Fa
ja uns quants anys, quan iniciava els primers estudis per l’elaboració de la
que acabaria essent la meva tesi doctoral titulada “El control extern de la
despesa pública. Configuració i garantia constitucional”, vaig visitar la
Sindicatura de comptes de Catalunya, l’òrgan que controla que l’execució
pressupostària que fa el govern s’adeqüi a la legalitat i s’efectuï atenent
criteris d’eficàcia i d’eficiència. Més endavant vaig tenir l’oportunitat de
conèixer el funcionament del Tribunal de Cuentas d’Espanya i, finalment, el
canadenc i el nordamericà molt més consolidats, avançats i moderns. Però en la
primera d’aquelles entrevistes amb l’aleshores Síndic Major de la Sindicatura,
em va fer una afirmació que em va deixar completament astorat: “Tots els problemes
comencen quan algú s’emporta el bolígraf de la feina a casa!”.
Efectivament,
molts dels mals del nostre sistema polític comencen quan algú perd la noció de
la diferència existent entre el públic i el privat. Quan es confonen i es
barregen els interessos públics amb els personals. Quan hi ha un intent de patrimonialització
de la cosa pública o, encara pitjor, quan hom utilitza els ressorts i els
instruments públics en benefici personal. Emportar-se un bolígraf de la feina a
casa és segurament un acte inconscient, innocent, irrellevant fins i tot. Però
darrera de l’acte en sí mateix hi ha el trencament d’una línia, de vegades
borrosa, que no s’hauria de traspassar mai, que és la que delimita l’interès
general i el particular.
Vagi
per davant que la immensa majoria de servidors públics i responsables polítics
són persones honestes, i que en molts casos duen a terme les seves tasques de
forma desinteressada. Una dedicació, aquesta, que es posa especialment de
manifest en l’administració local. Però també és cert, que
molts dels casos
de corrupció política que es descobreixen són tan vergonyants que per la seva
envergadura provoquen una alarma social que pot acabar contaminant i
desprestigiant tot el conjunt.
Estic
convençut que cal modificar moltes lleis per tal d’establir més controls, aprofundir
en els mecanismes de transparència en la presa de decisions públiques,
administratives i polítiques (especialment en l’àmbit de la contractació pública,
laboral i en la concessió de subvencions) i ser exemplars en la resposta si es
prova que hi ha hagut una conducta il·legal. Tots els casos que estan
apareixent darrerament són indignes, intolerables i injustificables. Fan un mal
irreparable a la credibilitat de les institucions i, per tant, als fonaments de
la nostra democràcia. Però per molt que fem, per molt que innovem, per moltes
lleis que modifiquem -que són del tot necessàries-, al final tot acaba al
mateix lloc: en la integritat personal de cadascú. En darrer extrem, davant
d’un cas de corrupció o de suborn, sempre hi ha un home o una dona que acabarà
actuant en funció de la seva pròpia integritat personal. El que corromp i el
que es deix corrompre. I tant responsable és un com l’altre perquè ambdós fan
mal al sistema.
Moltes institucions democràtiques del nostre país estan en
crisi des de fa anys. El sistema representatiu també. Ens cal, per tant,
recuperar la vocació sincera de servei públic i renovar el compromís de servei
al país, als ciutadans i a l’interès general. Cal canviar algunes inèrcies
imperants en els darrers anys en relació als motius que porten a algú a
incorporar-se a la a la política i a la cosa pública i recordar que en política
s’hi va a servir i no a servir-se’n. Amb humilitat, amb rigor, amb capacitat, amb
professionalitat, aportant el millor de les nostres experiències i formació
personal i professional en benefici de la comunitat.
Per
això estic convençut que la regeneració democràtica és ineludible i, en
conseqüència, cal efectuar una renovació inequívoca del compromís amb la cosa
pública. Només així es podrà guanyar en confiança ciutadana i recuperar la credibilitat
perduda. Integritat, honradesa i vocació de servei.
(Article publicat avui al Diari de Tarragona)
