Sobre la conferència d’Artur Mas avui a Madrid

La conferència del president Mas d'avui a Madrid havia generat molt expectació. Òbviament. En bona mesura ha vingut a Madrid traslladar un sentiment de greuge i de profund malestar que senten molts catalans. Un sentiment que entenc i comparteixo. És el respecte a la nostra dignitat. Crec que en aquesta descripció el President ha estat prou encertat i, per tant, en bona mesura la puc subscriure.

Però més allà del diagnòstic, del relat sobre les causes, els motius i els detonants que el poden haver provocat, el problema està en l’ambigüitat amb què el president Mas pretén canalitzar aquest sentiment majoritàriament expressat a Catalunya.

Ja han passat 48h des de la manifestació de Barcelona i el Molt Honorable President Mas encara no ha concretat res. De fet, està esgotant el diccionari de sinònims (transició nacional, plenitud nacional, instruments i estructures d’Estat, avui també s'ha reconegut federalista, dels pocs, ha dit), però no concreta res.

Mas està jugant amb ambigüitat calculada. Massa diria jo, perquè està jugant amb els sentiments de molta gent i perquè estem parlant de qüestions tant serioses con la independència i el pacte fiscal.

Crec sincerament que necessitem claredat. I el President hauria de dir clarament i d’una vegada per totes, sense embuts ni matisos, si està per la independència o pel pacte fiscal (en una hora i mitja d’intervenció no ha citat ni una sola vegada la paraula independència). Si està pel pacte o per la ruptura. Per la negociació i l’acord o pel trencament. I si els termes del debat són aquests, jo estic per la recerca de l’acord, pel pacte, per la negociació, per la recerca d’una solució. En això no defalliré. Digueu-me ingenu.

El PSC ha d’aspirar a representar un gran espai, que crec majoritari, dins el catalanisme polític. Ha de ser el gran partit que garanteixi la unitat civil i la cohesió social. I per tant, ha de ser capaç d’oferir solucions a aquests anhels d’ambició nacional que, legítimament, plantegen la gran majoria dels ciutadans de Catalunya.

Per això crec que cal impulsar decididament la creació d’un nou marc de relacions amb Espanya. Un nou marc de relacions que doni resposta a aquestes demandes i aspiracions del poble de Catalunya. I ho ha de fer impulsant amb contundència el disseny i la construcció d’un nou federalisme. Passar del federalisme clàssic al federalisme dels fets. Un federalisme nou, del segle XXI, en un món globalitzat, que superi l’estat de les autonomies i que pugui il•lusionar. Cal un nou pacte constituent que garanteixi que la gestió de la interdependència real sigui compartida amb Espanya i amb Europa.

No dic que sigui fàcil, però val la pena lluitar.

Som-hi!