Pregunta al ministre Montoro a la sessió de control sobre l'Informe de duplicitats administratives

Considera que el informe sobre duplicidades administrativas que acaba de elaborar su ministerio respeta la capacidad de autogobierno de las Comunidades Autónomas?

 

Sr. Ministro, Ud., lleva mucho tiempo elaborando un discurso perverso que pretende equiparar el estado autonómico a la ineficiencia. Y este informe no tiene otro objetivo que incrementar esa falsa asociación para continuar con su agenda de recortes indiscriminados en servicios públicos, desmantelando instituciones y recentralizando competencias.

Mire, este informe es una barbaridad. Porque nadie puede sostener con argumentos democráticos y económicos que el estado autonómico sea ineficiente por naturaleza! En todo caso lo que puede haber es una gestión ineficiente de una autonomía! y ahí su partido tiene mucho que decir allí donde gobierna. Pero no puede criminalizar al Estado autonómico en su conjunto!

Porque de lo que se trata en momentos de crisis es de mejorar el funcionamiento de nuestras instituciones, pero no de suprimirlas, por favor!

Porque claro, Ud. solo nos dice cuánto dinero cuestan esas instituciones, pero nunca menciona ni cuánto dinero ahorran al contribuyente con los informes que elaboran, ni de cuanto ganan los ciudadanos en calidad democrática. Por ejemplo, los tribunales de cuentas autonómicos sirven, precisamente, para impedir que haya duplicidades antieconómicas, pero no son Sr. Montoro una duplicidad en si misma. Y eso Usted debería saberlo.

Y una cosa más sobre los tribunales de cuentas. Mire, la sindicatura de cuentas de Catalunya que Ud. quiere suprimir, no es ni un invento ni un capricho estatutario. Es fruto de la historia y del autogobierno de Catalunya!  La Sindicatura que se forjó en el siglo XV, y funcionó de forma ininterrumpida hasta que Felipe V la abolió con el Decreto de Nueva Planta, y no se pudo recuperar hasta el Estatut del año 79. Como se le ocurre decir que la Sindicatura de Cuentas es una duplicidad administrativa? Con quién quiere compararse Usted, Sr. Montoro? Con Felipe V?

Yo ya sé que Uds. no quieren ni oír hablar de la reforma de la Constitución, pero lo cierto es que cada día que pasa, Ustedes van quitando competencias a Catalunya y al resto de las comunidades autónomas. Basta ya, Sr. Montoro de tantos ataques indiscriminados a la autonomía. Guarde este informe en un cajón y olvídese de él. Creo, sinceramente que es lo mejor que podría hacer.

Menys provocacions i més solucions

Aquest dimarts al Congrés dels diputats es votava una moció presentada per la diputada Rosa Díez sobre la “falacia del denominado derecho a decidir”. Bàsicament el text pretenia forçar un acte d’acatament constitucional i de jura de bandera a la seu del Congrés dels diputats, reafirmant la vigència de determinats articles de la Constitució relatius al subjecte de la sobirania i, de passada, carregar-se qualsevol bri d’esperança en el reconeixement i l’exercici del dret a decidir dels catalans. Per fal·làcia, i sense acritud, la seva.

Vagi per endavant que el PSC no votarà mai que el dret a decidir és una fal·làcia. Però el cert és que aquella votació no anava només sobre el dret a decidir, sinó que el que hi havia en joc era la preservació de la unitat del catalanisme polític i la lluita entre la immutabilitat i la reforma de l’organització territorial de l’Estat establerta a la Constitució. Una cosa és el respecte al marc constitucional actual i una altra molt diferent és que aquest no es pugui canviar. Per aquest motiu el PSC no podia votar mai una provocació d’aquelles dimensions. Per coherència amb els nostres plantejaments, per profundes conviccions democràtiques i per dignitat nacional.

Però més enllà dels motius de la votació en sí mateixos el que sorprèn és que al Congrés dels diputats puguin arribar a votar-se resolucions d’aquestes característiques. Un parlament ha de fer lleis, ha de controlar el Govern, ha d’instar-lo a actuar i ha d’aprovar resolucions que siguin útils als ciutadans i que aportin certeses, solucions i concrecions que puguin millorar el dia a dia de la gent. Decisions que facin d’aquest un país més lliure, més democràtic, més modern, més competitiu i amb més benestar. Això no vol dir limitar el debat. Ans el contrari. De debats els que convinguin i de declaracions institucionals també. Però mocions com la de la Sra. Díez, cap més. Són una presa de pèl als ciutadans i una falta de respecte a la institució. Aquest afany d’utilitzar els instruments parlamentaris únicament per treure’n un rèdit partidista provocant fractures socials, territorials i polítiques és, certament, molt irresponsable. Fa temps que vivim en un excés de tacticisme que no ens porta enlloc. Estem instal·lats en el curtplacisme, en l’astúcia i en l’audàcia, en la improvisació i en l’ocurrència, oblidant els veritables debats i les prioritats reals dels ciutadans. Aquesta setmana, mentre es votava la “fal·làcia del dret a decidir”, el PP desmuntava al mateix Congrés el sistema públic de pensions, sense despertar ni de bon tros les mateixes passions ni rius de tintes, amb els efectes profundament injustos que aquesta decisió provocarà en el dia a dia dels ciutadans. No hi ha alçada de mires, ni sentit d’Estat, ni de la responsabilitat. I això val tant pel Congrés dels diputats, com pel Parlament de Catalunya i pels nostres ajuntaments. Són temps difícils aquests i cal estar a l’alçada perquè sempre és més fàcil provocar, qüestionar o destruir que proposar, comprometre’s i oferir respostes, projectes i propostes.

Els ciutadans esperen que els seus representants els aportin solucions als seus problemes, bé siguin econòmics, socials, laborals o nacionals. Ningú entén que s’hagi de recórrer a les provocacions ni a l’oportunisme polític per arreplegar un grapat de vots. Els problemes són molts, de molts tipus i molt greus. I ens cal afrontar-los amb responsabilitat, amb intel·ligència i amb propostes, no amb actes d’acatament constitucional. O ens hi posem, o no ens creurà ningú. Les mocions com la de l’altre dia es despatxen gairebé sense ni prendre la paraula. Més rigor i menys tacticisme estèril de curta volada. Més solucions i menys provocacions. Això és el que ens cal per recuperar la credibilitat perduda.

Article publicat al Diari de Tarragona el 2 de noviembre de 2013.

Decidir una Catalunya més lliure i més justa

La celebració de la Diada Nacional de Catalunya ha tingut sempre un doble caràcter: festiu i de reivindicació. La conjuntura econòmica actual, la desconfiança envers la classe política i els intents recentralitzadors del Govern central fan que, aquest any, la Diada hagi de ser més reivindicativa que mai perquè hi ha en joc el futur de la nostra gent i la llibertat del nostre país.

Estem patint una crisi econòmica duríssima, que només a Catalunya ha comportat la pèrdua de mig milió de llocs de treball en cinc anys. L’allargament de la situació ha provocat la finalització dels subsidis que percebien els aturats a l’inici de la recessió, i la percepció dels ajuts de 426 euros mensuals penja d’un fil. Milers de famílies subsisteixen avui gràcies a la solidaritat de familiars, amics i veïns, o per l’ajut que reben de les entitats socials, i s’ha obert el debat sobre la deficient nutrició dels infants més necessitats.

Les retallades en els serveis públics bàsics que rep la ciutadania perpetrades pel Govern de la Generalitat i l'aprovació per part del Govern central d'un reforma laboral nefasta, que fomenta l’acomiadament barat i precaritza les condicions de treball de les persones que tenen la sort de mantenir la feina, són dues mostres més d’una agenda política regressiva d'efectes devastadors. Estem davant un drama social.

Per desgràcia, no es perceben símptomes de recuperació econòmica ni de reactivació industrial que puguin revertir aquesta situació, i les polítiques del Govern de la Generalitat són pràcticament imperceptibles. La crisi és profunda i de llarga durada.

Per això, les persones que volem més llibertat per a Catalunya, però també una Catalunya que continuï cercant la justícia social, no podem tancar els ulls davant aquesta crua realitat. I no podem permetre que els actuals governs utilitzin l’excusa de la crisi per desmantellar estratègicament l’Estat del benestar que havíem construït entre tots des del restabliment de la democràcia.

Ara bé, tot i la gravetat de la situació, no ens podem limitar únicament a fer una apel·lació al greuge i a la incompetència. Cal bastir una alternativa socialdemòcrata, creïble i possible, que doni resposta integral als reptes econòmics i socials que tenim davant i que es contraposi al neoliberalisme econòmic dominant que encara no ha mostrat definitivament la seva cara més dura.

I aquí em refereixo al segon punt. El descrèdit de la classe política ha arribat a un dels nivells més alts de la seva història. Cal recuperar confiances i credibilitats perdudes i reteixir complicitats amb una ciutadania cada vegada més allunyada dels seus representants i de les seves institucions. Si no ho fem, posem en risc la pròpia democràcia. Són, doncs, uns deures que ens toca fer a nosaltres mateixos. Això només serà possible si s'erigeix una nova classe política que posi en el frontispici de la seva actuació l'honestedat, el rigor, la humilitat, la proximitat amb la ciutadania i la recuperació indiscutible de la vocació de servei públic.

El sentiment nacional dels catalans ha evolucionat i ha augmentat en els darrers anys. Hi ha causes objectives i subjectives que ho justifiquen. Raons i passions. Fets i sentiments. Des de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, fins als intents d'espanyolitzar els alumnes catalans del ministre Wert.

Una mostra molt significativa d'aquest sentiment, a banda de les celebracions institucionals que hi ha al conjunt del país, s'expressarà avui travessant tot Catalunya amb la construcció d'una cadena. Jo no hi seré, però els socialistes catalans haurem d'estar molt atents a aquesta mobilització de centenars de milers de persones, i prendre'n molt bona nota. S'equivocaria aquell que pretengui ignorar-la, menystenir-la o ridiculitzar-la. És sens dubte un acte molt lloable, ambiciós i compromès, que més enllà d'expressar una opció independentista, aplegarà moltes persones que volen expressar el seu malestar, el seu enuig, la seva profunda catalanitat i la seva voluntat inequívoca de canviar el marc de relacions actuals entre Catalunya i Espanya.

L'Estat de les autonomies s'ha esgotat i l'ambició nacional de Catalunya precisa noves formes d'expressió. Catalunya ho sap, i Espanya ho ha d'entendre. I per tant, si Espanya vol continuar existint, haurà de prendre consciència que ha de canviar. Estem convençuts que la via federal és la millor opció. I en això treballarem. Però amb la voluntat de superar el federalisme retòric per passar al federalisme dels fets.

L’Onze de Setembre és la millor ocasió per reivindicar la voluntat majoritària dels catalans i catalanes d’enfortir l’autogovern i decidir lliurement el nostre futur polític, sabedors que aquest és un desig àmpliament compartit per la societat catalana, si se sap conduir amb intel·ligència i amb l’ànim de sumar voluntats, no de restar. Per això defensem la celebració d'una consulta legal i acordada.

Però des del nostre ideari de progrés entenem que els drets nacionals no s’esgoten en una consulta puntual. Que els drets de la nació són al mateix temps els drets dels seus ciutadans a una sanitat pública ben dotada, a un ensenyament de qualitat, a la protecció social dels sectors més febles, a tenir feina, a disposar d’un habitatge digne.... No podem consentir que amb l’estendard d’una nova terra promesa, d’una Itaca idealitzada, s’oblidin les greus dificultats que pateixen cada dia milers de persones d’aquest país.

I per això hem de pensar en els milions de compatriotes que comparteixen aquests objectius. Que volen la llibertat nacional, però també la cohesió social i la solidaritat, i que per això necessiten una força que encapçali la lluita per assolir-los. Hem de recuperar la confiança de totes aquelles persones que volen decidir la construcció d’una Catalunya més lliure i alhora més justa. Aquest és el nostre gran repte al servei d’aquest poble.

Bona Diada.

Intervenció davant el Consell Nacional del PSC presentant la resolució de suport al text de Granada i al dret a decidir

Companyes i companys,

Moure les estructures d’un Estat costa molt. Moure les fonaments sobre els quals es sosté un Estat és un esforç titànic. Si em permeteu, costa més canviar les estructures d’un Estat que crear-ne de noves. I moure un gran partit com el PSOE és encara més difícil, perquè s’han de vèncer molts recels, moltes inèrcies, molts dubtes i molts temors. Però aquesta dificultat no pot condicionar mai la nostra actitud.

 

El PSC és un partit que tradicionalment ha representat la modernitat, el progrés, l’avantguarda i, fins a cert punt, la rebel·lia. Sempre que hi ha hagut avenços en la configuració de l’Estat darrera hi ha hagut el PSC i el catalanisme polític.

I aquesta vegada ho hem tornat a fer: som conscients de la necessitat de continuar avançant cap a la millora del nostre autogovern i el reconeixement de la nostra identitat nacional i per això hem impulsat una reforma de l’Estat, una reforma constitucional de l’Estat que superi el vell Estat de les autonomies i doni resposta als anhels de la majoria dels catalans, establint un nou marc de relacions entre Catalunya i Espanya. Hem fet moure el PSOE i l’hem portat cap a les nostres posicions.

No ha estat una empresa fàcil, perquè les tensions en el sí del socialisme espanyol existeixen i, especialment en el PP que, a través d’un discurs perillosíssim ha arribat a responsabilitzar l’Estat autonòmic com un element d’ineficiència i com un dels causants de la crisi econòmica actual. En aquest context, el debat entre recentralització i federalisme, no ha estat gens senzill.

Però malgrat tot, una vegada més, des del PSC:

-        Hem provocat el debat;

-        Hem liderat les propostes;

-        Hem aconseguit complicitats; i

-        Hem assolit un gran acord, amb el suport unànime del socialisme espanyol.

El document signat la setmana passada a Granada, és un pas endavant molt important. Històric m’atreviria a dir, perquè implica un avenç decidit cap a una nova forma de concebre Espanya. I és importantíssim perquè el PSOE necessitava urgentment un model d’organització territorial del poder polític propi i diferenciat del PP i que pugui defensar amb contundència i de forma desacomplexada.

Tot i així, puc entendre que el document no hagi satisfet les expectatives de tothom. És possible. Però tot depèn del terme de comparació que utilitzem. Si comparem el document de Granada amb el moviment sobiranista existent a Catalunya, a algú li pot semblar poca cosa, que es queda a mig camí, que és descafeïnat. Però si ho comparem amb la posició que el PSOE ha vingut mantenint sobre l'organització territorial d'Espanya des de l’any 1978, l’evolució és històrica.

Per a nosaltres el document de Granada és un punt de trobada amb el PSOE. És un punt de partida, no un punt d’arribada. És el mínim comú denominador.

I és tan important perquè des d’ara, des de dissabte passat, des de Granada, el federalisme ja forma part de l’ideari polític del PSOE. De la mateixa manera que el dret a decidir ja forma part de l’ideari polític del PSC. Ja és indiferent que es digui: el PSOE està vinculat formalment amb el federalisme. PSOE i federalisme ja són conceptes indissociables.

Però també és cert que no s’és federalista pel simple fet d’haver signat un document.

No és el mateix defensar el federalisme com a opció política, que ser federalista! Perquè, amigues i amics, el federalisme és també, i sobretot, una actitud. És una manera de fer. És una manera de ser.

I precisament per això, cal continuar treballant, perquè l’opció federal no sigui només una sortida política a un problema concret, sinó una actitud coherent i compromesa amb la seva pròpia definició.

Vull deixar ben clar que hem començat però no hem acabat!

Hem iniciat amb pas ferm un camí, però cal continuar treballant. Tots. Junts. Amb determinació i amb perseverança perquè encara queda molt per fer: l'exercici del dret a decidir, la redacció del protocol de relacions parlamentàries amb el PSOE i la concreció de la reforma constitucional. A Granada s’ha fet un posicionament polític de primer ordre. Però ara ens cal traduir-lo en realitats, amb fets i amb text articulat.

La resolució que 32 consellers nacionals us presentem avui a la vostra consideració no pretén ser una adhesió acrítica a cap document polític, sinó el reconeixement de la feina feta fins ara per la direcció nacional del partit i un acte de suport explícit, el més unànime possible, a la feina que encara ens queda per fer.

Moltes gràcies!

 

*La proposta de resolució ha estat finalment aprovada amb el suport del 99 per cent dels consellers nacionals

Dos centres educatius tancats cada any a Reus

A l'informatiu de Canal Reus

crtv_4_Notícies vespre 17/6 (1a part)

No és política, és Reus!

Reus és una ciutat dinàmica, emprenedora i creativa. Rebel, transgressora i inconformista. El Reus que tenim avui és fruit de l’esforç i l’empenta de molta gent que l’han imaginat, l’han aixecat, l’han reinventat i l’han projectat al món. Reus és un exemple de tradició i modernitat; Reus és una ciutat vital.

És possible que el context polític actual hagi pogut provocar un cert afebliment en l’expressió d’aquest tarannà. Vivim temps d’incerteses i d’inseguretats. Però en els darrers dos anys, Reus s’ha empetitit, s’ha anat apagant de forma alarmant i això no té només una explicació econòmica.

En només dos anys hem vist com el govern municipal no té cap projecte de ciutat. No té full de ruta ni brúixola. No hi ha planificació, ni horitzó ni estratègia. Els màxims responsables polítics actuals mai no s’havien preocupat de tenir un projecte rigorós per si algun dia arribaven a governar: l’objectiu era assolir l’alcaldia, però ningú no havia pensat què farien l’endemà. I quan un no sap on va, quan un no sap què vol, la conseqüència és la improvisació constant, la pèrdua d’oportunitats i la successió contínua d’errors que condicionen el present i perjudiquen les expectatives de futur. La ciutat se’ls està escapant de les mans, i això afecta directament els ciutadans.

El balanç és desolador: pèrdua de la capitalitat cultural amb la dissolució del Consorci del Teatre Fortuny, museus tancats i biblioteques per obrir. La capitalitat comercial ha quedat debilitada com a conseqüència del sainet de Metrovacesa. La capitalitat sanitària està en risc davant la possible ruptura de Sagessa. Hem retrocedit en educació tancant dos centres per any. El deute de la Generalitat amb Reus s’ha doblat. Augment indiscriminat d’impostos. L’atur està desbocat i les polítiques de formació ocupacional han estat pràcticament desmantellades, quan són més necessàries que mai. L’estació intermodal està en dubte. I els gerents municipals fugen corrent.

S’ha d’aturar aquesta deriva. I no valen més excuses, perquè això no va de lluites partidistes. És Reus i el futur dels seus ciutadans el que està en joc. És possible que no tot es fes bé en l’anterior etapa, però no podem viure obsessionats amb el passat. S’ha de mirar al futur, aprenent dels errors, per poder tornar a rellançar la ciutat. Amb rigor, esforç, honestedat, lideratge i vocació de servei.

Cal recuperar l’autoestima i l’orgull de ciutat que sempre ens ha caracteritzat. Reus no pot viure del record, de l’enyorança ni de la nostàlgia. No hi estem acostumats. Cal tornar a imaginar Reus. I ho hem de fer entre tots. L’hem de tornar a aixecar retornant el protagonisme als ciutadans. Ens cal una ciutat que tingui cura de la seva gent, que creixi, que doni oportunitats i atregui inversions. Amb qualitat de vida i projecció exterior. Decidida, valenta, arriscada, convençuda de sí mateixa. Que sedueixi i que emmiralli. Una ciutat per estimar i per ser estimada. Reus pot més. Reus mereix més.

L'entrevista de Catalunya Informació (15/06/2013)