats en conèixer tot el què ha passat. Volem i exigim la màxima transparència. Volem saber-ho tot i com abans millor. En la seva integritat. Només així podrem fer un anàlisi acurat i rigorós del què ha passat i extreure’n conseqüències. Necessitem tota la informació al davant perque no es poden emetre judicis de valor sobre hipòtesis, conjectures, interpretacions i informació parcial i fragmentada. S’ha de treballar sobre bases objectives. No estic segur que el control i dosificació de la informació que n’està fent l’Alcalde de la ciutat sigui la millor forma de garantir aquesta transparència. Des del respecte institucional, li demano que faci pública d’una vegada per totes tota la informació de què disposa, que no la utilitzi amb finalitats partidistes i que, a més, en un gest inequívoc de voluntat de transparència, se sumi a la petició de creació de la comissió d’investigació que hem proposat al Parlament de Catalunya i que ha d’examinar el model de gestió sanitària del nostre país, inclòs el de la nostra ciutat. Ell, a títol individual, i alhora, que convenci els dirigents del seu partit de la importància de sumar-s’hi. Crec que fóra bo en aquest afany de recuperació de la credibilitat perduda i de la confiança envers la política i els servidors públics.

Volem arribar fins al final. Volem saber tot el què ha passat. I volem que quedi clar que si algú, ha abusat del sistema, s’ha endut diners públics de forma il•legal o ha cobrat per fer feines que no ha fet, serem exemplars i contundents en l’exigència de responsabilitats. Sigui qui sigui. D’un partit o d’un altre. Amb aquells que ho hagin fet i amb aquells que ho hagin permès.

Si algú ha comès alguna irregularitat o il•legalitat amb la utilització dels diners públics, ha de rendir comptes a nivell polític i davant els tribunals, si cal. I el més important, els diners que hagin rebut de manera no justificada, els hauran de tornar. Hem fet una aposta ferma per la transparència, per l'ètica i per la regeneració de la política i no entraré amb cap contradicció, ni personal ni política amb aquest compromís. Exigiré les responsabilitats que calgui en el moment que calgui per fer honor aquest compromís.

Ara bé, el fet que algú, a títol individual s’hagi aprofitat del sistema, o hagi comès irregularitats o il•legalitats, no ha de servir per confondre sobre la bondat i l’eficàcia del model. El sistema públic de prestació de serveis a la ciutat continua essent bo i ens oposarem de forma contundent a qualsevol intent de privatització del model o d’empreses que són patrimoni dels ciutadans de Reus.

Per tot això, també crec que ha arribat el moment de replantejar-se el model d’INNOVA. El moment de reflexionar sobre la idoneïtat i l'oportunitat de la seva existència. Sobretot, per no confondre el model de societats anònimes municipals que ha estat bo en la prestació de serveis a la ciutat i que ha contribuït a la millora del benestar dels reusencs, amb INNOVA, una societat interposada entre aquestes empreses municipals i la Junta general d’accionistes, que és el Ple de l’Ajuntament. És el moment de l’eficàcia i de l’eficiència. Eficàcia és assolir objectius i això és obvi que s’ha aconseguit amb els serveis i els equipaments que disposa la ciutat. L’eficiència és fer-ho optimitzant recursos, al millor preu i amb el màxim resultat. I això ara mateix està en dubte. Per això crec que el que cal és més transparència. Més transparència en la gestió i en la política.

dilluns, 21 de maig del 2012

Cal un canvi de rumb, President

Molt Honorable President: Vaig seguir molt atentament la compareixença de premsa en la qual anunciàveu el tercer "pla d'ajust" del vostre mandat. La magnitud de les tres retallades fa molt difícil poder entendre-la com un simple exercici d'austeritat. És, per contra, un esforç inassumible pel nostre teixit productiu, els nostres emprenedors i treballadors i les economies domèstiques, ja molt minvades. Són decisions que malgrat venir emparades per un pretès rigor comptable, estrangulen la competitivitat, el talent, la innovació i la supervivència econòmica i social de la gran majoria de catalans. El fonamentalisme del dèficit zero és contraproduent i ens aboca a una recessió de final impredictible, ens empeny irremeiablement contra les roques. He de dir-vos també que em dol profundament haver de tornar a sentir aquella vella excusa que “tots els mals vénen de Flandes”, de l'herència rebuda. La crua realitat evidencia que pràcticament tot el planeta Terra se n'està anant per l'aigüera, i no només Catalunya. Ja fa un any i mig que teniu l'honor de presidir el Govern del nostre país i, per tant, la responsabilitat de prendre decisions que procurin la revitalització econòmica, la reactivació industrial i de l'emprenedoria. Per desgràcia, fins ara només hem vist retrets i cap mesura d'estímul d'envergadura. Les responsabilitats que en la presa de les vostres decisions pugueu atribuir al Govern d'Espanya són certes i en això coincidim, però permeteu-me recordar-vos que el partit que presidiu va votar amb entusiasme a Madrid la Llei d'Estabilitat Pressupostària que consolida el dèficit zero. En altres paraules, heu contribuït a aprovar la Llei que ara us empeny, sense marge de maniobra, a prendre les decisions que acabeu d'anunciar per evitar que Catalunya sigui intervinguda. No podeu defugir la responsabilitat dels vostres actes si els objectius que perseguiu són compartits amb el PP. Els retrets i la confrontació, amb l'Estat o amb el passat, poden ser útils a curt termini en termes electorals, però tenen poc recorregut perquè contribueixen a consolidar el desprestigi de la classe política a qui la ciutadania continua responsabilitzant, de forma majoritària, de ser la causant de la crisi econòmica més que no pas la solució. Així no es recupera la credibilitat perduda. No es pot carregar més sobre les espatlles dels ciutadans el cost d'aquesta crisi. La gent ja no pot més perque les mesures que heu pres fins ara són injustes i inútils. És l'hora de definir objectius estratègics i de prendre decisions que procurin el canvi del nostre model productiu, de prendre decisions valentes i arriscades. Amb determinació. Mesures innovadores, ambicioses, estimulants per a la reactivació econòmica. És l'hora d'assumir riscos per construir un futur millor. D'involucrar-nos tots en l'afany de dinamitzar la societat, d’esperonar els joves i els emprenedors i de modernitzar el nostre teixit productiu. És això el que ens ha de distingir com a país i el que ens ha de fer sentir orgullosos de ser catalans. I ja no podem perdre massa més temps. (Article publicat al Diari de Tarragona el 19/05/2012)

dimecres, 9 de maig del 2012

Pagar més per rebre menys

Aquests dies els reusencs estem rebent a casa les cartes que ens envia l’Ajuntament amb els impostos municipals. És especialment dolorós comprovar la pujada desproporcionada de la taxa d’escombraries i de l’Impost de Béns Immobles. La pressió fiscal dels ciutadans ha augmentat d’una forma gairebé inassumible en només un any. Si a aquests increments hi afegim les darreres mesures adoptades pels governs de la Generalitat i de l’Estat com el pagament de les medicines, l’euro per recepta, les taxes universitàries i les pujades en el rebut de la llum o el gas i, per contra, veiem les retallades practicades en àmbits com la salut, l’educació, les escoles bressol, les polítiques socials, les pensions, la dependència, la cultura, les polítiques actives d’ocupació o les de formació, ens adonarem, sospitosament, que els reusencs estem pagant molt més en impostos, i per contra, rebrem molt menys en serveis públics. La conjuntura econòmica obliga a fer ajustos i esforços d’austeritat. D’acord. Però una cosa és la contenció de la despesa i una de molt diferent és practicar una política de retallades indiscriminada que confon les polítiques socials amb la beneficència, que redueix i fins i tot ignora les accions per dinamitzar l’activitat econòmica i generar ocupació. Els pressupostos municipals que acaba de fer públics l’equip de govern sembla que confirmen irremeiablement aquesta tendència. Els que no tenen cap responsabilitat en aquesta crisi econòmica són els que en patiran més les seves conseqüències, i pot provocar la creació d’una societat de dues velocitats. Creiem sincerament que hi ha una altra manera de fer les coses. Que hi ha una manera diferent de redistribuir els ingressos. Som conscients de les dificultats del moment, però no podem deixar de veure amb preocupació com la prestació dels serveis públics més bàsics i la seva qualitat estan en risc. Cal, doncs, fer una reflexió profunda sobre els ingressos i, sobretot, sobre la despesa. No n’hi ha prou amb retallar. Això no ens porta enlloc, és contraproduent i escanya les nostres possibilitats de creixement. Cal optimitzar els recursos i prioritzar la despesa. Cal decidir on i com invertim en un moment de dificultat. I cal que ho fem tots plegats. Cal implicar tots els sectors econòmics i socials de la ciutat, les entitats i les institucions que pateixen els efectes de la crisi i els emprenedors més dinàmics que poden contribuir a la recuperació econòmica de Reus. Cal fer-ho de forma consensuada, i cal fer-ho ràpid. Cal deslliurar-se de la ortodòxia imperant i aportar mesures concretes per decidir d’una vegada per totes cap a on volem anar en aquesta ciutat en lloc de contribuir, de forma resignada, a desbrossar el camí que d’altres ens estant marcant. Cal un horitzó clar, una estratègia definida i un lideratge fort i compartit. Els ciutadans ens ho reclamen i nosaltres els ho devem. (Article publicat al Diari de Tarragona)

diumenge, 6 de maig del 2012

Cunado la mayoría absoluta no es suficiente

Hay un momento en la vida en el que uno se hace mayor. Es aquel momento en el que debe empezar a tomar sus propias decisiones, más allá de los consejos, las advertencias, las críticas, las opiniones o las sabias referencias a las experiencias y a las lecciones aprendidas del pasado. A partir de ese mismo instante, empieza a asumir la responsabilidad de sus propios actos. Y desde entonces ya no puede mirar atrás, ya no puede mirar hacia otro lado. Gobernar implica tomar decisiones. Y tomar decisiones conlleva la posibilidad de acertar, pero también el riesgo de equivocarse. Descubrí hace tiempo que en la vida siempre hay que escuchar a los demás. Más que nada porque pudiera ser que llevaran razón. Aunque solo fuera en una pequeña parte. Por ello, actuar sin escuchar tiene además dos consecuencias añadidas. La primera, que uno asume íntegramente y en solitario la responsabilidad de sus actos y, por lo tanto, también, de sus consecuencias. Y la segunda, que ese aislamiento en la toma de decisiones puede llevarle a confundir, de forma perversa, la fuerza implacable del principio de la mayoría con la seguridad en el acierto de la decisión tomada. En otras palabras, se puede tener la fuerza de la mayoría sin tener razones de fuerza que avalen su decisión. Y, por ello, quedarse completamente solo a pesar de tener mayoría absoluta. La soledad puede ser muy fría aun teniendo los votos para hacer y deshacer. Y el Gobierno la empieza a percibir. El influyente New York Times ha llevado recientemente a su editorial el sufrimiento injusto al que se está sometiendo a los españoles como consecuencia de la obsesión enfermiza por las políticas de recorte en el gasto público que está aplicando el Gobierno. Rajoy ha recortado por todos lados y aun así no ha conseguido generar ni crecimiento ni confianza. Ya casi todo el mundo coincide en señalar que la política económica basada en el fundamentalismo del déficit cero es errática y no genera crecimiento. No es una buena receta. Es injusta con quienes la padecen y encima no es eficaz. De lo que se trata es de adoptar medidas que permitan mejorar la competitividad del país, la productividad, la formación, la externalización de nuestras empresas, dinamizar nuestra política industrial y todo ello en un marco de fortalecimiento de la política europea. Y eso requiere inversión pública. Inversión como elemento revitalizador de la actividad económica. Hay, sin duda, una forma de hacer distinta. La que propone el Gobierno nos lleva irremediablemente al desastre. Es cuestión de tiempo. Debemos generar certezas y confianzas cuanto antes. Rajoy ha sido elegido recientemente en una encuesta elaborada por el Gremio de Cerveceros de España como el compañero favorito para irse a tomar unas cañas. Eso me trae a la cabeza un artículo que el Nobel de Economía Paul Krugman publicó hace un par de años en pleno estallido de la crisis financiera en Estados Unidos. En ese artículo, titulado En busca desesperada de la seriedad, Krugman afirmaba: "(...) Cuando parece que el mundo se viene abajo, uno no recurre a un tipo con el que le gustaría tomarse una cerveza, sino a alguien que sepa realmente cómo arreglar la situación". Ahí lo dejo. (Article publicat al Diari de Tarragona el 3/05/2012)