Moure les estructures d’un Estat costa molt.
Moure les fonaments sobre els quals es sosté un Estat és un esforç titànic. Si
em permeteu, costa més canviar les estructures d’un Estat que crear-ne de
noves. I moure un gran partit com el PSOE és encara més difícil, perquè s’han
de vèncer molts recels, moltes inèrcies, molts dubtes i molts temors. Però
aquesta dificultat no pot condicionar mai la nostra actitud.
El PSC és un partit
que tradicionalment ha representat la modernitat, el progrés, l’avantguarda i,
fins a cert punt, la rebel·lia. Sempre que hi ha hagut avenços en la configuració
de l’Estat darrera hi ha hagut el PSC i el catalanisme polític.
I aquesta vegada ho hem tornat a fer: som
conscients de la necessitat de continuar avançant cap a la millora del nostre
autogovern i el reconeixement de la nostra identitat nacional i per això hem
impulsat una reforma de l’Estat, una reforma constitucional de l’Estat que
superi el vell Estat de les autonomies i doni resposta als anhels de la majoria
dels catalans, establint un nou marc de relacions entre Catalunya i Espanya.
Hem fet moure el PSOE i l’hem portat cap a les nostres posicions.
No ha estat una empresa fàcil, perquè les
tensions en el sí del socialisme espanyol existeixen i, especialment en el PP
que, a través d’un discurs perillosíssim ha arribat a responsabilitzar l’Estat
autonòmic com un element d’ineficiència i com un dels causants de la crisi
econòmica actual. En aquest context, el debat entre
recentralització i federalisme, no ha estat gens senzill.
Però malgrat tot, una vegada més, des del PSC:
-
Hem provocat el debat;
-
Hem liderat les propostes;
-
Hem aconseguit complicitats; i
-
Hem assolit un gran acord, amb el
suport unànime del socialisme espanyol.
El document signat la setmana passada a
Granada, és un pas endavant molt important. Històric m’atreviria a dir, perquè
implica un avenç decidit cap a una nova forma de concebre Espanya. I és
importantíssim perquè el PSOE necessitava urgentment un model d’organització
territorial del poder polític propi i diferenciat del PP i que pugui defensar
amb contundència i de forma desacomplexada.
Tot i així, puc entendre que el document no
hagi satisfet les expectatives de tothom. És possible. Però tot depèn del terme
de comparació que utilitzem. Si comparem el document de Granada amb el moviment
sobiranista existent a Catalunya, a algú li pot semblar poca cosa, que es queda
a mig camí, que és descafeïnat. Però si ho comparem amb la posició que el PSOE
ha vingut mantenint sobre l'organització territorial d'Espanya des de l’any
1978, l’evolució és històrica.
Per a nosaltres el document de Granada és un
punt de trobada amb el PSOE. És un punt de partida, no un punt d’arribada. És
el mínim comú denominador.
I és tan important perquè des d’ara, des de
dissabte passat, des de Granada, el federalisme ja forma part de l’ideari
polític del PSOE. De la mateixa manera que el dret a decidir ja forma part de
l’ideari polític del PSC. Ja és indiferent que es digui: el PSOE està vinculat
formalment amb el federalisme. PSOE i federalisme ja són conceptes indissociables.
Però també és cert que no s’és federalista pel
simple fet d’haver signat un document.
No és el mateix defensar el federalisme com a
opció política, que ser federalista! Perquè, amigues i amics, el federalisme és
també, i sobretot, una actitud. És una manera de fer. És una manera de ser.
I precisament per això, cal continuar
treballant, perquè l’opció federal no sigui només una sortida política a un
problema concret, sinó una actitud coherent i compromesa amb la seva pròpia
definició.
Vull deixar ben clar que hem començat però
no hem acabat!
Hem iniciat amb pas ferm un camí, però cal
continuar treballant. Tots. Junts. Amb determinació i amb perseverança perquè
encara queda molt per fer: l'exercici del dret a decidir, la redacció del protocol de relacions
parlamentàries amb el PSOE i la concreció de la reforma constitucional. A
Granada s’ha fet un posicionament polític de primer ordre. Però ara ens cal traduir-lo en realitats, amb fets i amb text
articulat.
La resolució que 32 consellers nacionals us
presentem avui a la vostra consideració no pretén ser una adhesió acrítica a
cap document polític, sinó el reconeixement de la feina feta fins ara per la
direcció nacional del partit i un acte de suport explícit, el més unànime
possible, a la feina que encara ens queda per fer.
Moltes gràcies!
*La proposta de resolució ha estat finalment aprovada amb el suport del 99 per cent dels consellers nacionals