Cal un canvi de rumb, President

Molt Honorable President: Vaig seguir molt atentament la compareixença de premsa en la qual anunciàveu el tercer "pla d'ajust" del vostre mandat. La magnitud de les tres retallades fa molt difícil poder entendre-la com un simple exercici d'austeritat. És, per contra, un esforç inassumible pel nostre teixit productiu, els nostres emprenedors i treballadors i les economies domèstiques, ja molt minvades. Són decisions que malgrat venir emparades per un pretès rigor comptable, estrangulen la competitivitat, el talent, la innovació i la supervivència econòmica i social de la gran majoria de catalans. El fonamentalisme del dèficit zero és contraproduent i ens aboca a una recessió de final impredictible, ens empeny irremeiablement contra les roques. He de dir-vos també que em dol profundament haver de tornar a sentir aquella vella excusa que “tots els mals vénen de Flandes”, de l'herència rebuda. La crua realitat evidencia que pràcticament tot el planeta Terra se n'està anant per l'aigüera, i no només Catalunya. Ja fa un any i mig que teniu l'honor de presidir el Govern del nostre país i, per tant, la responsabilitat de prendre decisions que procurin la revitalització econòmica, la reactivació industrial i de l'emprenedoria. Per desgràcia, fins ara només hem vist retrets i cap mesura d'estímul d'envergadura. Les responsabilitats que en la presa de les vostres decisions pugueu atribuir al Govern d'Espanya són certes i en això coincidim, però permeteu-me recordar-vos que el partit que presidiu va votar amb entusiasme a Madrid la Llei d'Estabilitat Pressupostària que consolida el dèficit zero. En altres paraules, heu contribuït a aprovar la Llei que ara us empeny, sense marge de maniobra, a prendre les decisions que acabeu d'anunciar per evitar que Catalunya sigui intervinguda. No podeu defugir la responsabilitat dels vostres actes si els objectius que perseguiu són compartits amb el PP. Els retrets i la confrontació, amb l'Estat o amb el passat, poden ser útils a curt termini en termes electorals, però tenen poc recorregut perquè contribueixen a consolidar el desprestigi de la classe política a qui la ciutadania continua responsabilitzant, de forma majoritària, de ser la causant de la crisi econòmica més que no pas la solució. Així no es recupera la credibilitat perduda. No es pot carregar més sobre les espatlles dels ciutadans el cost d'aquesta crisi. La gent ja no pot més perque les mesures que heu pres fins ara són injustes i inútils. És l'hora de definir objectius estratègics i de prendre decisions que procurin el canvi del nostre model productiu, de prendre decisions valentes i arriscades. Amb determinació. Mesures innovadores, ambicioses, estimulants per a la reactivació econòmica. És l'hora d'assumir riscos per construir un futur millor. D'involucrar-nos tots en l'afany de dinamitzar la societat, d’esperonar els joves i els emprenedors i de modernitzar el nostre teixit productiu. És això el que ens ha de distingir com a país i el que ens ha de fer sentir orgullosos de ser catalans. I ja no podem perdre massa més temps. (Article publicat al Diari de Tarragona el 19/05/2012)

Pagar més per rebre menys

Aquests dies els reusencs estem rebent a casa les cartes que ens envia l’Ajuntament amb els impostos municipals. És especialment dolorós comprovar la pujada desproporcionada de la taxa d’escombraries i de l’Impost de Béns Immobles. La pressió fiscal dels ciutadans ha augmentat d’una forma gairebé inassumible en només un any. Si a aquests increments hi afegim les darreres mesures adoptades pels governs de la Generalitat i de l’Estat com el pagament de les medicines, l’euro per recepta, les taxes universitàries i les pujades en el rebut de la llum o el gas i, per contra, veiem les retallades practicades en àmbits com la salut, l’educació, les escoles bressol, les polítiques socials, les pensions, la dependència, la cultura, les polítiques actives d’ocupació o les de formació, ens adonarem, sospitosament, que els reusencs estem pagant molt més en impostos, i per contra, rebrem molt menys en serveis públics. La conjuntura econòmica obliga a fer ajustos i esforços d’austeritat. D’acord. Però una cosa és la contenció de la despesa i una de molt diferent és practicar una política de retallades indiscriminada que confon les polítiques socials amb la beneficència, que redueix i fins i tot ignora les accions per dinamitzar l’activitat econòmica i generar ocupació. Els pressupostos municipals que acaba de fer públics l’equip de govern sembla que confirmen irremeiablement aquesta tendència. Els que no tenen cap responsabilitat en aquesta crisi econòmica són els que en patiran més les seves conseqüències, i pot provocar la creació d’una societat de dues velocitats. Creiem sincerament que hi ha una altra manera de fer les coses. Que hi ha una manera diferent de redistribuir els ingressos. Som conscients de les dificultats del moment, però no podem deixar de veure amb preocupació com la prestació dels serveis públics més bàsics i la seva qualitat estan en risc. Cal, doncs, fer una reflexió profunda sobre els ingressos i, sobretot, sobre la despesa. No n’hi ha prou amb retallar. Això no ens porta enlloc, és contraproduent i escanya les nostres possibilitats de creixement. Cal optimitzar els recursos i prioritzar la despesa. Cal decidir on i com invertim en un moment de dificultat. I cal que ho fem tots plegats. Cal implicar tots els sectors econòmics i socials de la ciutat, les entitats i les institucions que pateixen els efectes de la crisi i els emprenedors més dinàmics que poden contribuir a la recuperació econòmica de Reus. Cal fer-ho de forma consensuada, i cal fer-ho ràpid. Cal deslliurar-se de la ortodòxia imperant i aportar mesures concretes per decidir d’una vegada per totes cap a on volem anar en aquesta ciutat en lloc de contribuir, de forma resignada, a desbrossar el camí que d’altres ens estant marcant. Cal un horitzó clar, una estratègia definida i un lideratge fort i compartit. Els ciutadans ens ho reclamen i nosaltres els ho devem. (Article publicat al Diari de Tarragona)

Cunado la mayoría absoluta no es suficiente

Hay un momento en la vida en el que uno se hace mayor. Es aquel momento en el que debe empezar a tomar sus propias decisiones, más allá de los consejos, las advertencias, las críticas, las opiniones o las sabias referencias a las experiencias y a las lecciones aprendidas del pasado. A partir de ese mismo instante, empieza a asumir la responsabilidad de sus propios actos. Y desde entonces ya no puede mirar atrás, ya no puede mirar hacia otro lado. Gobernar implica tomar decisiones. Y tomar decisiones conlleva la posibilidad de acertar, pero también el riesgo de equivocarse. Descubrí hace tiempo que en la vida siempre hay que escuchar a los demás. Más que nada porque pudiera ser que llevaran razón. Aunque solo fuera en una pequeña parte. Por ello, actuar sin escuchar tiene además dos consecuencias añadidas. La primera, que uno asume íntegramente y en solitario la responsabilidad de sus actos y, por lo tanto, también, de sus consecuencias. Y la segunda, que ese aislamiento en la toma de decisiones puede llevarle a confundir, de forma perversa, la fuerza implacable del principio de la mayoría con la seguridad en el acierto de la decisión tomada. En otras palabras, se puede tener la fuerza de la mayoría sin tener razones de fuerza que avalen su decisión. Y, por ello, quedarse completamente solo a pesar de tener mayoría absoluta. La soledad puede ser muy fría aun teniendo los votos para hacer y deshacer. Y el Gobierno la empieza a percibir. El influyente New York Times ha llevado recientemente a su editorial el sufrimiento injusto al que se está sometiendo a los españoles como consecuencia de la obsesión enfermiza por las políticas de recorte en el gasto público que está aplicando el Gobierno. Rajoy ha recortado por todos lados y aun así no ha conseguido generar ni crecimiento ni confianza. Ya casi todo el mundo coincide en señalar que la política económica basada en el fundamentalismo del déficit cero es errática y no genera crecimiento. No es una buena receta. Es injusta con quienes la padecen y encima no es eficaz. De lo que se trata es de adoptar medidas que permitan mejorar la competitividad del país, la productividad, la formación, la externalización de nuestras empresas, dinamizar nuestra política industrial y todo ello en un marco de fortalecimiento de la política europea. Y eso requiere inversión pública. Inversión como elemento revitalizador de la actividad económica. Hay, sin duda, una forma de hacer distinta. La que propone el Gobierno nos lleva irremediablemente al desastre. Es cuestión de tiempo. Debemos generar certezas y confianzas cuanto antes. Rajoy ha sido elegido recientemente en una encuesta elaborada por el Gremio de Cerveceros de España como el compañero favorito para irse a tomar unas cañas. Eso me trae a la cabeza un artículo que el Nobel de Economía Paul Krugman publicó hace un par de años en pleno estallido de la crisis financiera en Estados Unidos. En ese artículo, titulado En busca desesperada de la seriedad, Krugman afirmaba: "(...) Cuando parece que el mundo se viene abajo, uno no recurre a un tipo con el que le gustaría tomarse una cerveza, sino a alguien que sepa realmente cómo arreglar la situación". Ahí lo dejo. (Article publicat al Diari de Tarragona el 3/05/2012)