Pregunta a la ministra de Asuntos Sociales sobre supresión de la financiación al Plan Concertado

Sra. Ministra,


Los datos de la última encuesta de población activa son escalofriantes. El riesgo de exclusión social está aumentando de forma alarmante. Ante esta realidad, ¿tiene previsto retirar la financiación para los servicios sociales básicos que prestan los ayuntamientos?

Sra. Ministra, en tan solo un año, Usted ha puesto en marcha una política descontrolada de recortes que conlleva el desmantelamiento de muchos servicios públicos. Ha suprimido los fondos para programas para menores en situación de dificultad social, el Plan de Acción para personas con Discapacidad y los fondos para la Teleasistencia. Ha reducido el presupuesto del Plan concertado que llevan a cabo los ayuntamientos para la prestación de los servicios sociales más básicos de 86 a 27M de euros, un 66%, cuando la demanda de ayuda por emergencia social se ha incrementado un 200%.

La situación en Catalunya es aún peor porque a todo ello hay que sumar la reducción de la Renta Mínima de Inserción, la disminución de las becas comedor, la atención a la dependencia, el copago farmacéutico y el euro por receta. En Catalunya hay niños que pasan hambre y que solo realizan una comida equilibrada en la escuela. Y cada vez hay más familias que recurren al Banco de alimentos para poder comer. Los ciudadanos están desesperados. Y entre ustedes dos, entre CiU y PP les están asfixiando.

Y lo peor es que en los últimos días, hemos sabido que Usted tiene la intención de retirar su aportación al Plan Concertado. Cuando las familias necesitan más ayuda, cuando la demanda social se dispara, cuando la gente está al límite de sus posibilidades, cuando todo está peor, viene Usted y liquida el Plan, suprime la red de protección social más elemental, se desentiende del asunto, abandona a los más vulnerables a su suerte y les dice a los Ayuntamientos que se las apañen. Su política de recortes es despiadada, Sra. Ministra!

Usted debería ser la Ministra del gobierno con mayor consciencia social. Y en cambio, ha optado por darle la espalda a la realidad. Prefiere no verla. Se tapa los ojos y reduce toda su acción social a la caridad y a la beneficencia.
Yo le pido que ejerza de una vez por todas como ministra de Asuntos sociales. No se esconda en su ministerio! Haga algo con urgencia para paliar este desastre. Más consciencia, más responsabilidad y más compromiso con los que sufren, Sra. ministra.

Fuga de talents a Reus

El juliol de 2011 l’actual govern de CiU i PP de la ciutat de Reus s’estrenava anunciant una nova estructura organitzativa que havia de simplificar el funcionament municipal i que, a més, suposaria un gran estalvi de costos en personal directiu. Al capdavant de les diferents empreses municipals hi situava cinc persones clau entre gerents i directors generals. Setze mesos després, només un d’aquests cinc càrrecs continua al mateix lloc.

El mes de gener passat van dimitir el regidor-conseller delegat d’Innova i el seu director general. Al maig va ser substituït el gerent del Grup Econòmic per l’antic responsable d’AMERSAM. Aquest mes de desembre han plegat, ni més ni menys, el gerent del Grup Salut, un professional excel·lent que va pilotar la posada en marxa del nou Hospital Sant Joan i que ara se’n va a treballar a la sanitat privada, i el gerent d’Innova, nomenat l’ 1 de febrer passat, apel·lant a la seva veterania, que ara torna a dedicar-se exclusivament al Grup Aigües, amb l’ingrat encàrrec de privatitzar una empresa referent de la gestió pública de l’aigua a Catalunya. Aquest desembre també ha plegat el vicesecretari de l’Ajuntament, un funcionari respectat per tothom, que justament l’1 d’agost rebia l’encàrrec per Decret d’Alcaldia, de fiscalitzar les empreses municipals, i que ara ocuparà un important càrrec jurídic a la Diputació de Barcelona. Amb la referida marxa de directius també han desertat diverses persones situades en segons i tercers nivells de l’administració.

Tots se’n van, però no perquè tinguin ofertes professionals millors. De fet, els llocs que ocupaven fins ara són destins desitjats per professionals del seu nivell. Se’n van a la vista del desgovern que es viu a la Plaça Mercadal i de la incapacitat manifesta de desenvolupar un projecte coherent, sòlid i rigorós en els propers anys.

Aquest degoteig de renúncies voluntàries prova la preocupant deriva que està agafant l’Ajuntament de Reus per la ineficàcia de l’actual govern de la ciutat, incapaç de garantir una gestió mínimament ordenada. Sabíem des del principi del mandat que està mancat de planificació estratègica i que ningú ha elaborat un full de ruta sobre cap a on vol portar Reus. Ara, per desgràcia, també sabem que no disposen de cap sistema seriós d’organització.

En definitiva, tota l’estructura organitzativa d’un ajuntament com el nostre, desballestada en menys d’un any i mig. El preocupant, però, és que totes aquestes desercions, comporten una pèrdua irreparable de capital humà i professional que perjudica greument el present i el futur de la ciutat. Primer perquè aquesta fuga de talent deixa Reus despullada, sense coneixement, sense experiència i, per tant, sense seguretat ni solvència en la presa de decisions. És a dir, més vulnerable. Segon perquè demostra que l’equip de govern actual és incapaç de retenir aquests professionals que ell mateix va nomenar a l’iniciar el mandat i permet que se’n vagin a altres administracions o empreses. I tercer, perquè la substitució d’aquests grans professionals no serà ni fàcil i ràpida. Això no se soluciona amb fitxatges estrella a cop de talonari. I en el cas que els puguin arribar a substituir, els que arribin necessitaran un període d’adaptació d’aproximadament un any per conèixer el funcionament d’una organització d’aquesta envergadura. I quan això succeeixi, ja hauran passat tres dels quatre anys d’aquest mandat. Qui prendrà les decisions, mentrestant? I sobretot, qui assessorarà tècnicament, jurídicament i econòmicament els responsables polítics actuals? Reus no es pot permetre durant més temps aquesta inacció i aquesta desorientació. Hi ha massa en joc.

Els màxims responsables polítics municipals callen sobre la contradicció del seu pacte, en l’actual context de la política nacional, dient que és un “pacte de gestió”. Però ignoren que el paper dels polítics és governar i no gestionar. Perquè la gestió l’han de fer els professionals, seguint directrius polítiques, això sí, i ara resulta que els bons professionals estan fugint. Tot plegat, molt preocupant.

La responsabilitat envers la ciutat ens obliga a alertar sobre aquesta greu situació. I el compromís amb la ciutadania ens anima i ens empeny a construir una alternativa de govern des de la definició d’un nou projecte de ciutat en col·laboració amb els ciutadans i els sectors socials i econòmics que es vulguin ajudar i participar en la seva definició. Ens cal un Reus amb empenta, amb visió de futur, amb planificació estratègica i amb lideratges forts. Un govern que sàpiga afrontar la crisi econòmica i lluitar per un futur millor. Que no es vegi obligat a prendre decisions precipitades i poc meditades que hipotequin el futur de la nostra ciutat i que disposi de les persones més qualificades i experimentades per sortejar les dificultats actuals i bastir els projectes de futur.

Article publicat avui al Diari de Tarragona (versió íntegra)

Pregunta al ministre Wert a la sessió de control sobre si creu que el seu projecte de reforma educativa contribueix a millorar la convivència lingüística a Catalunya

Señor ministro,

Considera que su proyecto de reforma educativa contribuye a mejorar la convivencia lingüística en Cataluña?

 

Señor ministro,

Mire, yo no sé que es lo que Usted pretende realmente, pero lo cierto es que con sus declaraciones y con su proyecto ha creado un problema donde no lo había. Usted ha puesto en peligro la convivencia lingüística en Catalunya y está provocando un conflicto institucional que tiene visos de convertirse en un conflicto social y civil!

Y si no cambia de actitud, Sr. Ministro, si no rectifica, lo puede a hacer saltar todo por los aires. Por ignorancia, por mala fe o por ambas cosas. Pero se lo puede cargar todo.

Si lo suyo es ignorancia, si Ud. ignora la realidad educativa de Catalunya y la eficacia del modelo de inmersión lingüística en términos de cohesión social y de igualdad de oportunidades, creo sinceramente que Ud. debería estar inhabilitado para ejercer el cargo de ministro de educación. Si por el contrario es tan irresponsable que lo único que pretende es imponer una lengua sobre la otra a cualquier precio; deberían cesarle de manera fulminante, porque el despropósito es descomunal.

En cualquier caso a mi, su futuro político me preocupa más bien poco, porque es evidente que su mandato tiene fecha de caducidad. En cambio, la lengua, la lengua catalana, seguirá ahí, por mucho que usted se empeñe en eliminarla. Porque enfrente va a tener, no únicamente la oposición de un gobierno. Enfrente se va a encontrar con la oposición de todo un pueblo, que entiende su menosprecio hacia el catalán y sus intentos de españolizar a los alumnos catalanes como una agresión intolerable!

Usted ha abierto la caja de los truenos, y allí donde había convivencia ha traído conflicto. Usted ha usado la lengua y los sentimientos de los catalanes como elementos de confrontación y si no rectifica, deberá atenerse a las consecuencias. Porque el conflicto va a ser muy duro y muy largo. Se lo garantizo. Y sepa que vamos a luchar hasta donde haga falta para defender la lengua y la escuela catalana e impedir este despropósito. Así que, viendo cuál es su actitud, yo le pido, Sr. Ministro, que se vaya! Váyase antes de que sea demasiado tarde. Váyase antes de que el daño que está haciendo sea irreparable.

Pregunta al ministre Wert a la sessió de control del Congrés sobre creixement de l'independentisme i sistema educatiu català

Señor ministro, hace unos días hizo unas declaraciones que nos dejaron atónitos a muchos. No porque no estemos acostumbrados a sus excesos verbales, sino por la gravedad de las mismas, y me gustaría que hoy tuviera la oportunidad de decirnos en sede parlamentaria, si fueron un desliz o fruto de una intensa reflexión política. ¿De verdad considera Sr. Ministro que hay evidencias que relacionan el crecimiento del independentismo en Cataluña con su sistema educativo?

Mire, cuando oí sus declaraciones me acordé enseguida de la escuela nacional católica tan bien reflejada en el Florido Pensil. Lo Recuerda, Sr. Ministro? Recuerda aquello de la formación del Espíritu Nacional? Aquel sistema educativo de la posguerra española, basado en el dogmatismo, la imposición de la autoridad mediante la disciplina y la adquisición de conocimientos por memorización, sin permitir la más mínima posibilidad de cuestionamiento ni crítica.

Es ese su modelo, Sr. Ministro? Díganos-lo! Porque Ud. debería saber que en Catalunya, Sr. Ministro, en Catalunya NO se adoctrina, en Catalunya, se forma. Se forma y se educa! Y creo, sinceramente que sus palabras merecen una rectificación por respeto a la dignidad y al esfuerzo de miles de maestros y pedagogos que durante años han contribuido a construir una escuela pública de calidad. Una escuela pública que ahora se ve amenazada, con sus recortes y con sus declaraciones.

Pero es que además nos ha anunciado también que tiene la intención de subvencionar a los colegios privados para que separen a los alumnos por razón de lengua. ¿Como se le ocurre plantear semejante barbaridad? ¿de verdad quiera hacer eso? Usted divide entre catalanes y españoles, entre independentistas y no independentistas. Entre buenos y malos. Yo le pido que modernice un poco su discurso y que actúe con sentido de la responsabilidad, si no quiere pasar a la historia como Wert “el Segregador”. El Modelo educativo en Catalunya es un modelo de convivencia y de cohesión social que Ud. debería tener muy presente. Y sus declaraciones rompen peligrosamente esa convivencia.

Senyor Ministro, con sus recortes, va a dejar a toda una generación sin futuro y les va a condenar a la ignorancia. No les condene también a la confrontación, por favor!

Si la insigne pedagoga y política Marta Mata levantara la cabeza, si Marta Mata levantara la cabeza, solo con oírle, se echaría a llorar.

Resolució del PSC al debat de Política General del Parlament de Catalunya

Proposta pel futur de Catalunya

El Parlament de Catalunya,

2.1) Constata que la manifestació multitudinària i cívica celebrada a la Diada d’enguany, mostra clarament un malestar creixent pel que fa a les relacions entre Catalunya i Espanya, un malestar que ja es va expressar amb motiu de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut votat pels catalans l’any 2006, i que s’ha vist agreujat per la crisi econòmica i pels reiterats incompliments per part del Govern de l’Estat.

2.2) Constata que l’actual Govern de l’Estat, lluny d’abordar aquest creixent malestar, ha emprés una ofensiva recentralitzadora que ha estat considerada inconstitucional en reiterades ocasions pel Consell de Garanties Estatutàries, en vulnerar les competències de la Generalitat de Catalunya i els drets de la ciutadania.

2.3) Manifesta, en conseqüència, que cal procedir a una revisió en profunditat de les relacions entre Catalunya i Espanya en el marc europeu.

2.4) Proclama la necessitat d’impulsar la reforma de la Constitució per tal d’assolir un Estat federal que garanteixi el màxim autogovern per Catalunya, ens asseguri un tracte fiscal just i reconegui la nostra identitat i cultura nacionals en el marc de l’Estat Espanyol i la Unió Europea, conscient que un sistema de sobiranies compartides és la millor forma de gestionar les interdependències existents en l’economia globalitzada.

2.5) Manifesta el seu convenciment que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya hauran de decidir lliurement sobre qualsevol proposta de canvi substancial de les relacions entre Catalunya i Espanya, acordada entre les institucions catalanes i espanyoles, a través d’un referèndum en el que es plantegi una pregunta clara a la que s’hagi de respondre de forma inequívoca, acceptant o rebutjant el projecte sotmès a consulta.

2.6) Es compromet a promoure les reformes necessàries per tal que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya puguin exercir el seu dret a decidir a través d’un referèndum o consulta acordat en el marc de la legalitat.

Sobre la conferència d’Artur Mas avui a Madrid

La conferència del president Mas d'avui a Madrid havia generat molt expectació. Òbviament. En bona mesura ha vingut a Madrid traslladar un sentiment de greuge i de profund malestar que senten molts catalans. Un sentiment que entenc i comparteixo. És el respecte a la nostra dignitat. Crec que en aquesta descripció el President ha estat prou encertat i, per tant, en bona mesura la puc subscriure.

Però més allà del diagnòstic, del relat sobre les causes, els motius i els detonants que el poden haver provocat, el problema està en l’ambigüitat amb què el president Mas pretén canalitzar aquest sentiment majoritàriament expressat a Catalunya.

Ja han passat 48h des de la manifestació de Barcelona i el Molt Honorable President Mas encara no ha concretat res. De fet, està esgotant el diccionari de sinònims (transició nacional, plenitud nacional, instruments i estructures d’Estat, avui també s'ha reconegut federalista, dels pocs, ha dit), però no concreta res.

Mas està jugant amb ambigüitat calculada. Massa diria jo, perquè està jugant amb els sentiments de molta gent i perquè estem parlant de qüestions tant serioses con la independència i el pacte fiscal.

Crec sincerament que necessitem claredat. I el President hauria de dir clarament i d’una vegada per totes, sense embuts ni matisos, si està per la independència o pel pacte fiscal (en una hora i mitja d’intervenció no ha citat ni una sola vegada la paraula independència). Si està pel pacte o per la ruptura. Per la negociació i l’acord o pel trencament. I si els termes del debat són aquests, jo estic per la recerca de l’acord, pel pacte, per la negociació, per la recerca d’una solució. En això no defalliré. Digueu-me ingenu.

El PSC ha d’aspirar a representar un gran espai, que crec majoritari, dins el catalanisme polític. Ha de ser el gran partit que garanteixi la unitat civil i la cohesió social. I per tant, ha de ser capaç d’oferir solucions a aquests anhels d’ambició nacional que, legítimament, plantegen la gran majoria dels ciutadans de Catalunya.

Per això crec que cal impulsar decididament la creació d’un nou marc de relacions amb Espanya. Un nou marc de relacions que doni resposta a aquestes demandes i aspiracions del poble de Catalunya. I ho ha de fer impulsant amb contundència el disseny i la construcció d’un nou federalisme. Passar del federalisme clàssic al federalisme dels fets. Un federalisme nou, del segle XXI, en un món globalitzat, que superi l’estat de les autonomies i que pugui il•lusionar. Cal un nou pacte constituent que garanteixi que la gestió de la interdependència real sigui compartida amb Espanya i amb Europa.

No dic que sigui fàcil, però val la pena lluitar.

Som-hi!

Per una nova relació amb Espanya

La Diada de l’Onze de Setembre és la nostra festa nacional. És la festa que ens aplega a tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya sense cap excepció. És la celebració d’un compromís per una Catalunya més lliure, més justa i més fraternal. És l’expressió simbòlica de la catalanitat. La Diada és una festa de celebració, però també de reivindicació. Des de la històrica manifestació del 1977, a mesura que ha anat avançant el reconeixement i l’exercici del nostre autogovern i s’han anat forjant i ampliant els drets individuals i la igualtat d’oportunitats, la festa ha anat perdent caràcter reivindicatiu i s’ha accentuat la seva vessant més festiva. Com més hem avançat en plenitud nacional i cohesió social, la necessitat de lluita i de reivindicació ha estat menor. Aquesta és la conseqüència lògica de la normalització i consolidació social i democràtica del nostre país.

Aquest any, però, la nostra festa nacional torna a adquirir un clar accent reivindicatiu. Pràcticament ningú té present els actes institucionals que s’han organitzat, entre d’altres motius perque amb prou feines se n’ha fet difusió. L’atenció mediàtica i la tensió política seran en un altre lloc. La manifestació convocada per l’Assemblea Nacional Catalana en defensa d’una Catalunya independent ha despertat una enorme expectació i és molt probable que sigui un èxit de participació. Enhorabona! No ens ha de fer cap por. La independència i l’autodeterminació han de poder formar part del debat polític democràtic amb total normalitat. Però crec que ningú no s’hauria d’apropiar de l’èxit de la convocatòria. Ni els partits polítics, ni els propis convocants. Ens equivocaríem tots plegats si ho féssim. El que sí que cal fer és escoltar el clam, prendre nota i actuar. Sobretot, actuar.

Perquè més enllà de l’eslògan de la convocatòria, hi ha elements per creure que la manifestació d’aquesta Diada és l’expressió apassionada i serena d’un sentiment de greuge i d’un gran malestar dels ciutadans en relació al tracte que els catalans rebem per part d’Espanya. Amb més o menys raons objectives que ho avalin, amb més o menys instrumentalització partidista per part d’alguns, el cert és que el sentiment de maltractament ha augmentat i molts catalans necessiten expressar-ho. Ja no només verbalitzar-ho, sinó evidenciar-ho col·lectivament.

El tracte fiscal és segurament la gota que ha fet vessar el got. Un got que ja venia molt ple després de la sentència del TC sobre el nostre Estatut i després dels efectes de la crisi que patim tots sense poder identificar o responsabilitzar els seus culpables. El tracte fiscal com a detonant de l’esclat. Potser, fins i tot, el mínim comú denominador. Els diners! La diferència entre allò que generem i allò que rebem.  I està clar que ara és el moment de refer el model fiscal i de defensar de forma desacomplexada i contundent els nostres interessos. Sense renunciar a la solidaritat, certament, però garantint que aquesta no acabi essent contraproduent per aquell que l’exerceix. És el moment de començar a discutir els límits i fins i tot les condicions d’aquesta solidaritat amb la resta d’Espanya: diners per a aquí i per a fer què?

Per això cal treballar decididament per liderar la construcció d’una nova relació federal amb Espanya però des d’una perspectiva nítidament catalana. El federalisme no és només un instrument, és també, i sobretot, una actitud. I per això es necessiten aliats, interlocutors, còmplices. I si no som capaços de trobar-los, potser ha arribat el moment de refer el pacte constitucional. Des de la lleialtat institucional, però també des de la legítima defensa dels interessos més bàsics dels ciutadans del nostre país. Estic convençut que majoritàriament els ciutadans no volen la confrontació oberta. Volen acord, pacte, consens i sobretot, respecte i justícia. I per això val la pena lluitar.

Perquè amb independència o sense, els grans debats que hem d’afrontar immediatament són els de com generar ocupació, com canviar i enfortir el nostre model productiu, com reindustrialitzar el país, com millorar l'educació, com garantir la sanitat publica de qualitat, com fomentar la innovació i l'emprenedoria, com potenciar la cultura, com aprofundir en la democràcia o com promoure un desenvolupament sostenible. Majoritàriament els ciutadans ens exigeixen també respostes a aquestes qüestions: com créixer, com generar riquesa i ocupació i com millorar la qualitat de la seva vida, i els faríem un flac favor si desviéssim l'atenció.

El model autonòmic pot haver arribat a la seva fi. És possible que s’hagi esgotat i, per tant, els anhels de llibertat i d’autogovern dels catalans reclamin, legítimament, anar més enllà. En un moment de crisi econòmica profunda com l’actual, de pèrdua de sobirania per part dels Estats, en què tot està en dubte i ningú es refia de ningú, els ciutadans necessiten evidenciar aquest malestar, aquesta desconfiança i aquest desconcert. Està passant a tot el món. I òbviament també aquí.

Ens cal més autogovern i una fiscalitat més justa, com a instruments per fer de Catalunya una societat millor. És per això que el risc de promoure l’associació entre independència i sortida de la crisi pot acabar generant més frustracions que ara no ens podem permetre i que els ciutadans no es mereixen. Seria massa irresponsable. Però, en coherència, després d’una manifestació d’aquestes característiques els impulsors més genuïns de la convocatòria, més enllà dels motius que hagin pogut moure a cadascun dels manifestants, tenen l’obligació de gestionar el dia després. I el President més que ningú. Sap on va? Sap com arribar-hi? Jo li demano al Molt Honorable President Mas que hi pensi detingudament i actuï en conseqüència. Perquè, si no, molt em temo que estarem marejant la perdiu durant anys i panys, tapant d’aquesta manera las ineficiència d’una gestió política que ens està portant a la fractura social. Aquesta cortina de fum fa mal a la convivència perquè porta a la confrontació i a la frustració a tot un país. Cal deixar enrere l’apel·lació constant i permanent al greuge que no ens porta enlloc, i començar a pensar en el disseny de la solució.

Pel PSC també serà un repte. Caldrà entendre que quelcom ha canviat i que no podem defensar el federalisme com fins ara perquè ha perdut credibilitat, versemblança. El nostre compromís ha de ser escoltar, sí. Respectar, com sempre. Però sobretot oferir solucions (no màgia, solucions), per això existeix la política i aquells que ens responsabilitzem dels afers col·lectius. I crec que la nostra proposta s’ha de basar en l’actualització i redefinició de les relacions amb Espanya. Un nou pacte constitucional de base federal que garanteixi que la gestió de la interdependència real sigui compartida amb Espanya i Europa i no exclusiva com fins ara pel govern central.

Bona Diada!

11.09.2012