La Diada de l’Onze de Setembre és la nostra festa nacional. És la festa que
ens aplega a tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya sense cap excepció.
És la celebració d’un compromís per una Catalunya més lliure, més justa i més
fraternal. És l’expressió simbòlica de la catalanitat. La Diada és una festa de
celebració, però també de reivindicació. Des de la històrica manifestació del 1977,
a mesura que ha anat avançant el reconeixement i l’exercici del nostre
autogovern i s’han anat forjant i ampliant els drets individuals i la igualtat
d’oportunitats, la festa ha anat perdent caràcter reivindicatiu i s’ha
accentuat la seva vessant més festiva. Com més hem avançat en plenitud nacional
i cohesió social, la necessitat de lluita i de reivindicació ha estat menor.
Aquesta és la conseqüència lògica de la normalització i consolidació social i
democràtica del nostre país.
Aquest any, però, la nostra festa nacional torna a adquirir un clar accent
reivindicatiu. Pràcticament ningú té present els actes institucionals que s’han
organitzat, entre d’altres motius perque amb prou feines se n’ha fet difusió.
L’atenció mediàtica i la tensió política seran en un altre lloc. La
manifestació convocada per l’Assemblea Nacional Catalana en defensa d’una
Catalunya independent ha despertat una enorme expectació i és molt probable que
sigui un èxit de participació. Enhorabona! No ens ha de fer cap por. La
independència i l’autodeterminació han de poder formar part del debat polític democràtic
amb total normalitat. Però crec que ningú no s’hauria d’apropiar de l’èxit de la
convocatòria. Ni els partits polítics, ni els propis convocants. Ens
equivocaríem tots plegats si ho féssim. El que sí que cal fer és escoltar el
clam, prendre nota i actuar. Sobretot, actuar.
Perquè més enllà de l’eslògan de la convocatòria, hi ha elements per creure
que la manifestació d’aquesta Diada és l’expressió apassionada i serena d’un
sentiment de greuge i d’un gran malestar dels ciutadans en relació al tracte
que els catalans rebem per part d’Espanya. Amb més o menys raons objectives que
ho avalin, amb més o menys instrumentalització partidista per part d’alguns, el
cert és que el sentiment de maltractament ha augmentat i molts catalans
necessiten expressar-ho. Ja no només verbalitzar-ho, sinó evidenciar-ho
col·lectivament.
El tracte fiscal és segurament la gota que ha fet vessar el got. Un got que
ja venia molt ple després de la sentència del TC sobre el nostre Estatut i
després dels efectes de la crisi que patim tots sense poder identificar o
responsabilitzar els seus culpables. El tracte fiscal com a detonant de l’esclat.
Potser, fins i tot, el mínim comú denominador. Els diners! La diferència entre
allò que generem i allò que rebem. I
està clar que ara és el moment de refer el model fiscal i de defensar de forma
desacomplexada i contundent els nostres interessos. Sense renunciar a la
solidaritat, certament, però garantint que aquesta no acabi essent contraproduent
per aquell que l’exerceix. És el moment de començar a discutir els límits i
fins i tot les condicions d’aquesta solidaritat amb la resta d’Espanya: diners per
a aquí i per a fer què?
Per això cal treballar decididament per liderar la construcció d’una nova
relació federal amb Espanya però des d’una perspectiva nítidament catalana. El federalisme
no és només un instrument, és també, i sobretot, una actitud. I per això es
necessiten aliats, interlocutors, còmplices. I si no som capaços de trobar-los,
potser ha arribat el moment de refer el pacte constitucional. Des de la
lleialtat institucional, però també des de la legítima defensa dels interessos
més bàsics dels ciutadans del nostre país. Estic convençut que majoritàriament
els ciutadans no volen la confrontació oberta. Volen acord, pacte, consens i
sobretot, respecte i justícia. I per això val la pena lluitar.
Perquè amb independència o sense, els grans debats que hem d’afrontar immediatament
són els de com generar ocupació, com canviar i enfortir el nostre model
productiu, com reindustrialitzar el país, com millorar l'educació, com garantir
la sanitat publica de qualitat, com fomentar la innovació i l'emprenedoria, com
potenciar la cultura, com aprofundir en la democràcia o com promoure un desenvolupament
sostenible. Majoritàriament els ciutadans ens exigeixen també respostes a
aquestes qüestions: com créixer, com generar riquesa i ocupació i com millorar
la qualitat de la seva vida, i els faríem un flac favor si desviéssim l'atenció.
El model autonòmic pot haver arribat a la seva fi. És possible que s’hagi
esgotat i, per tant, els anhels de llibertat i d’autogovern dels catalans
reclamin, legítimament, anar més enllà. En un moment de crisi econòmica
profunda com l’actual, de pèrdua de sobirania per part dels Estats, en què tot
està en dubte i ningú es refia de ningú, els ciutadans necessiten evidenciar
aquest malestar, aquesta desconfiança i aquest desconcert. Està passant a tot
el món. I òbviament també aquí.
Ens cal més autogovern i una fiscalitat més justa, com a instruments per
fer de Catalunya una societat millor. És per això que el risc de promoure l’associació
entre independència i sortida de la crisi pot acabar generant més frustracions
que ara no ens podem permetre i que els ciutadans no es mereixen. Seria massa
irresponsable. Però, en coherència, després d’una manifestació d’aquestes característiques
els impulsors més genuïns de la convocatòria, més enllà dels motius que hagin
pogut moure a cadascun dels manifestants, tenen l’obligació de gestionar el dia
després. I el President més que ningú. Sap on va? Sap com arribar-hi? Jo li demano al Molt Honorable President Mas que
hi pensi detingudament i actuï en conseqüència. Perquè, si no, molt em temo que
estarem marejant la perdiu durant anys i panys, tapant d’aquesta manera las ineficiència
d’una gestió política que ens està portant a la fractura social. Aquesta
cortina de fum fa mal a la convivència perquè porta a la confrontació i a la
frustració a tot un país. Cal deixar enrere l’apel·lació constant i permanent al
greuge que no ens porta enlloc, i començar a pensar en el disseny de la
solució.
Pel PSC també serà un repte. Caldrà entendre que quelcom ha canviat i que
no podem defensar el federalisme com fins ara perquè ha perdut credibilitat,
versemblança. El nostre compromís ha de ser escoltar, sí. Respectar, com
sempre. Però sobretot oferir solucions (no màgia, solucions), per això existeix
la política i aquells que ens responsabilitzem dels afers col·lectius. I crec
que la nostra proposta s’ha de basar en l’actualització i redefinició de les
relacions amb Espanya. Un nou pacte constitucional de base federal que
garanteixi que la gestió de la interdependència real sigui compartida amb
Espanya i Europa i no exclusiva com fins ara pel govern central.
Bona Diada!
11.09.2012
