Aquest dimarts al Congrés dels diputats es
votava una moció presentada per la diputada Rosa Díez sobre la “falacia del denominado derecho a decidir”.
Bàsicament el text pretenia forçar un acte d’acatament constitucional i de jura
de bandera a la seu del Congrés dels diputats, reafirmant la vigència de
determinats articles de la Constitució relatius al subjecte de la sobirania i,
de passada, carregar-se qualsevol bri d’esperança en el reconeixement i l’exercici
del dret a decidir dels catalans. Per fal·làcia, i sense acritud, la seva.
Vagi per endavant que el PSC no votarà mai que
el dret a decidir és una fal·làcia. Però el cert és que aquella votació no
anava només sobre el dret a decidir, sinó que el que hi havia en joc era la preservació
de la unitat del catalanisme polític i la lluita entre la immutabilitat i la
reforma de l’organització territorial de l’Estat establerta a la Constitució. Una
cosa és el respecte al marc constitucional actual i una altra molt diferent és
que aquest no es pugui canviar. Per aquest motiu el PSC no podia votar mai una
provocació d’aquelles dimensions. Per coherència amb els nostres plantejaments,
per profundes conviccions democràtiques i per dignitat nacional.
Però més enllà dels motius de la votació en sí
mateixos el que sorprèn és que al Congrés dels diputats puguin arribar a
votar-se resolucions d’aquestes característiques. Un parlament ha de fer lleis,
ha de controlar el Govern, ha d’instar-lo a actuar i ha d’aprovar resolucions que
siguin útils als ciutadans i que aportin certeses, solucions i concrecions que puguin
millorar el dia a dia de la gent. Decisions que facin d’aquest un país més
lliure, més democràtic, més modern, més competitiu i amb més benestar. Això no
vol dir limitar el debat. Ans el contrari. De debats els que convinguin i de
declaracions institucionals també. Però mocions com la de la Sra. Díez, cap
més. Són una presa de pèl als ciutadans i una falta de respecte a la
institució. Aquest afany d’utilitzar els instruments parlamentaris únicament
per treure’n un rèdit partidista provocant fractures socials, territorials i
polítiques és, certament, molt irresponsable. Fa temps que vivim en un excés de
tacticisme que no ens porta enlloc. Estem instal·lats en el curtplacisme, en
l’astúcia i en l’audàcia, en la improvisació i en l’ocurrència, oblidant els
veritables debats i les prioritats reals dels ciutadans. Aquesta setmana, mentre
es votava la “fal·làcia del dret a decidir”, el PP desmuntava al mateix Congrés
el sistema públic de pensions, sense despertar ni de bon tros les mateixes
passions ni rius de tintes, amb els efectes profundament injustos que aquesta
decisió provocarà en el dia a dia dels ciutadans. No hi ha alçada de mires, ni sentit
d’Estat, ni de la responsabilitat. I això val tant pel Congrés dels diputats,
com pel Parlament de Catalunya i pels nostres ajuntaments. Són temps difícils
aquests i cal estar a l’alçada perquè sempre és més fàcil provocar, qüestionar
o destruir que proposar, comprometre’s i oferir respostes, projectes i
propostes.
Els ciutadans esperen que els seus
representants els aportin solucions als seus problemes, bé siguin econòmics,
socials, laborals o nacionals. Ningú entén que s’hagi de recórrer a les
provocacions ni a l’oportunisme polític per arreplegar un grapat de vots. Els
problemes són molts, de molts tipus i molt greus. I ens cal afrontar-los amb
responsabilitat, amb intel·ligència i amb propostes, no amb actes d’acatament
constitucional. O ens hi posem, o no ens creurà ningú. Les mocions com la de l’altre
dia es despatxen gairebé sense ni prendre la paraula. Més rigor i menys
tacticisme estèril de curta volada. Més solucions i menys provocacions. Això és
el que ens cal per recuperar la credibilitat perduda.
Article publicat al Diari de Tarragona el 2 de noviembre de 2013.