A finals del mes d’agost el nombre de desocupats al nostre país era de 3.969.661 persones, el 20,03 de la població activa. Curiosament, són dades que es produeixen just en el moment en què la majoria d’índexs macroeconòmics confirmen que Espanya està sortint de la recessió. Aquest comportament s’explica per la frenada de l’economia que va suposar que l’any 2009 es tanqués amb un creixement negatiu del 3’7% del PIB.
En termes comparatius podem veure com la nostra taxa d’atur és exactament el doble de la mitjana dels països europeus, que segons Eurostat de situa en el 10%; i encara més lluny dels països amb menys nombre de desocupats com Àustria (amb un 3,8), Holanda (4,4); o Alemanya (amb un 6,9%). El creixement negatiu dels països de l’eurozona l’any 2009 va ser del 4,2%, mig punt més que a Espanya. Amb taxes negatives de creixement similars, Espanya té el doble d’atur.
Ara bé, en els moments de màxima expansió econòmica, quan l’any 2006 vàrem arribar a créixer al 4% del PIB -el doble que Itàlia (2%), França (2,2), Regne Unit (2,8) o Alemanya (3,4)- la taxa d’atur a Espanya es va reduir al 7,95%, el nivell més baix des de 1979, amb més de 20 milions d’ocupats i amb una taxa de temporalitat que va caure fins al 33,8%. La dada és bona. De fet és la millor que mai hem tingut, però quan Europa tenia índexs de plena ocupació, Espanya se situava en el doble. Com pot ser que un país que creix al 4% tingui una taxa d’atur de gairebé el 8% de la població activa?
És evident que l’atur al nostre país té un component estructural que cal afrontar. Tothom entén que el Govern havia d’actuar, per reactivar l’economia i dinamitzar el mercat de treball. Hem aprovat la reforma laboral per reduir la precarietat i fomentar la contractació indefinida. Hem començat la tramitació de la Llei d’economia sostenible per transformar el nostre model productiu, millorant la productivitat, la competitivitat, la formació i la internacionalització de les nostres empreses i treballadors, donant suport a les pimes innovadores, i impulsant polítiques de R+D+i i de Formació Professional. I tot això s’haurà de fer amb un context molt difícil, amb menys recursos i mantenint les polítiques socials. Per això crec que s’ha de dir clarament que amb la situació actual aquesta és l’única política econòmica social possible.
El temps dirà si l’hem encertat o no, però el Govern no es podia quedar de braços creuats. Avui els sindicats han convocat una vaga general. L’entenem i la respectem. A partir de demà hem de continuar treballant plegats.
Versió íntegra de l'article publicat avui al Diari de Tarragona
Francesc Vallès. Reflexions personals i polítiques
