Francesc Vallès

15-N

2011-05-20T15:27:00.000+02:00

Si yo fuera Zapatero, me acercaría a la Puerta del Sol. A escuchar. Es bastante sensato lo que ahí se está expresando. Es el clamor de la gente real, de la mayoría de este país.

Lliçons de catalanitat

2011-05-12T09:59:00.000+02:00

Un dels cavalls de batalla de la tramitació parlamentària de l’Estatut, va ser la lluita per reforçar els mecanismes de relació bilateral entre Catalunya i Espanya. El PSC va defensar la bilateralitat en els pactes fiscals amb l’Estat, i fruit d’aquelles negociacions varem aconseguir el millor sistema de finançament que Catalunya ha tingut mai: 11.400 milions d’euros addicionals en 4 anys. Fins aleshores regia l’acord de finançament de l’any 2001 signat entre Mas i Aznar. Un acord ruïnós i sense clàusules de revisió que, si fos vigent en l’actualitat, ens hagués portat a la fallida econòmica. PP i CiU varen votar en contra de l’acord de finançament, i el portaveu de CiU el va arribar a qualificar com l’assassinat polític de l’Estatut. No deix de ser, com a mínim grotesc, que aquells que varen votar en contra d’una llei que ens dotava del millor finançament de la nostra història, desmarcant-se del Govern del seu país i aliats amb el PP, en demanin ara el seu compliment íntegre. De lliçons de catalanitat, cap ni una.

La solució al problema del Fons de competitivitat s’ha de trobar en la negociació entre governs, perquè la negociació financera és, per definició governamental. Per això sorprèn que el Govern de la Generalitat no hagi sol•licitat la convocatòria de la Comissió bilateral Estat-Generalitat. Com sorprèn també el fet que el president de la part catalana d’aquesta Comissió, el Sr. Duran Lleida admeti, públicament, que no hi ha una obligació legal de pagar l’avançament aquest any. Amb quina força es pot asseure ara davant la Minsitra Salgado per reclamar el seu pagament? I si no hi ha una obligació legal de pagar-lo aquest any, de què estem parlant? A qui pretenen enganyar?

El PSC ha estat treballant per oferir una proposta que aportava una solució al fons de competitivitat, amb una esmena que instava el Govern d’Espanya a negociar. Vam fer el que el Govern de la Generalitat hagués hagut de fer. Però CiU no va deixar que es votés el text per què, com sempre, prefereixen la confrontació a la negociació. Prefereixen l’apel•lació constant al greuge amb Espanya que la solució. I perquè el seu objectiu no era tant el de resoldre el problema com el d’intentar que el Govern perdés una votació. Un exercici d’enorme irresponsabilitat i de cinisme electoral.

El PSC desitja més que ningú que s’avancin aquests diners, perquè és fruit del nostre model, i perquè nosaltres quan governàvem els vam aconseguir. CiU ha de posar-se a treballar d’una vegada per totes i deixar d’utilitzar el fons de competitivitat com a maniobra de distracció electoral per evitar que es parli de retallades. CiU no vol resoldre el tema del fons de competitivitat, vol guanyar vots utilitzant Catalunya i els sentiments dels catalans. I això, a part de trist, és antipatriòtic.

Article publicat avui al Diari de Tarragona

La responsabilidad de gobernar

2011-03-27T21:03:00.003+02:00

CiU lleva varias semanas apelando al sentido de la responsabilidad del PSC para que dé apoyo a los presupuestos que el Gobierno de Artur Mas presentará al Parlamento. Es legítimo que en un sistema parlamentario el Gobierno busque los apoyos que sean necesarios para sacar adelante su agenda legislativa, y más cuando no tiene la mayoría suficiente (eso hay que ir recordándolo de vez en cuando por si a alguien se le olvida: CiU ganó las elecciones, pero no tiene mayoría absoluta, por lo que tiene que ir pactando todo, cada día). Pero resulta cuanto menos sonrojante (en un ejercicio de desmemoria e hipocresía política) que aquellos que hace muy poco fueron incapaces de hacer lo propio en el Congreso de los Diputados recurran ahora al sentido de Estado y a la responsabilidad institucional para poder sacar adelante unos presupuestos con el único objetivo de trasladar ante la opinión pública una sensación de estabilidad y solidez gubernamental -que hasta la fecha es un tanto ficticia- y pretendan maquillar así su imagen de indefinición, parálisis y desconcierto.

Vayamos por partes. Apelar a la responsabilidad institucional del PSC cuando hace apenas tres meses facilitó la investidura de Artur Mas como president de la Generalitat frente al voto en contra del resto de fuerzas políticas me parece cuanto menos un abuso de confianza. El recurso a la responsabilidad institucional se agotó el día en que se produjo la investidura de Mas. A partir de entonces el Gobierno tiene la legitimidad y la obligación de gobernar. Y si no sabe, o no puede, debería dejar de hacerlo.

CiU y PSC son los dos grandes partidos de Catalunya. Son adversarios políticos. Son antitéticos en términos políticos. El PSC no puede ni debe contribuir a aprobar unos presupuestos de la Generalitat que no comparte y que implican un retroceso en términos sociales. Unos presupuestos que parece que tienen el único objetivo de desmantelar el Estado del bienestar construido durante los últimos siete años y que van a contribuir a la fractura social en nuestro país. Y debe rechazarlos, no por una cuestión de resentimiento por la derrota electoral sufrida, sino por pura convicción ideológica, porque son proyectos frontalmente opuestos. Lo poco que se intuye de ellos es que provocarán una clara involución en términos sociales, un recorte en la calidad de nuestro Estado del bienestar y el abandono de una política fiscal redistributiva. Recortar políticas sociales alegando falta de recursos económicos y fiscales, a la vez que se toma la decisión de suprimir el impuesto de sucesiones que sólo afecta a los más ricos, es una barbaridad inaceptable, ni siquiera por responsabilidad institucional.

Además, sorprende que aquellos que han votado dos veces en contra de la investidura de Zapatero puedan dar lecciones de responsabilidad institucional. Aquellos que no han votado ni uno de los siete presupuestos que Zapatero ha mandado al Congreso en las dos legislaturas que lleva de presidente. Aquellos que en un momento de máxima dificultad económica y financiera para España, cuando era observada por toda la comunidad internacional y los mercados financieros, llamaron cadáver político al presidente del Gobierno. Aquellos que instaron al PNV a no apoyar los Presupuestos de 2011 para provocar la caída del Gobierno (de eso hace solo seis meses). Aquellos que pidieron la disolución de las Cortes y la convocatoria de elecciones anticipadas en pleno desarrollo de la agenda de reformas económicas, sociales y financieras que dieron lugar al Acuerdo social.

Pero les digo otra cosa: Mas no va a presentar hasta después de las elecciones municipales los presupuestos ante al Parlament. Va a ir mareando con apelaciones a la responsabilidad de los grupos para que los apoyen, pero no va a poner negro sobre blanco el estado de gastos de la Generalitat para este año. El tijeretazo en políticas sociales y la paralización de inversiones en equipamientos e infraestructuras sería demasiado revelador. Demasiado territorializado. Demasiado evidente a los ojos de los ciudadanos que verían finalmente confirmado como muchas escuelas, institutos, hospitales, centros de asistencia o carreteras iban a dejar de hacerse. Demasiado valiente para alguien que no lo es. Amagarán con el proyecto de presupuestos. Lo esconderán. Y el gran recorte aparecerá al día siguiente de las elecciones municipales. La verdadera responsabilidad consiste en presentarlos antes. En decir alto y claro lo que quieren hacer. Con valentía y coraje. Asumiendo la responsabilidad de gobernar. Pero no lo harán, porque no tienen ni lo uno ni lo otro.

Aricle publicat a la revista El Siglo (28/03/2011)

60 días

2011-03-08T10:08:00.002+01:00

Buenos días, en nombre del Gobierno de la Generalitat de Catalunya, tengo el honor de anunciarles que vamos a practicar un recorte generalizado de un 10 por ciento en el presupuesto de gasto para el Ejercicio 2011.

En el ámbito educativo hemos acordado suspender la decisión de dotar a cada uno de los alumnos de educación secundaria de un ordenador personal. Asimismo reduciremos entre el 20 por ciento y el 33 por ciento las aportaciones públicas para hacer frente a los gastos de funcionamiento de los institutos (luz, agua, teléfono, calefacción y limpieza) y vamos a paralizar la construcción de todos aquellos centros cuyas obras aún no hayan empezado. La financiación a la universidad pública también se reducirá en un 10 por ciento. Implantaremos tasas para los estudiantes de FP y subiremos las matrículas de los másteres universitarios hasta un 30 por ciento. En las escuelas de primaria vamos a reducir los gastos de papel y biblioteca (el resto de partidas dependen de los Ayuntamientos). Yen todo aquello relativo al personal docente, hemos tomado la decisión de convocar 2.000 plazas menos de profesores de instituto para este mismo año, con el objetivo de aumentar el número de alumnos asignados a cada profesor. Por cierto, estas medidas de contención del gasto no van a afectar en ningún caso a aquellas escuelas privadas que segregan a sus alumnos por razón de sexo, que no verán recortadas las subvenciones públicas que tienen concedidas.

En el ámbito sanitario vamos a dejar en suspenso los proyectos de construcción de siete nuevos hospitales, la reforma de otros siete y la creación o ampliación de 44 centros de atención primaria. A partir de ahora ya no garantizaremos el derecho a ser operado en un plazo máximo de seis meses y, por consiguiente, vamos a reducir todas las operaciones quirúrgicas no urgentes. Asimismo, hemos dado instrucciones para que en nuestros hospitales y centros sanitarios se practiquen menos pruebas de diagnóstico de alta tecnología, como radiografías, escáneres, colonoscopias o resonancias magnéticas. Se prohibe también a partir de ahora y hasta nueva orden, practicar operaciones por las tardes y no vamos a permitir bajo ningún concepto que se cubran las bajas por jubilación, ni que se hagan suplencias por vacaciones o enfermedad del personal médico.

Estimamos que con la aplicación de estas medidas van a aumentar las listas de espera, pero no de modo significativo, y estamos convencidos de que la calidad de la sanidad pública catalana no quedará afectada. De todas formas, y por si acaso, queremos anunciar también que el Gobierno tiene la firme voluntad de dar estímulos fiscales a aquellos ciudadanos que contraten una mutua sanitaria privada.

Entre nuestras decisiones prioritarias está la de paralizar la aplicación de la Ley de Dependencia. Comunicamos a los dependientes moderados con derecho a percibir ayudas y que, según los plazos que establece la ley, debían haberlas empezado a recibir este pasado mes de enero, que no las vamos a conceder hasta, al menos, el próximo mes de julio. En cualquier caso, y en el mismo plazo, intentaremos dar una respuesta a las más de 54.000 personas con dependencia grave que aún esperan que se realice una valoración de su caso.

En el ámbito de la obra pública, hemos decidirlo practicar un recorte de un 27 por ciento. Vamos a paralizar la ejecución del Plan Nacional de Infraestructuras y no descartamos implantar nuevos peajes. l'or el contario, hemos decidido no aplicar el descuento del cinco por ciento en el precio de los billetes de Cercanías y Regionales y eliminar el número de estaciones previstas en la línea 9 del metro de Barcelona.

Hablando de supresiones, me es grato recordarles que el Gobierno de la Generalitat ha acordado la del Impuesto de Sucesiones, por el que estimamos que dejaremos de ingresar alrededor de 400 millones euros procedentes de grandes fortunas.

Asusta, ¿verdad? Pues sólo llevamos 60 días de gobierno. CiU nos quería hacer creer que éste era un gobierno errático y con algunos problemas de coordinación. Pero en realidad no ha sido más que una maniobra de despiste. Bajo esta sensación inicial de desbarajuste, el gobierno de los mejores de Artur Mas ha conseguido desplegar con total precisión, y en apenas dos meses, todo su plan liberalizador y derechista, desmantelando en un abrir y cerrar de ojos nuestro Estado del Bienestar. ¿Adivinan quién va a pagar la fiesta?

Article publicat a la revista El Siglo (8/03/2011)

Un PSC amb perfil propi

2011-02-12T08:07:00.001+01:00

El PSC ha d’adoptar canvis profunds en el contingut de les seves propostes i en les formes de fer política. Durant els anys que hem governat Catalunya, hem transformat el país, l’hem millorat des de tots els punts de vista, l’hem modernitzat i l’hem cohesionat socialment i territorial. Deixem sense cap mena de dubte, un país millor del que vàrem rebre.

Però amb la mera gestió de govern no n’hi ha prou. Això vol dir que haurem d’esforçar-nos per tornar a construir un perfil propi. Un perfil que ha quedat desdibuixat pels efectes de la crisi econòmica mundial que ens ha fet adoptar mesures de difícil comprensió i perquè, a Catalunya, hem estat incapaços de superar el marc de discussió política que ens ha delimitat la dreta nacionalista, basat en l'exaltació dels símbols nacionals i els trets identitaris i en l’apel·lació permanent al greuge en les relacions Catalunya-Espanya.

La situació actual és greu. Els poders financers han pres la iniciativa en funció només dels seus interessos més immediats, i tant ells com la dreta política, mediàtica i ideològica proclamen la difuminació de la resta de les ideologies i de la política. Això comportaria una societat sense pluralisme ni alternatives, menys lliure i menys justa. Però els ciutadans, a través del teixit associatiu cívic i especialment socioeconòmic i els governs han de recuperar el control de la situació. Perquè la resta de poders – financers, mediàtics o ideològics– no poden continuar desbocats; han de subjectar-se al bé comú per damunt del seu propi.

Ens cal, doncs, un projecte renovat; amb idees i valors que permetin recuperar un perfil nítid de progrés, que té en compte que les càrregues es repartiran equitativament i que, aquells que més puguin, hauran d’ajudar més; que persegueix l’obertura dels catalans al món i que considera l’educació, l’atenció a la salut i a la dependència, el medi ambient i la investigació com a signes distintius del nostre poble.

Aquest és el catalanisme que més sentit té per nosaltres, el centrat en i per a les persones que viuen i viuran a Catalunya. Però, naturalment, també ens han preocupat sempre els problemes de Catalunya com a nació. El PSC ha contribuït en primera línia a la construcció de la nostra identitat nacional, a la recuperació de la Generalitat, a l’afirmació i ampliació de la nostra voluntat d’autogovern i, alhora també, a la cohesió social evitant fractures perilloses. Avui la nostra aportació és més necessària: les llibertats individuals i col·lectives i la igualtat d’oportunitats han esdevingut molt fràgils i, sense cohesió social, la pròpia existència de Catalunya se’n veuria ressentida.

Precisament per aquesta necessitat de preservar la unitat civil dels catalans i perquè, en un món globalitzat, cal establir mecanismes de cooperació en tots els àmbits, apostem decididament pel federalisme en una Espanya diversa i plural, que ha d’acceptar sense reserves i sense complexos la personalitat pròpia de Catalunya expressada en el nostre Estatut. Som i serem on es puguin resoldre els problemes del nostre país: a Espanya, a Europa i en qualsevol racó del planeta on calgui, per raons econòmiques, socials o ambientals. Per als catalans i per a les persones a qui puguem ajudar, siguin on siguin, perquè també volem que ens ajudin quan ho necessitem.

El món canvia a cada moment i hem de ser capaços d’adaptar-nos a les noves realitats. Som una opció garantista de l’Estat del benestar conquerit amb molt d’esforç per milions de treballadors, però també reconeixem que no tot es pot resoldre des dels poders públics. Caldrà apel·lar a l’esforç individual i col·lectiu, amb noves formes d’organització, participació i assumpció d’obligacions.

Finalment, també haurem d’ampliar les nostres propostes cap a noves sensibilitats i demandes socials que, per un excés de responsabilitats de govern, no hem atés suficientment, com la igualtat de drets i deures, especialment la de gènere, el canvi climàtic, el model energètic, el consum, el voluntariat, l’oci, o les noves tecnologies.

Aquest nou perfil del PSC, el definim federalista, europeista, d’esquerres i catalanista. Exigirà primer concretar-lo i renovar mètodes per fer-lo més obert, més permeable a la societat, més proper, més modern i més adaptat a les exigències i les necessitats dels ciutadans. I només després podrem decidir quins en seran els seus lideratges. Agregant molta gent, amb noves responsabilitats, però sense prescindir de ningú. I caldrà treballar molt: la política és una de les activitats més nobles i exigents perquè decideix sobre la vida dels ciutadans que demanen, amb raó, una dedicació com la que correspon a la importància de la tasca.

Des d’aquestes posicions els socialistes del Camp de Tarragona i de les Terres de l’Ebre ens plantegem la nostra participació al proper Congrés del PSC. Amb un projecte global i integrador per al conjunt de Catalunya i els catalans. Amb la voluntat de definir un projecte renovat, engrescador i il·lusionant, i també de prestar les millors persones de què disposem per dirigir el PSC, un instrument que, en un món on hem esdevingut més dependents i fràgils, ha de tornar a ser de transformació i de canvi per donar satisfacció a les necessitats de realització personal i col·lectiva.

I ho farem defensant tots els avenços socials i nacionals què hem aconseguit durant tots aquests anys, amb coratge renovat per construir un futur millor.

Un país normal

2011-01-25T13:51:00.000+01:00

Rajoy lleva mucho tiempo desaparecido de la escena pública de este país. La estrategia política que le han diseñado desde la calle Génova conlleva una limitación muy estricta de su exposición mediática y política. Rajoy no está, ni se le espera. Quiere evitar riesgos y resbalones, o asumir demasiados compromisos que le puedan perjudicar en sus aspiraciones electorales en la carrera hacia La Moncloa. Unas aspiraciones que, hasta la fecha, están basadas, únicamente, en datos demoscópicos. En su estrategia de cuanto peor para España, mejor para ellos, se adivina precisamente que el PP confía a los efectos de la crudeza de la crisis económica sus principales expectativas electorales, más incluso que a las capacidades, méritos y virtudes de su propio candidato. De ahí que el PP no esté ofreciendo a los ciudadanos ninguna alternativa. Ningún modelo ni proyecto político para contrastar. Aplican a rajatabla la máxima de que sin compromisos no hay riesgos.

Pero lo cierto es que hay quien no comparte esa apatía política y encuentra el terreno abonado para proyectar y amplificar sus opiniones y, a veces, ocurrencias. Lo de Álvarez Cascos es un buen ejemplo, y ya hablaremos algún día de ello. Pero de mucha más relevancia y calado político me parece la última aparición mediática del expresidente José María Aznar. Su conocida incontinencia verbal ha conseguido un doble objetivo: de una parte, reactivar el debate y la confrontación territorial, principalmente con Catalunya (su especialidad, desde que con la mayoría absoluta obtenida en el año 2000 se olvidó del “alto sentido de Estado” de CiU y de las “bondades” del Pacto del Majestic); y la de provocar que Rajoy saliera de sus aposentos, fueran cuales fueran, y se viera en la necesidad de romper con su estrategia del silencio para matizar, aunque solo fuera aparentemente, las declaraciones del presidente de su partido. Lo cierto es que a pesar de lo que puedan creer sus estrategas, los silencios y las ausencias también tienen riesgos: si no hay modelo, ni proyecto, ni alternativa, te lo pueden imponer. Y eso es exactamente lo que ha hecho Aznar.

Lo de Aznar no ha dejado a nadie indiferente. Ni fuera ni dentro de su partido: “El PP modificará el inviable Estado autonómico”. Y punto. Evidentemente esa aparición estelar puede que no interfiera en la concepción de Rajoy sobre la organización territorial de España, porque no la conocemos. Pero sin duda interfiere muy directamente en los proyectos de sus candidatos en las elecciones autonómicas del próximo 22 de mayo. ¿Qué deben pensar de eso Camps, Esperanza Aguirre o Núñez Feijóo? Porque una cosa es no exponer públicamente tu proyecto político, como ha decidido hacer Rajoy, y otra muy distinta es lanzar un proyecto recentralizador, de involución autonómica, que no persigue nada más que la confrontación territorial y que, en consecuencia, puede radicalizar a un electorado al que Rajoy quiere tener casi anestesiado. Una salida de tono de esa magnitud puede provocar la pérdida del espacio central del espectro político español al que Rajoy pretende seducir. De ahí que, ante la repercusión que iban adquiriendo esas manifestaciones, no tuvo más remedio que salir a matizar a su mentor. Y, nuevamente, la reaparición de Rajoy, forzada y no prevista en el guion, volvió a ser decepcionante, de muy bajo perfil, porque sólo se atrevió a afirmar que rechazaba una enmienda a la totalidad del Estado autonómico. Otra salida sin contenido. Otra intervención sin asumir compromisos. Otra oportunidad perdida de mostrar su proyecto, su modelo, su alternativa. En alguna ocasión el propio Aznar ha afirmado que el liderazgo de Rajoy sería bueno para España. ¡Claro, mandaría él!

Coherente y comprometida ha sido la réplica de Zapatero a la entrada en escena de Aznar, defendiendo el vigor y la vitalidad de nuestro Estado autonómico, así como su eficacia y su proyección de futuro. El PSOE tiene que ofrecer y defender su proyecto político de organización territorial de España. Tiene que liderar de una vez por todas la apuesta federal, la de la España plural. Sin dudas, sin vacilaciones y, sobre todo, sin complejos. Si no lo hace, el PP va a ganar la batalla, porque su modelo es más simple, más sencillo y más comprensible. Pero menos real, menos justo y menos moderno.

Article publicat a la Revista El Siglo el 24/01/2011

Y la culpa es de la Fiscalía...

2010-11-08T12:44:00.002+01:00

La semana pasada, la Fiscalía de Barcelona solicitó al juez que está instruyendo el caso del Palau de la Música que iniciase una investigación sobre el presunto pago de comisiones por parte de la empresa Ferrovial a Convergéncia Democrática de Catalunya en "agradecimiento" a las adjudicaciones de obra pública que aquélla recibió de la federación nacionalista durante la última etapa en que estuvo gobernando la Generalitat.

El fiscal sostiene en su escrito que la trama habría articulado diversos mecanismos para conseguir que una parte de los fondos que Ferrovial donaba al Palau, en apariencia para fines culturales, se destinaran, en realidad, al pago de comisiones ilícitas a CDC. A saber: pagos en efectivo y cheques al portador; pagos desde el Palau a empresas que en realidad prestaban servicios a CDC; y acuerdos suscritos entre el Palau de la Música y la Fundación Trias Fargas (vinculada a CDC) que se vestían como convenios de colaboración cultural cuando nunca se ha podido acreditar que dicha fundación desarrollara actividad alguna sobre el objeto del convenio de colaboración. Como consecuencia de todo ello, el fiscal ha solicitado al juez que impute, como mínimo, a dos cargos de CDC. Hasta aquí, el escrito del fiscal.

No dudo de la honorabilidad de Artur Mas, pero lo cierto es que los ciudadanos y los electores merecen una explicación pública antes de las elecciones sobre todo lo sucedido. Las acusaciones son demasiado graves. Una explicación para que haya juego limpio. Para saber exactamente qué sabe el Sr. Mas y hasta dónde. Para conocer qué es lo que piensa hacer. Para garantizar que es capaz de exigir y depurar responsabilidades. Para saber como actuaría ante un caso semejante si llegase a ser president de la Generalitat. Sin embargo, hasta ahora sólo le hemos oído una cosa: ¡que la Fiscalía está actuando con premeditación contra su partido, que ha entrado en campaña y que no quiere que se produzca el cambio político en Catalunya! Asusta, ¿verdad?

Actitudes como ésta son del todo inadmisibles en democracia. Indignas de un responsable político que respete y quiera hacer respetar nuestras instituciones y nuestro Estado de Derecho. Impropias de un dirigente político que aspire a presidir la Generalitat de Catalunya. En primer lugar, porque debería saber que la Fiscalía, como es su obligación, no actúa por indicación de nadie. De acuerdo a la ley actúa siempre de forma objetiva e imparcial en defensa de la legalidad y el interés público para el esclarecimiento de aquellos hechos que presentan sólidos indicios de delito. ¡Como en este caso, vaya! En segundo lugar, porque con esa actitud, el Sr. Mas está incitando al descrédito y a la deslegitimación de nuestras instituciones públicas. Y, en tercer lugar, porque da a entender que en caso de gobernar, él sí las podría utilizar políticamente. Y eso da miedo...

De todos modos, esta actitud no es nada nueva, por desgracia. Es exactamente la misma técnica y con idénticas expresiones que las que utiliza la derecha en todas partes. Lo mismo que hace el PP en Madrid yen Valencia ante presuntos casos de corrupción, instrucciones e imputaciones de sus dirigentes políticos. Cuando están en la oposición, los partidos de la derecha son los guardianes de las esencias de la ética del buen gobernante, el azote de la corrupción, la expresión más pulcra de la honestidad, el rigor, la solvencia y la gestión de lo público. Pero cuando gobiernan, o quieren hacerlo, empiezan un viraje peligroso, preocupante e irresponsable. Ignoran los hechos, adoptan el papel de víctimas, alientan el bulo de la conspiración y acusan directamente a jueces, fiscales y policías de actuar al dictado de consignas políticas.

Lo que esperamos del señor Mas es que escoja entre dos alternativas: o que admita de una vez por todas los hechos que el fiscal está imputando a dirigentes de su partido, pida excusas y garantice que nunca más se van a volver a producir hechos de esta naturaleza, que, por cierto, sucedieron durante la etapa en que gobernaban Catalunya (no nos olvidemos de eso, porque ahora nos están pidiendo un cambio), de modo que los ciudadanos puedan formarse un criterio, decidir y, en consecuencia, votar libremente; o que, por contra, niegue rotundamente los hechos que se le imputan y se comprometa a que si finalmente la justicia le desmiente, renunciará a su escaño de diputado. Actual y futuro. Así de sencillo. A ver cuánto tarda...

Article publicat a la revista El Siglo el 8/11/2010

Enrevista al Canal Reus TV, dimecres 3/11/2010

2010-11-07T11:04:00.000+01:00

Entrevista a L'oracle de Catalunya Ràdio 25/10/2010

2010-10-25T17:42:00.000+02:00

Entrevista Canal Català de Televisió 19/10/2010

2010-10-25T11:03:00.005+02:00

Cop de timó

2010-10-23T15:23:00.000+02:00

"Tomaré las decisiones que España necesita aunque sean difíciles. Voy a seguir ese camino cueste lo que cueste y me cueste lo que me cueste". Zapatero. Debat de l’estat de la nació (15/07/2010). Hi ha persones que davant l’adversitat es fan forts i són capaços d’exercir el lideratge que d’ells se n’espera. La necessitat de reduir el dèficit públic i de generar confiança en els mercats per recuperar el creixement econòmic, obligava a prendre decisions no gaire senzilles i gens populars. Zapatero ha fet el que calia fer pensant en el país i no en el seu partit. D’altres han jugat a aprofitar electoralment el context: Duran Lleida va arribar titllar Zapatero de cadàver polític, va exigir eleccions anticipades i va demanar al PNB que no recolzés els Pressupostos per fer caure el Govern quan abans millor. Rajoy porta sis anys fent apologia del catastrofisme i no li coneixem ni una sola proposta en matèria econòmica. Del PP ens ho esperàvem. De CiU, no tant. En moments de crisi els ciutadans esperen que els partits polítics tanquin files i deixin per més endavant les disputes i els interessos partidistes. Han demostrat tenir més sentit d’estat el PNB i Coalició canària que els dos principals partits de l’oposició.

La remodelació del Govern ha estat un gran encert. Políticament musculat i socialment respectat, afrontarà el darrer tram de la legislatura amb els PGE aprovats, la reforma laboral enllestida i amb estabilitat parlamentària. Un govern solvent i rigorós que anirà per feina. Quan un fa el què ha de fer, no només pot estar tranquil, sinó que el més probable és que el temps i els ciutadans li acabin donant la raó.

Article pubilcat avui al Diari de Tarragona

Debat sobre Pressupostos a Tarragona Ràdio

2010-10-23T12:59:00.003+02:00

Divendres 22 d'octubre

http://www.tarragonaradio.cat/cercarPerDia.asp?id=15278#

Entrevista al programa Polièdric de Catalunya informació

2010-10-21T09:07:00.002+02:00

Dimarts 19 d'octubre. A partir del minut 7:30

Puro humo

2010-10-18T13:23:00.000+02:00

En vísperas de la huelga general, Artur Mas se despachó diciendo que entendía los motivos de la convocatoria y de la movilización sindical. Pero, deliberadamente, obvió el hecho de que, con sus votos en el Congreso, contribuyó a aprobar la reforma laboral, que fue el detonante de la huelga. ¡A eso se le llama responsabilidad! Mas afirmó también que en caso de ser el próximo president de la Generalitat, iba a reducir el paro a la mitad en sólo cuatro años. ¡Impresionante! Pero no nos dijo ni cómo, ni con qué instrumentos. Posteriormente, Duran, consciente de la metedura de pata de su jefe de filas, le rectificó, matizando que lo que harían en caso de gobernar sería, principalmente, generar confianza entre el empresariado¡ Así, sin más, en genérico. ¡A eso se le llama rigor y concreción en la implantación de políticas para transformar nuestro modelo productivo, reactivar la economía y dinamizar el mercado de trabajo! Mas dijo que iba a reducir en un 25 por ciento el número de funcionarios de la Administración de la Generalitat de Catalunya, lo que en términos laborales equivale a despedir nada más y nada menos que a entre 40.000 y 50.000 personas. Luego se interpretó a sí mismo, afirmando que era una medida a largo plazo y que sólo iba a conseguirse dejando sin cubrir las vacantes por jubilación. Todo muy sensato. Muy riguroso. Muy reflexionado. Muy... solvente.

Recientemente, el líder de CiU también viene sosteniendo que van a pedir el concierto económico para Catalunya, ignorando que hace apenas un año se logró el mayor acuerdo de financiación que jamás haya tenido en su historia. Para ello incluso han editado un libro, a modo de manual, que pretende instruirnos sobre cómo conseguirlo, sosteniendo, jurídicamente, que para ello no se requiere ninguna reforma constitucional, sino sólo una reforma de la Lofca. Y yo me pregunto: si tan sencillo es, ¿por qué no lo hicieron antes, durante los 23 años que estuvieron gobernando? Y mejor aún, ¿con quién van a forjar la mayoría parlamentaria necesaria para conseguirlo?

Y ahora, Artur Mas nos dice, en un ejercicio de apología del catastrofismo, que si ganan las elecciones, en la caja de la Generalitat sólo van a encontrar telarañas. Esa afirmación no tiene otro objetivo que ofrecerse ante el electorado como unos eficientes gestores económicos¡ Como unos auténticos magos de las finanzas. Pero lo mejor del caso es que esos magos son exactamente los mismos dirigentes, con nombres y apellidos, que integraron el último Gobierno de Jordi Pujol. Con Artur Mas como conseller en Cap, nos dejaron una herencia de 17.364 millones de euros de deuda que el Gobierno actual necesitó seis años para poder amortizar; un gasto desplazado de 2.903 millones de euros, la mayoría del cual era sanitario, y comprometieron contratos para la ejecución de infraestructuras por valor de 7.600 millones de euros, algunos de ellos hasta el año 2041. ¡Y todo eso en una etapa de expansión y crecimiento económico! Brillante hoja de servicios al país...

En definitiva, todo ello nos demuestra que estamos ante un ejercicio de insensatez e irresponsabilidad política que únicamente contribuye, desde la frivolidad, a dañar la credibilidad de la Generalitat en los mercados y olvidando que se está viviendo la crisis más grave en nuestro país de los últimos 80 años¡ Y con sus críticas a la emisión de bonos efectuada por la Generalitat, ignoran la advertencia que en el año 2004 efectuó el propio Jordi Pujol a todos aquellos que cuestionaban las medidas de endeudamiento, porque con ello, dijo, "sólo se conseguiría perjudicar al país y al Gobierno".

Es evidente que estamos ante un ejercicio de constante improvisación y de propuestas y contrapropuestas en materia económica¡ Proclamas vacías de contenido y propuestas de cartón piedra que no resistirían un debate político serio y coherente¡ Unas iniciativas que demuestran y confirman que CiU no está capacitada para liderar Catalunya desde la seriedad y el rigor que demandan momentos tan delicados y complejos como los que los ciudadanos y nuestra economía están padeciendo. Catalunya se está jugando la consolidación de su presente y su futuro de progreso, y éste no se construye a base de propuestas económicas superficiales que no son más que un ejercicio de marketing político. Catalunya merece mucho más que humo.

Article publicat a la revista El Siglo el 18/10/2010

Vaga respectable i reforma necessària

2010-09-29T11:27:00.001+02:00

A finals del mes d’agost el nombre de desocupats al nostre país era de 3.969.661 persones, el 20,03 de la població activa. Curiosament, són dades que es produeixen just en el moment en què la majoria d’índexs macroeconòmics confirmen que Espanya està sortint de la recessió. Aquest comportament s’explica per la frenada de l’economia que va suposar que l’any 2009 es tanqués amb un creixement negatiu del 3’7% del PIB.

En termes comparatius podem veure com la nostra taxa d’atur és exactament el doble de la mitjana dels països europeus, que segons Eurostat de situa en el 10%; i encara més lluny dels països amb menys nombre de desocupats com Àustria (amb un 3,8), Holanda (4,4); o Alemanya (amb un 6,9%). El creixement negatiu dels països de l’eurozona l’any 2009 va ser del 4,2%, mig punt més que a Espanya. Amb taxes negatives de creixement similars, Espanya té el doble d’atur.

Ara bé, en els moments de màxima expansió econòmica, quan l’any 2006 vàrem arribar a créixer al 4% del PIB -el doble que Itàlia (2%), França (2,2), Regne Unit (2,8) o Alemanya (3,4)- la taxa d’atur a Espanya es va reduir al 7,95%, el nivell més baix des de 1979, amb més de 20 milions d’ocupats i amb una taxa de temporalitat que va caure fins al 33,8%. La dada és bona. De fet és la millor que mai hem tingut, però quan Europa tenia índexs de plena ocupació, Espanya se situava en el doble. Com pot ser que un país que creix al 4% tingui una taxa d’atur de gairebé el 8% de la població activa?

És evident que l’atur al nostre país té un component estructural que cal afrontar. Tothom entén que el Govern havia d’actuar, per reactivar l’economia i dinamitzar el mercat de treball. Hem aprovat la reforma laboral per reduir la precarietat i fomentar la contractació indefinida. Hem començat la tramitació de la Llei d’economia sostenible per transformar el nostre model productiu, millorant la productivitat, la competitivitat, la formació i la internacionalització de les nostres empreses i treballadors, donant suport a les pimes innovadores, i impulsant polítiques de R+D+i i de Formació Professional. I tot això s’haurà de fer amb un context molt difícil, amb menys recursos i mantenint les polítiques socials. Per això crec que s’ha de dir clarament que amb la situació actual aquesta és l’única política econòmica social possible.

El temps dirà si l’hem encertat o no, però el Govern no es podia quedar de braços creuats. Avui els sindicats han convocat una vaga general. L’entenem i la respectem. A partir de demà hem de continuar treballant plegats.

Versió íntegra de l'article publicat avui al Diari de Tarragona

Las dos almas de CiU

2010-09-28T17:23:00.001+02:00

Resulta cansino escuchar cómo de modo recurrente hay quien se refiere a la teórica alma catalanista del PSC. ¡Como si en el PSC hubiera dos, o tres, o más almas! Esa división sólo la fomentan aquellos que tienen como único objetivo provocar tensiones internas. En el PSC no hay un alma catalanista. En el PSC hay sensibilidades, acentos, matices, debate, pluralidad, libertad. Es un partido progresista y abierto, fiel reflejo de la Catalunya real. Pero no hay almas, sectores o fracciones. Es el PSC quien es catalanista. En todo su conjunto.

Lo cierto es que aquellos que fomentan este tipo de debates en casa ajena lo hacen para hacernos olvidar sus propias contradicciones. Como su nombre indica, CiU es una federación de partidos, una alianza electoral. No son dos almas distintas. Son dos partidos distintos que concurren desde hace muchos años conjuntamente a todos los procesos electorales. Y lo suyo no es simplemente una cuestión de sensibilidades, de acentos o de matices. Tienen opiniones abiertamente opuestas en cuestiones vinculadas al debate identitario.

Desde hace aproximadamente un año, Convergéncia Democrática de Catalunya, liderada por Artur Mas y teledirigida por Felip Puig, está flirteando con el soberanismo político. Al calor del debate estatutario y en vísperas de la sentencia del Tribunal Constitucional tomaron la decisión estratégica de aprovecharse del auge puntual que el independentismo estaba empezando a experimentar y se abrazaron a una expresión un tanto ambigua como era la del derecho a decidir. El derecho de Catalunya a decidir no deja de ser un eufemismo acuñado expresamente para in-tentar situarse ideológicamente en las cercanías del independentismo, pero sin que ello llegue a asustar a una buena parte de su electorado tradicional, de carácter moderado y nada amante de las estridencias. Un intento de desplazar el centro del espacio político de Catalunya hacia posiciones más radicales pero de tal modo que permitiera, a la vez, preservar su carácter de partido nacionalista moderado que de forma responsable contribuye a la estabilidad de los gobiernos de España. Dicho de otro modo: abandonaron el discurso nacionalista moderado de Jordi Pujol para empezar a virar hacia postulados soberanistas, practicando lo que podríamos llamar un independentismo de boquilla que pudiese ser asumido en España.

El clímax de todo este proceso llegó la víspera de la Diada Nacional de Catalunya, el pasado 11 de septiembre, cuando el propio Felip Puig, rodeado de antorchas y banderas independentistas en pleno Fossar de les Moreres confirmó el viraje soberanista de su formación al grito de: "¡Independencia o decadencia!"

Cuando le oyeron desde el otro lado de la federación, a Unió Democrática de Catalunya, partido liderado y teledirigido por Duran i Lleida, se le debieron de poner los pelos de punta. Ni UDC ni su gente son ni han sido jamás independentistas. Acaso confederalistas, como llegué a oír en una ocasión en un intento desesperado de disimular tanta discrepancia pública. Pero nadie de UDC se va a atrever nunca a contradecir a Felip Puig, porque más allá de proclamas apasionadas y visiones contradictorias, hay un alma que les une eternamente y diluye todas las demás: el alma del poder.

Los socialistas catalanes no tenemos dudas. Ni dobles almas ni dobles discursos. Apostamos por el federalismo. Porque federalismo significa convivencia, respeto mutuo. Federalismo significa que lo importante no es pensar qué voy a sacar a los
demás, sino qué puedo compartir con ellos. Federalismo significa solidaridad y proyecto común: no busca imponer, sino contribuir. El federalismo no apuesta por caminos únicos, sino compartidos. Federalismo significa fraternidad, entendimiento,
acuerdo y diálogo; unión y libertad. Reconocimiento de las identidades y voluntad de compartir un proyecto común. Y Catalunya debe liderar esta apuesta federal. Porque no estamos dispuestos a que las disputas de banderas pasen por delante de la lucha por los derechos de las personas. De ahí que el PSC sea el único partido en disposición de buscar aliados, no sólo en Catalunya sino también en el resto de España, que sumen para construir este proyecto común. CiU hace ya mucho tiempo
que ha renunciado a hacerlo. Sólo fomenta la crispación, el distanciamiento y la inestabilidad. Y claro, ¡el PNV también se ha dado cuenta!

Article publicat a la revista El Siglo el 27/09/2010

La resolució del PSC al Congrés que CiU no va voler votar

2010-07-21T11:13:00.001+02:00

Contundència i responsabilitat

2010-07-01T09:19:00.001+02:00

Quatre anys després de l’aprovació de l’Estatut, el Tribunal Constitucional l’ha sentenciat. Quan tinguem el text definitiu podrem analitzar amb més serenitat i rigor la magnitud de la tragèdia, però que hi hagi sentència ja és una mala notícia. La sentència fa mal perquè anul•la alguns aspectes importants de l’Estatut, però, sobretot, perquè com que aquest és un document polític, la decisió ataca directament el símbol més important del nostre autogovern. Han fet mal al cos i a l’ànima del nostre Estatut. I aquí cal contundència.

Del TC esperàvem un major sentit d’Estat, més prudència i més consciència. Que no afegís problemes a una situació complexa econòmicament i que no entrés en campanya a Catalunya contaminant el procés electoral. La sentència afegeix problemes a un context ja de per sí difícil.

Davant la situació hi ha diverses reaccions possibles. La dels que se sentiran frívolament satisfets: la sentencia no dóna ni de lluny la raó al PP, però aquest ha aconseguit, després de la seva campanya contra Catalunya i contra l’Estatut, que se n’escapcin alguns articles. La d’aquells que intentaran superar el text cap a posicions sobiranistes. I finalment, hi ha la reacció dels que volem defensar l’Estatut en la seva integritat. Dels que creiem que el problema és la dreta, que impedeix l’evolució de l’Estat de les autonomies, i volem continuar treballant per defensar la nostra identitat, el nostre autogovern i el benestar dels ciutadans. I per això cal lideratge i coratge i, sobretot, evitar que el país es polaritzi irremeiablement.

Article publicat al Diari de Tarragona el 30/06/2010

L'oracle a Catalunya Ràdio 18/06/2010

2010-06-19T20:27:00.000+02:00

Quan es fa el que toca fer

2010-06-13T17:31:00.001+02:00

(versió íntegra de l'article publicat avui al Diari de Tarragona)

Dilluns, en el seu discurs de presa de possessió com a Rector de la URV el Dr. Francesc X. Grau feia un diagnòstic sobre els temps d’incertesa i dificultat que estem vivint, però alhora també apuntava una confiança sòlida en el futur que tenim davant nostre, i en especial al paper de la Universitat per liderar els reptes que ens esperen. Per fer-ho, va recórrer a unes reflexions del científic Albert Einstein molt adients per aplicar a la situació econòmica actual. Segons Einstein “(...) la crisi és la millor benedicció que pot succeir-li a les persones i als països perquè porta progressos. La creativitat neix de l'angoixa, com el dia neix de la nit fosca. És en la crisi que neix la inventiva, els descobriments i les grans estratègies. Qui supera la crisi es supera a sí mateix sense quedar "superat". Qui atribueix a la crisi els seus fracassos i penúries violenta el seu propi talent i respecta més els problemes que les solucions. La veritable crisi és la crisi de la incompetència.(...). Parlar de crisi és promoure-la, i callar en la crisi és exaltar el conformisme. En comptes d'això treballem dur. Acabem d'una vegada amb l'única crisi amenaçadora que és la tragèdia de no voler lluitar per superar-la”. No deixin mai de llegir els clàssics!

Aquesta setmana també han estat reelegits Albert Abelló i Isaac Sanromà com a Presidents de les Cambres de Comerç de Tarragona i Reus, respectivament. Els ciutadans no estem per massa canvis, ja ho veuen. Ni aventures, ni experiments. En moments de sotracs, preferim la seguretat que dóna l’experiència. En les seves primeres paraules el President de la Cambra de Tarragona afirmava, amb un alt sentit de la responsabilitat, que les dificultats de la cojuntura econòmica obligaran a la Cambra “a ser més útil que mai, prioritzant la creació d’empreses, fent de mitjancera per aconseguir liquiditat i finançament per les empreses per tal de dinamitzar i impulsar la nostra economia”. A fer la seva feina, vaja. Ho celebro. Per la seva banda, el President de la Cambra de Reus completava, amb una magnífic exercici de coherència i sincronització, que la incertesa econòmica s’haurà de combatre “amb fortes dosis d’imaginació i esforç per suplir la limitació de recursos a la que ens haurem d’afrontar”.

Defensa de la innovació, el valor afegit, la formació, la captació i la retenció de talent, des de l’àmbit acadèmic. Aposta per l’emprenedoria, la competitivitat, la productivitat i la internacionalització des de l’àmbit empresarial. De com fer més amb menys, però també, de com ser més forts, de com ser millors, de com fer els deures avui per estar preparats per demà .

El govern de l’Estat va aprovar fa dues setmanes del Decret llei de reducció del dèficit públic. Només va comptar amb els vots favorables del grup socialista però va prosperar. Molts deien que era una improvisació. Ara ens han seguit Alemanya, Itàlia, França i el Regne Unit, països amb governs conservadors. Tothom ha acabat fent el que tocava fer. Menys uns: l’oposició, tant a Espanya com a Catalunya. Amb la reforma del mercat de treball que s’aprovarà en breu tindran una segona oportunitat. I hauran d’estar a l’alçada.

És possible que algunes de les decisions que s’han adoptat puguin comportar un cert cost electoral, però governar vol dir liderar, prendre decisions, arriscar, vol dir fer el que cal fer pensant en el bé del país més que en beneficis partidistes o hipotètics rèdits electorals. I això és el que estem fent. Un cop tinguem tot el marc normatiu aprovat, ja no hi haurà temps ni per la crítica ni per les lamentacions. Caldrà anar junts i treballar fort. Partits polítics i societat civil, econòmica i social. Per generar confiança. Interna i externa. Per no caure en els errors del passat. Per sortir com abans millor de la situació en la que ens trobem i que ja comença a repuntar. I això, o ho fem entre tots o no ens en sortirem. I en aquest territori tenim els elements, els instruments i la capacitat per aconseguir-ho abans que ningú. El president del Govern ens ha donat un bon exemple. El rector de la URV i els nous presidents camerals també. Ara cal que l’oposició assumeixi també la responsabilitat que li toca i que els ciutadans li reclamen. De que facin el que els toca fer. Sinó, el temps acabarà posant a tothom al seu lloc.

Efectivamente a CiU no le gusta el Senado

2010-06-03T08:45:00.001+02:00

En el último artículo publicado en esta sección hace tres semanas ya intuíamos que a CiU no le iba a gustar que la respuesta institucional liderada por el president Montilla en defensa del Estatut de Catalunya y de la necesidad de renovación del Tribunal Constitucional se articulara a través del Senado. A pesar de ser la cámara de representación territorial y de la que, a priori, un partido autodenominado nacionalista debería tener mucho más en estima, CiU ha optado en todo momento por menospreciar lo que allí pudiera suceder. No tanto por la efectividad de las medidas y acuerdos que se consiguieran, sino por una razón mucho más mundana: en el Senado, ni CiU ni Artur Mas tienen el protagonismo que desearían.

CiU cree poseer en exclusiva la defensa de los intereses de Catalunya, de su autogobierno, de su identidad. Y en esa patrimonialización ilegítima e intolerable de Catalunya no puede soportar que se produzca ninguna intromisión, porque ello supondría romper con el binomio Catalunya = CiU. Y menos aún que sea el PSC con Montilla al frente quien lidere la respuesta institucional en defensa del Estatut. CiU firmó el acuerdo del Parlament de Catalunya no en un afán de reforzar la unidad del catalanismo político. No se confundan: eso significaría ampliar el abanico de partidos con copyright catalanista y por tanto romper su monopolio particular. CiU firmó el acuerdo del Parlament, básicamente, porque creyó que iba a fracasar. Y, efectivamente, esa interpretación se confirmó hace justo una semana cuando el president Montilla consiguió, en el Senado, ejecutar con precisión y eficacia el mandato que le dio el Parlament de Catalunya. Montilla convenció y ganó. Mas decidió no acudir. No envió ni a su portavoz parlamentario. Decidió no acompañar al president de la Generalitat en un día de alto significado político y de enorme relevancia institucional. No sabemos dónde estaba, pero el error de cálculo fue mayúsculo. De mucho calado, puesto que de un plumazo y en menos de un día, Montilla consiguió, por un lado, el compromiso del Senado para reactivar el procedimiento para la renovación de los miembros del TC y, por otro, registrar la proposición de ley de reforma de la Ley Orgánica del Tribunal Constitucional. ¡Y Artur Mas no estaba allí!

Mas está nervioso. Por su falta de protagonismo y porque Montilla se está saliendo con la suya. Está cumpliendo escrupulosamente, punto por punto, con el mandato parlamentario, y CiU ni puede ni sabe cómo pararlo. Ni tan sólo cómo asomar la cabeza. La política de las gesticulaciones estériles, la desorientación y la falta de sentido institucional de CiU, contrasta con el rigor, el trabajo, la determinación y la eficacia del president Montilla. Aunque es verdad que ha sido el propio Mas quien ha renunciado a una parte de ese protagonismo no queriendo ir al Senado a apoyarle. Y lo que es peor, no sólo no celebra los resultados conseguidos con motivo de la comparecencia de Montilla en el Senado, sino que se atreve incluso a descalificarlos. Mas sabe que no estuvo a la altura que se le espera a un aspirante a la Presidencia de la Generalitat. Y claro, como no pueden asumir semejante éxito, no se les ocurre otra cosa que amenazar con registrar en el Congreso de los Diputados una proposición de ley, que presumiblemente va a tener la misma redacción que la que ya ha empezado su tramitación en el Senado. ¡Brillante! Con esta estrategia demuestran una vez más, pero ahora con mayor visibilidad, que su objetivo no consiste ni en la renovación de los magistrados del TC que tienen el mandato caducado, ni en la reforma de su Ley orgánica, ni en la defensa del Estatut ni de Catalunya. Lo único que persiguen es poner al PSC en un aprieto. Y claro, no lo van a conseguir. Porque se olvidan algo importante: la astucia del president Montilla.

CiU sigue apelando a la unidad del catalanismo político. Pero cuando hay que demostrarlo, se desmarcan. Incomprensiblemente, se quedan al margen. Se quedan solos. Como se quedaron hace unos días intentando bloquear, de nuevo, la aplicación del sistema de financiación para Catalunya. Ni el PP se atrevió a seguirles. Flaco favor hacen al catalanismo al que dicen defender. Cantos de sirena agónicos, cada vez más débiles, cada vez más tenues...

Article publicat a la revista El Siglo el 31/05/2010

A CiU no le gusta el Senado

2010-05-10T19:47:00.000+02:00

En un intento de situar al Parlamento en el centro de la vida política, Zapatero quiso, ya al inicio de su primera legislatura, dignificar el papel del Senado. Así, la Cámara Alta adquirió cierto protagonismo cuando se erigió en uno de los cuatro aspectos de una posible reforma constitucional, para convertirla en una verdadera cámara de representación territorial, puesto que en la actualidad sus funciones son más bien de cámara de reflexión o segunda lectura legislativa, y no tanto de representación de intereses autonómicos o territoriales. En la misma línea, Zapatero introdujo el turno de preguntas al presidente en las sesiones semanales de control en el Senado, equiparándolo así al Congreso. Aznar ni se atrevió a asomarse por ahí. Además, hace unos días se tomó en consideración la reforma de su Reglamento para que todas las lenguas oficiales del Estado puedan usarse con normalidad en el pleno de la Cámara. No está nada mal.

Ahora bien, el verdadero protagonismo lo va a adquirir el Senado en unas semanas, cuando se convierta en centro de atención política y mediática con motivo de la discusión y debate de todas las iniciativas políticas y legislativas que el Parlament de Catalunya y el Gobierno de la Generalitat han decidido enviarle, como consecuencia del quinto intento fallido del Tribunal Constitucional de dictar sentencia sobre el Estatut.

El president Montilla decidió liderar la respuesta política e institucional a una situación insostenible para Catalunya y su autogobierno. Montilla ha tomado el mando, y ha decidido impulsar tres iniciativas dirigidas al Senado: en primer lugar, le solicita que reactive el procedimiento para la renovación de los magistrados del TC que llevan más de dos años con el mandato caducado y que el PP bloqueó de forma torticera; en segundo lugar, anuncia la presentación de una Proposición de ley para modificar la Ley orgánica del TC con el objeto de introducir dos nuevos aspectos: de un lado, que no se puedan recurrir estatutos de autonomía que hayan sido ratificados mediante referéndum y, de otro, que aquellos magistrados que transcurridos seis meses desde que hayan extinguido su mandato de nueves años y no hayan podido ser substituidos, pierdan su condición de miembros del alto tribunal. En tercer lugar, Montilla le solicita comparecer ante la Comisión General de Comunidades Autónomas para exponer los motivos que le llevan a la articulación de todas estas iniciativas en defensa del Estatut y del autogobierno de Catalunya. Será una comparecencia de alto contenido y valor institucional, que además va a poder realizarse en catalán.

Montilla ha conseguido lo que nunca antes nadie había logrado: la unidad del catalanismo político representado en el Parlament de Catalunya entorno al Estatut. Ha establecido un procedimiento y un calendario. Lo ha articulado políticamente y ha asumido el liderazgo en la defensa de esa reacción institucional. Sin embargo, a pesar de todas las acciones que están en marcha, parece como si a CiU sólo le interesase una cuestión de entre todas las planteadas: que la votación relativa a la toma en consideración de la Proposición de ley de reforma de la ley del TC se produzca también en el Congreso de los Diputados.

A CiU no le gusta el Senado. Entre otras cosas porque allí no va a tener ni el protagonismo ni la iniciativa legislativa que tiene en el Congreso, puesto que se lo va a levantar tanto el president de la Generalitat en su comparecencia, como la Entesa Catalana de Progrés cuando registre y defienda la iniciativa de reforma del TC. Pero sobre todo, no le gusta porque es en el Congreso y no en el Senado donde podría forzar, a priori, una votación del PSC distinta a la del PSOE. Es entristecedor y políticamente muy pobre que un partido autodenominado nacionalista no tenga otro objetivo político que provocar una votación del PSC distinta a la del PSOE. Pero CiU debería saber que si la Proposición de Ley llega al Congreso será porque el PSOE la ha votado a favor en el Senado. Y en eso está trabajando el PSC: en conseguir el cumplimiento de la resolución del Parlament, salvaguardar el Estatut y renovar a los magistrados del TC. Y es ahí donde debe estar CiU. Al lado del president Montilla, y olvidándose de tácticas filibusteras de regate corto. En CiU se llenan la boca cuando hablan de preservar la unidad del catalanismo político en defensa del Estatut. De ser coherentes y votar lo mismo en Catalunya que en Madrid. Y yo me pregunto: ¿dónde estaban los 10 diputados de CiU cuando el Congreso votó el acuerdo de financiación? En contra de Catalunya y al lado del PP. ¡Ah, y para perder la votación, claro!

Entrevista a Catalunya Ràdio

2010-04-23T07:45:00.000+02:00

Cascos y el silencio de Rajoy

2010-04-19T11:10:00.001+02:00

Hace poco más de un año, Mariano Rajoy compareció en la sede de la calle Génova rodeado de la plana mayor del Partido Popular para denunciar lo que consideró una trama de policías, jueces y fiscales contra su partido. Básicamente posaron para una foto. Pero esa foto, llena de dirigentes nacionales y regionales, y en la que prácticamente no cabía nadie más, fue el anuncio de lo que iba a ser su estrategia contra la investigación judicial puesta en marcha para desenmascarar la mayor trama de corrupción política que ha habido en nuestro país. Fue, ni más ni menos, un intento de deslegitimar las instituciones democráticas encargadas de llevarla a cabo. Esa presunta conspiración denunciada por el PP es hoy el caso Gürtel.

Dos observaciones al respecto. La primera es que nadie en el PP parece acordarse de aquella foto. Ni de lo que supuso. Lo que demuestra que aquello no fue más que una huida hacia adelante y un intento desesperado de intentar pasar, ante la opinión pública, de responsables de un delito de corrupción a víctimas de una conspiración. Tampoco nadie parece acordarse de las denuncias formuladas por la secretaria general del PP, María Dolores de Cospedal, de que su partido y ella eran objeto de escuchas ilegales por parte del Ministerio del Interior. Por cierto, ¿en qué quedó todo aquello? ¿Llegó nunca a probarlo? Y digo que no se acuerdan, porque si tuvieran una pizca de memoria, un mínimo recuerdo de lo que allí dijeron e hicieron, la vergüenza o la coherencia les impediría hacer los comentarios que estos días estamos escuchando acerca de la celebración del acto de la Universidad Complutense en apoyo al juez de la Audiencia Nacional, Baltasar Garzón.

Fíjense en la paradoja: a pesar de llenarse siempre la boca con grandilocuencias en defensa del Estado de derecho y del respeto a la justicia, el PP llegó a calificar la instrucción del caso Gürtel como una persecución policial y judicial hacia su partido. Sin embargo, un acto en sede universitaria de apoyo al juez Garzón, es tildado de antidemocrático por el propio Rajoy. ¿En qué quedamos? Parecen casos distintos, pero tienen mucho en común. ¡Vaya si tienen en común! Tanto, que Garzón fue el instructor del caso Gürtel. En fin, que casi podía haber sido él mismo el autor de la foto de Rajoy y los suyos en la calle Génova. Es evidente que no les gustó cómo quedaron retratados. Lo único en lo que no coinciden ambos actos es en la reacción del PP.

Y la segunda observación. Por si en algún momento a alguien del PP se le pasase ni tan siquiera por la cabeza bajar la tensión o ceder en este asunto, en fin, si alguien intentase salirse de la foto, aparece en escena ni más ni menos que el mismísimo Álvarez-Cascos, afirmando con tanto desparpajo como impunidad, que en relación al caso Gürtel existe una "camarilla" de policías dedicada a fabricar pruebas. ¡Viva el Estado de derecho! Y no sólo eso. Por si no le hubiéramos oído bien, Esperanza Aguirre, que también estaba en la foto, le da la razón. Y eso no es gratis. Ya verán...

Cuando se atenta contra los cimientos de nuestra democracia,cuando se fuerzan los principios democráticos establecidos en nuestra Constitución, éstos se tambalean y los ciudadanos se remueven, se retuercen y se movilizan. Porque lo que está en juego es mucho. E intuyo que esto puede ser tan o más movido que lo sucedido en España durante la guerra de Iraq a la que nos llevó Aznar y su teoría de la conspiración a raíz de los atentados del 11-M. Porque a los demócratas de nuestro país, y de fuera, les duele que los falangistas puedan sentar a Garzón en el banquillo por intentar recuperar la memoria de las víctimas de la dictadura. Mientras, Rajoy ni desmiente, ni corrige, ni desautoriza. Con su silencio ampara, consiente, y por lo tanto admite y comparte, todas y cada una de esas afirmaciones. Flaco favor hace a nuestra democracia. Y a él mismo y a su propio partido. A los que esperaban de él una oposición leal y constructiva, moderna y europeísta. Y si en algún momento ha osado intentarlo, aunque sea tímidamente, aparece Aznar levantando hacia el cielo su dedo corazón, recordándole que todo eso no es ni espontáneo, ni por casualidad. El PP sigue siendo mayoritariamente un partido rancio, lleno de trasnochados, nostálgicos y personajes esperpénticos. La aparición de Aznar y Álvarez-Cascos ya no es que sea un insulto a la inteligencia. Es el ejemplo del culto a la mediocridad. En fin, parece que tendremos que esperar...

Article publicat a la revista El Siglo 10/04/2010

Declaració institucional del president de la Generalitat

2010-04-16T20:30:00.002+02:00

Avui hem sabut que, un cop més, el Tribunal Constitucional ha estat incapaç d’arribar a un acord i emetre una sentència sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.
No és el primer cop que això passa. Els magistrats porten així més de 3 anys i mig.
Hem mantingut la calma. Hem mantingut la calma i la serenitat durant tot aquest temps. I la mantindrem.
Hem treballat amb tranquil·litat. Amb tranquil·litat i fermesa. I seguirem treballant.
I hem manifestat en tot moment el respecte a l’Alt Tribunal i, també, el nostre dret a discrepar i a mantenir la nostra convicció i la nostra afirmació de la plena constitucionalitat de l’Estatut.
I no hem deixat de desplegar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, convençuts que és el millor per Catalunya, i perquè és la nostra obligació.
L’Estatut d’Autonomia de Catalunya porta en vigor 1.346 dies. Amb total normalitat. Ha permès eixamplar l’autogovern de Catalunya i, en contra del que deien els que l’han impugnat, no ha trencat Espanya.
L’estem desplegant amb intensitat, servint els interessos dels catalans i catalanes, i desenvolupant el pacte polític entre les institucions catalanes i espanyoles, que els ciutadans van refrendar.
Per això el procés de discussió de la sentència no és normal, i és vist amb recel. I és comprensible el sentiment de fatiga que aquest llarg procés, i la seva incertesa, provoquen en l’opinió pública catalana.
Amb tot el respecte institucional, potser ha arribat el moment de dir que ni Catalunya ni Espanya han de suportar una nova fase de desgast i descrèdit d’una de les institucions més rellevants del nostre sistema polític.
El TC hauria de reflexionar sobre si, amb la seva composició actual, està en condicions de treballar amb la normalitat i la serenor que la seva alta funció reclama.
Cal recordar la situació anòmala del TC pel que fa a la seva composició i el bloqueig de la seva renovació quan quatre dels seus membres ja fa molt de temps que han culminat el seu mandat.
El TC hauria de reconèixer també el fet que si després de més de 3 anys i mig ha estat incapaç de dictaminar sobre la seva inconstitucionalitat, potser ha arribat el moment de dir ja
que l’Estatut és senzillament, constitucional, com així creiem els que el varem aprovar, institucions i ciutadans.
El TC hauria de veure també si, per respecte a la seva responsabilitat en l’equilibri
institucional de l’Estat de Dret, ha arribat el moment d’obrir una nova etapa. La renovació del Tribunal Constitucional és avui inexcusable.
En aquest sentit m’adreçaré al president del Govern espanyol i al líder del PP per exigir-los que impulsin la renovació immediata del TC per tal de permetre que desenvolupi amb normalitat les seves funcions.
Bona nit.

¿Dónde está Rajoy?

2010-03-09T11:56:00.001+01:00

Desde la celebración el pasado día 17 de febrero del debate sobre la situación económica española y las medidas que el Gobierno pretende llevar a cabo para salir de la crisis, Mariano Rajoy está desaparecido.

El presidente del Gobierno volvió a ganarle en sede parlamentaria. Se impuso en el debate de las ideas, en el de las propuestas y en el del liderazgo. La inmensa mayoría de los españoles está pidiendo que los partidos dejen a un lado tacticismos cortoplacistas para conseguir réditos electorales, y se centren en conseguir un pacto de Estado que nos permita salir de la crisis en la que estamos inmersos.

Sorprendentemente, Rajoy hizo oídos sordos a ese clamor ciudadano y prefirió enfocar el debate sobre la idea, desafortunada, de que lo prioritario no es sacar a España de la crisis, sino sacar al PSOE del Gobierno y convocar elecciones cuanto antes. Y, claro, no contempló la posibilidad de que Zapatero compareciera con una oferta real de pacto y de mano tendida a todos los partidos de la oposición. Confrontación política de alto voltaje sin contenido programático ni afán constructivo, frente a una oferta sincera de consenso y de unidad política. Bronca, frente a conciliación y acuerdo. Rajoy quedó en evidencia, completamente desdibujado, sin propuestas concretas y sin capacidad para comprometerse.

Y lo mejor, la oferta fue concreta y con contenido. Una oferta de pacto de Estado basada en cuatro grandes ejes estratégicos: mejorar nuestra competitividad y fomentar la creación de empleo; un pacto industrial para impulsar la innovación del modelo productivo; asegurar la reducción del déficit, y la remodelación del sistema financiero en lo relativoa la estabilidad, la morosidad y el acceso al crédito. Y con plazo concreto: dos meses para cerrarlo. No hay tiempo que perder.

En definitiva, el presidente situó a Rajoy en la encrucijada. Éste es el momento de la verdad. El momento de actuar de forma responsable y patriótica. El momento de actuar con altura de miras, con lealtad y con sentido de Estado. Rajoy no tenía escapatoria. Pero tampoco respuesta. No la dio durante el debate. Y, nadie le ha visto ha visto desde entonces... ¿Se esconde aturdido por una nueva derrota parlamentaria? ¿Es incapaz de reaccionar ante una propuesta de pacto tan explícita? O ¿Quizás es que el debate sirvió también para evidenciar que el PP no tiene una alternativa económica?

Tan sólo una semana después del debate, el Gobierno elaboró un documento con una propuesta de acuerdo. Medidas concretas, como rebajas fiscales para la rehabilitación de viviendas, para recuperar más de 350.000 empleos; la puesta a disposición para pymes de créditos de hasta 200.000 euros a través del ICO; un verdadero esfuerzo de austeridad pública; la garantía de pago a proveedores en un plazo inferior a 60 días o 30 si es una Administración pública y la apuesta firme por un nuevo modelo energético con unamayor presencia de la energía eólica y solar.

En definitiva, medidas para garantizar la solvencia de España y recuperar la buena salud de nuestra deuda pública, fundamentales para conseguir la credibilidad de nuestras cuentas públicas, la valoración de nuestra economía y de nuestras empresas en el exterior y en los mercados internacionales.

Zapatero ha cogido el timón de la situación. A pesar de las críticas recibidas, el Gobierno ha venido actuando frente a la crisis con un plan de acción coherente desde el principio. Así, inicialmente, y frente a las primeras consecuencias de la crisis, apoyó al sector financiero y se tomaron acciones destinadas a frenar lo más duro del golpe para contener la recesión, mantener el empleo y la cohesión social. Ahora debe concentrarse en impulsar la recuperación. Y lo va a hacer. Con o sin el PP.

En este contexto hay algunos datos que invitan a la esperanza. Como afirmaba el economista Antón Costas hace unos días en un artículo, "hay algunas señales que anticipan una pronta salida de España de la UVI. El consumo eléctrico despierta. La demanda de las familias sale de la anorexia. La producción industrial se mueve al alza. La inversión en equipo se desentumece. Las exportaciones avanzan. Las reservas hoteleras aumentan. La deuda de las familias desciende. Las tarjetas de débito comienzan a moverse. Son muchas señales de que estamos ante un efecto brinco".

Hay plan, hay voluntad de pacto y el PP y su líder, hoy desaparecido, deben decidir si siguen generando crispación o están preparados para pactar. Estamos a la espera.

Article publicat a la revista El Siglo el 08/03/2010

Ascó: lliçons apreses

2010-01-31T10:51:00.002+01:00

Fa pocs dies escoltava amb perplexitat com una senyora, propietària d’una casa rural a Ascó exclamava afligida i consternada que si finalment s’instal•lava un magatzem de residus nuclears al poble, repercutiria negativament sobre l’activitat turística; les reserves es reduirien dràsticament fins al punt que ningú voldria anar-hi; no podrien amortitzar les inversions efectuades i potser, fins i tot, haurien de tancar.

La paradoxa d’aquesta afirmació, és que actualment l’establiment gaudeix de plena ocupació, malgrat estar ubicat en un terme municipal en el qual hi ha instal•lats dos reactors nuclears! Què era el que volia dir-nos aquella empresària hotelera? Molt probablement, que les mobilitzacions, manifestacions, la crispació i algunes de les afirmacions efectuades aquestes darreres setmanes sobre la ubicació d’un MTC que emmagatzemi els residus nuclears, han acabat per estigmatitzar un territori i una població. Un territori que ja tenia interioritzada i assumida l’energia nuclear. No és l’MTC en si mateix el que “espantaria” els potencials turistes, sinó assenyalar Ascó i la Ribera d’Ebre com un territori irradiat.

Poso aquesta anècdota com exemple que, segurament, algunes accions i comportaments poden acabar girant-se contra nosaltres mateixos. Crec sincerament que el Govern central ha estat encertat quan ha decidit iniciar el procediment per la construcció d’un magatzem centralitzat de residus nuclears. Mai cap govern anterior s’havia atrevit a fer-ho. Estem, per tant, davant d’un govern valent i responsable. Responsable perquè des que l’any 1.968 es va decidir construir la primera central nuclear a Espanya, la José Cabrera a Almonacid de Zorita (Guadalajara), teníem pendent solucionar definitivament el tema dels residus. No n’hi ha prou amb emmagatzemar-los a l’exterior de cadascuna de les centrals: és antieconòmic, es diversifiquen els costos i se’n ressent la seguretat. Tampoc no sembla raonable, ni responsable, enviar-los a França com vàrem fer amb els de Vandellòs I que, per cert, han de tornar d’aquí exactament 11 mesos.

Iniciar el procés per a la construcció d’un MTC no significa apostar per l’energia nuclear, com alguns han volgut fer-nos creure. I molt menys quan tenim el president del Govern més antinuclear de la història d’Espanya, que ha fixat en 40 anys la vida útil de les centrals nuclears en el nostre país, tal i com recull l’avantprojecte de llei d’economia sostenible. Un MTC és la resposta responsable d’un govern als nostres propis residus nuclears. Una resposta que solucionarà el problema per sempre, perquè és la millor de les solucions possibles i perquè ofereix la màxima seguretat física i tecnològica. I això ha de ser objecte de reconeixement.

Estic convençut que l’alcalde i els regidors d’Ascó que varen votar a favor de presentar-se com a candidats per ser emplaçament d’aquest magatzem creuen veritablement que aquest equipament, juntament amb el Centre Tecnològic associat, el talent i capital humà que atraurà, el parc empresarial i les inversions directes i indirectes que el municipi i la zona rebran, són bons pels seus ciutadans, per la seva dinamització econòmica i alhora és una bona opció de futur. Valoro i respecto la seva decisió.

Però és veritat que l’inici d’aquest procés ha generat alguna oposició. Dic alguna perquè darrerament només s’han sentit els partidaris del ‘NO’. I tot i que a la vida qualsevol veu, raonament, organització, plataforma o associació s’ha d’escoltar -més que res, perquè podria ser que tinguessin raó-, al final tot s’ha de posar en els seus justos termes. I els governs han de prendre decisions.

Les veus del ‘NO’s’han fet sentir. Però no han aportat solucions. La decisió del govern és necessària i responsable. Però no ha aconseguit el consens necessari. És per tant evident que cal un MTC, però que aquest no es pot construir sense consens. I aquesta és segurament la darrera lliçó que hem d’extreure de l’episodi d’Ascó: fa falta més pedagogia i, sobretot, més consens. Territorial i social. Perquè el polític, majoritàriament, ja hi és. Un consens sense el qual el President Zapatero ja ha dit que no es prendrà cap decisió. A hores d’ara hi ha 11 municipis candidats a tota Espanya. El procés s’ha iniciat. I acabarà bé. Posem-nos a treballar.

Article publicat al Diari de Tarragona (31/01/10)

¡Aquí no cabemos todos!

2010-01-28T12:07:00.002+01:00

El domingo de la semana pasada CiU protagonizó la tercera entronización consecutiva de Artur Mas como candidato a la Presidencia de la Generalitat para las elecciones al Parlament del próximo otoño. Las dos anteriores no le fueron nada bien. Sin embargo, la federación nacionalista ha decidido apostar nuevamente, y por última vez, por el mismo cabeza de cartel.

CiU ha querido con esta anticipación dar un mensaje a la ciudadanía: la legislatura está agotada y, con la llegada del año nuevo, entramos en campaña electoral. Pero lo cierto es que las elecciones aún no están convocadas, y por los menos quedan aún diez meses para su celebración. Esta actitud comportará que CiU no participe en la tramitación legislativa de ninguna ley de país, ni facilite ningún tipo de acuerdo vital para Catalunya, como la ley electoral o la ley de organización territorial. Tampoco es indispensable. CiU está en la oposición y el Govern de la Generalitat tiene mayoría parlamentaria suficiente para sacar sus iniciativas adelante. Y más aún: cuando ellos dan por acabada la legislatura, el Govern sigue trabajando. Y bien. Cerrando acuerdos con el Gobierno de España como el de financiación o la transferencia del servicio de cercanías a la Generalitat, o poniendo en servicio infraestructuras estratégicas para la dinamización económica de Catalunya y su cohesión social y territorial.

Fíjense en la paradoja: el mismo fin de semana en que CiU flirteaba con el independentismo, participando activamente en las consultas populares por la independencia, Montilla ponía en servicio la L-9 del Metro de Barcelona. Y el mismo día en que el president Montilla inauguraba el aeropuerto de Lleida-Alguaire, el primero de titularidad de la Generalitat, CiU prefirió dedicarlo a la elección de Mas como candidato electoral. Creo sinceramente que alguien que aspira a ser president de la Generalitat debería estar en este tipo de acontecimientos. Pero en fin, una vez más, se antepone el partido al país...

La legislatura catalana no está agotada, ni mucho menos. Y el Govern ha dado claros signos de que seguirá trabajando hasta el final, como lo ha hecho hasta ahora: sin descanso y sacando adelante iniciativas que ayuden a la reactivación económica de Catalunya y contribuyan a un mejor bienestar social de todos sus ciudadanos. Sin pensar –porque no toca– en el electoralismo cortoplacista que ha empezado a desplegar CiU y que, previsiblemente, les condenará a llegar a la campaña electoral con el paso cambiado y las fuerzas mermadas. Ellos sabrán.

Pero lo peor de esa ceremonia de designación fue lo que destiló el ya candidato a la Generalitat durante su intervención: una ambición desmedida de poder, el hecho de considerar Catalunya como patrimonio propio (en eso no han cambiado durante los seis años de oposición); hacer ver que las dos legislaturas de gobierno de izquierdas han sido un accidente histórico, y, lo más grave, hablar sin reparos de lo que él llama la "necesidad de reconstrucción nacional de Catalunya". ¡Catalunya arrasada por el tripartito! Huelga decir que las verdaderas reconstrucciones, las necesarias, se hacen para superar letargos y devastaciones ocasionadas por períodos de dictadura, de limitación de la democracia y de supresión de libertades. Nunca pueden ejercerse ni predicarse sobre etapas de progreso social, de avances en el autogobierno, de aprobación de grandes leyes ciudadanas e importantes acuerdos de país.

Pero más allá de la barbaridad del fondo del discurso en sí mismo, la verdadera duda consiste en saber con quién se supone que pretenden llevar a cabo esta llamada "reconstrucción nacional". Muchas opciones no tienen... Ahí va una pista: Duran ha dicho que una sentencia restrictiva del Estatut dificultaría acuerdos con el PP. Dicho de otro modo, las maniobras de aproximación al PP ya hace tiempo que han empezado. Siempre que ha sido aritméticamente posible, siempre que han podido, CiU y PP han pactado. En España y en Catalunya. Y no tengo la menor duda de que, si la aritmética parlamentaria se lo permite, lo volverán a hacer. Pactarán con el mismo PP que les llevó a la oposición. Con el PP del recurso al Estatuto. Con el PP en contra del sistema de financiación. Con el PP xenófobo de Sánchez Camacho y el "en España y en Catalunya no cabemos todos". Otra pista para encontrar el aliado indispensable para la "reconstrucción nacional": estos últimos días el mismo dirigente de CiU ha defendido a capa y espada que no se empadrone a los inmigrantes sin papeles y, al día siguiente, foto de familia de dirigentes y cargos públicos de CiU arropando al alcalde de Vic. ¿Pura casualidad? Ah, por cierto, ¡cabían todos en la foto!

Article publicat a la revista El Silgo 25/01/2010

La liebre y la tortuga

2009-12-11T10:11:00.004+01:00

Cuenta la fábula que una tortuga y una liebre discutían sobre quién de las dos era más rápida. Para resolver la duda decidieron echar una carrera. La liebre arrancó a toda velocidad y corrió enérgicamente el primer tramo del recorrido. Al rato, viendo que llevaba mucha ventaja, decidió sentarse bajo un árbol para descansar, recuperar fuerzas y continuar su marcha. Pero mientras se relajaba, se durmió. La tortuga, que andaba con paso lento pero firme, la alcanzó, la superó y llegó primera a la línea de meta.

Las elecciones al Parlament de Catalunya serán en otoño del próximo año. Las encuestas más recientes que se han publicado indican que, a fecha de hoy, CiU ganaría estas elecciones. El PSC es el segundo partido en liza. Quizás no sea el favorito. Es posible. Pero está preparado para presentar batalla durante las 50 semanas que restan para la celebración de los comicios catalanes.

CiU lleva tiempo saboreando de antemano una posible victoria en las autonómicas. Entre sus dirigentes se denota un cierto aire de satisfacción contenida. Una euforia que les lleva a la relajación. O, lo que es peor, a la confusión. Hasta el punto de que son capaces, en una actitud francamente bipolar, de apoyar los referendos soberanistas en Catalunya y, al mismo tiempo, votar al lado del PP contra la LOFCA y los Presupuestos Generales del Estado. Estas incoherencias, en política, se pagan. Y muy caras.

No hay que desestimar nunca las capacidades del PSC ni del president Montilla. El PSC ha ganado dos veces en votos a CiU en unas elecciones autonómicas. Lo hizo en los años 1999 y 2003. A pesar de ello, la falta de un sistema electoral propio y proporcionado con la población provocó que CiU obtuviera más escaños aun cuando tenía menos votos. También ha ganado todas las elecciones generales en Catalunya. Incluso las últimas con un escenario a priori muy adverso: hundimiento del túnel del AVE a su llegada a Barcelona, apagón eléctrico sufrido en la capital y manifestaciones muy concurridas reivindicando el derecho a decidir. El PSC obtuvo 25 diputados. ¡Más que todos los otros partidos juntos!

El PSC parte por detrás en las encuestas. Cierto. Pero librará la batalla para ganar. Una batalla política que deberá basarse en los hechos, en la acción y en la gestión de gobierno llevada a cabo en los últimos años. La labor realizada en los últimos seis años al frente del Govern de la Generalitat no tiene parangón.

Y también deberá centrarse en las capacidades extraordinarias que Catalunya y los catalanes tienen por delante. Catalunya tiene el marco de autogobierno y de financiación más amplio que jamás haya tenido en su historia. La tenacidad, la perseverancia y la firmeza del president Montilla en la defensa de los intereses de Catalunya ha conseguido que tengamos definidas las reglas de juego para los próximos 20 o 25 años. Y ahora es el momento de empezar a definir el futuro con ambición. De transmitir a los ciudadanos que es posible salir de la crisis con una economía más fuerte y más competitiva y sin que nadie quede excluido del progreso. De explicar la labor sosegada y efectiva del president Montilla, que avanza con paso firme.

Este es el momento de poner en valor lo que está en juego. De que Catalunya recupere el orgullo y la autoestima que tuvo. De que vuelva a ser capaz de mirar al futuro con ilusión renovada. Con optimismo. Consciente de sus potencialidades para ser un país de vanguardia, de modernidad, de innovación, competitivo, europeo.

La modestia, la firmeza y la perseverancia siempre se imponen frente a las prisas y la arrogancia. Artur Mas ha empezado la precampaña dando saltitos. Montilla avanza con paso firme y seguro. Ya saben quién llegará antes...

Article publicat a la revista El Siglo 07/12/09

Zapatero compromès amb l'Estatut

2009-12-03T13:29:00.002+01:00

El TC, el Esatut y la teoría de Julia Roberts

2009-11-28T18:50:00.002+01:00

A raíz del apasionado debate que en los últimos días se está generando sobre la más o menos inminente sentencia del Tribunal Constitucional (TC) sobre el Estatut, me vino a la cabeza una teoría que hace unos años me contó mi profesor de Filosofía del Derecho en la facultad, para explicar los problemas que pueden surgir en la creación y la aplicación del derecho. La llamó la teoría de Julia Roberts.

Este nombre tan poco jurídico tiene su origen en una escena protagonizada por la famosa actriz norteamericana en la película El informe pelícano. En ella un profesor de Derecho Constitucional plantea en clase un caso real sobre el conflicto existente entre la competencia de un Estado que reguló por ley la sodomía para convertirla en un delito sexual y el derecho a la intimidad reconocido en la Constitución federal. El profesor pregunta a sus alumnos cuál creen que fue la decisión del Tribunal Supremo en ese asunto. Julia Roberts, alumna, hace un alegato en defensa del derecho a la intimidad, afirmando que el Estado no puede tener competencia para limitar un derecho fundamental protegido en la Constitución y que, en consecuencia, la ley del Estado debería ser declarada inconstitucional. Tras lo cual el profesor, resolviendo el problema que había planteado, afirma: "Muy bien argumentado, pero lamento decirte que el Tribunal Supremo dijo todo lo contrario". A lo que Julia Roberts responde: "¡Pues si es así, se equivocó!".

El TC español tiene que resolver acerca de la constitucionalidad del Estatut de Catalunya. El recurso interpuesto por el PP le obliga a ello. A pesar de que otros Estatutos con preceptos idénticos o similares al catalán, van a pervivir inmunes en nuestro ordenamiento jurídico, simplemente porque el PP no apreció motivo alguno para recurrirlos. No sólo eso, sino que encima los votó. Así pues, el TC tendrá que pronunciarse. Pero el juicio de constitucionalidad que tiene que realizar, no consiste en buscar argumentos para declarar inconstitucionales preceptos del Estatut. Nuestra Constitución no le atribuye la potestad para actuar como un legislador negativo con capacidad para expulsar discrecionalmente, normas de nuestro ordenamiento jurídico. De así ser, el TC tendría poderes para corregir, a su antojo, la voluntad del Parlamento. Y el TC no puede sustituir al poder legislativo. Todo lo contrario.

En su examen de constitucionalidad, el TC está sujeto al llamado principio de conservación de la norma y su misión consiste principalmente en hallar alguna interpretación de la ley recurrida que sea conforme a la Constitución. Debe buscar una interpretación que tenga como finalidad última, preservar la ley aprobada por el Parlamento. Encontrar criterios que permitan mantener la norma en el ordenamiento jurídico, puesto que es el poder legislativo quien la ha aprobado en expresión de la soberanía popular. Y ello es así porqué, obviamente, ningún Parlamento hace leyes, a sabiendas de que son inconstitucionales. De ahí que, en la medida que el TC sea capaz de encontrar aunque sólo sea una interpretación constitucional de la ley que examina, debe conservar el texto de la norma. En definitiva, el TC debe trabajar para hallar una interpretación de la ley que tenga cabida en el marco de la Constitución, y no para buscar elementos de inconstitucionalidad.

A pesar de ello, el Tribunal podría declarar inconstitucional aspectos del Estatut. En efecto, jurídicamente podría hacerlo, puesto que en el juicio para la adecuación del texto a la Constitución, podría apreciar que sobre algún precepto no hay interpretación posible que tenga cabida en el marco de nuestra norma fundamental. Pero, y aquí regreso a la teoría de Julia Roberts, el TC tiene que ser consciente de lo que tiene entre manos, y de lo que significa política y constitucionalmente el Estatut. En su examen de constitucionalidad, el TC debe ser muy consciente que el Estatut no es una norma cualquiera. Su aprobación, y la de todos los otros Estatutos que se reformaron en la anterior legislatura, implica la elaboración de un nuevo pacto autonómico. La voluntad política de avanzar en la concepción de nuestro Estado de las autonomías, superando una primera fase fructífera, pero ya agotada. Significa la plasmación de una voluntad mayoritaria de reescribir las bases de nuestra arquitectura institucional. Es una voluntad cuasi-constituyente. Es un pacto originario de derecho. Un nuevo pacto constituyente que el TC no puede ni debe ignorar. El TC puede declarar inconstitucional algún precepto del Estatut. Pero lo que no puede hacer en ningún caso es equivocarse. Eso lo sabe hasta Julia Roberts.

Article publicat a El Pais el 27/11/09

La gripe de la desafección política

2009-11-20T08:57:00.002+01:00

Es conocido que el virus de la gripe A (H1N1) puede afectarnos a todos por igual. Aunque en algunos casos es grave y, en otros, poco más que un simple constipado, nadie se escapa a su posible contagio. La gripe A no entiende de clases, ni de ideologías, ni de fronteras. Es distinto, en cambio, lo que ocurre en los últimos tiempos con otro virus que se está extendiendo con cierta virulencia y que puede resultar tan lesivo, o más, que el anterior. Se viene hablando con cierta intensidad del alejamiento de los ciudadanos de la política y de la clase política. Recientes casos de corrupción pueden explicar esa desafección. Sin embargo, este virus, el de la desafección política, tiene una particularidad respecto al de la gripe A: se propaga mucho más hacia la izquierda que hacia la derecha del espectro político.

Es evidente que los votantes de izquierda son inflexibles en relación a la exigencia de comportamientos éticos en la gestión de los recursos públicos. En cambio, los electores de las formaciones conservadoras demuestran otro grado de exigencia. Recordemos, si no, los resultados obtenidos por el PP en la Comunidad Valenciana en las recientes elecciones europeas, ya en pleno escándalo por el caso Gürtel, sazonado con personajes que parecen salidos de una película de Berlanga, como el inefable El Bigotes. En Catalunya la reciente operación liderada por el juez Garzón parece haber afectado más al PSC que a CiU, a pesar de la presunta implicación de dos altos cargos del gobierno nacionalista muy próximos a Jordi Pujol, y de que esta formación ya venía arrastrando el asunto de la subvención del Palau de la Música a su fundación Trias Fargas.

Estos y otros sucesos han derivado en la consabida desafección, que quiere presentarse, principalmente por la derecha mediática, como algo "masivo" y que demanda medidas "urgentes". Pero ese mensaje va dirigido principalmente a los votantes de izquierda, principal grupo de riesgo y propenso a la infección de ese virus. La derecha es inmune. Créanme.
Los políticos de este país no salen de una órbita especial, sino que emanan de la sociedad civil. Por tanto estamos delante de un fenómeno, el de la corrupción política, que no ha surgido de la nada, sino que es tan antiguo como la historia. Ya Tucídides, en su obra La guerra del Peloponeso, nos habla de las intrigas y escándalos de corrupción que se producen en Atenas mientras su ejército combate contra el de Esparta. Y en la actualidad creo sinceramente que el porcentaje de corruptos es similar en todos los países. La diferencia reside en cómo se actúa por parte de los poderes públicos cuando se detectan.

El PSC ha actuado de forma ejemplar e implacable cuando ha detectado un caso de corrupción. Ésta esincompatible con el socialismo. Pero es evidente también que además de actuar, ahora es el momento de proponer iniciativas concretas. Los ciudadanos lo exigen y nuestra democracia lo demanda. La lucha contra la corrupción debe aumentar su eficacia contra los comportamientos individuales de personas que, con su actitud indigna, rompen el compromiso que tienen con sus conciudadanos, pero no debe ir contra la práctica política, absolutamente imprescindible en democracia.
Por eso es fundamental que para recuperar la confianza en la política y hacia la clase política se adopten cuantas medidas sean necesarias. "Ante la corrupción, tolerancia cero" decía hace pocos días el president Montilla. Los socialistas apostamos de manera inequívoca por una política crítica, transparente y con un máximo de autoexigencia. Precisamente por ello, el PSC ya ha anunciado la creación de un Contrato de Servicio Público con el objetivo de garantizar la transparencia de los ingresos y el patrimonio de los cargos públicos elegidos en las listas socialistas.

Ahora bien, como reza el dicho, que los árboles no nos impidan ver el bosque. Una sociedad democráticamente avanzada no puede cuestionar, en bloque, la honorabilidad de las personas que asumen responsabilidades políticas. Hacerlo sólo beneficia a la derecha y a determinados intereses de grupos de poder no sometidos a la sanción del sufragio universal, que pueden ver con simpatía el desprestigio del compromiso político como servicio público, que es la encarnación de la voluntad popular de la que se nutre la democracia.

Article publicat a la revista El Siglo 16/11/09

El nuevo aliado del catalanismo político

2009-10-26T09:05:00.001+01:00

En los últimos tiempos CiU está más preocupada en solucionar cuestiones internas que en participar en asuntos de Estado. El asunto Millet y la donación de fondos del Palau de la Música a la Fundació Trias Fargas parece haber dejado a la federación nacionalista noqueada y ocupada principalmente en cuestiones de intendencia domestica. Tanto lío orgánico le ha impedido detectar que quizás debería haber jugado un papel más determinante en la política estatal. Un despiste que ha situado una vez más al PNV como socio preferente para la aprobación de los Presupuestos Generales del Estado, que han pasado ya su primer trámite parlamentario. Aunque quizás no haya existido tal despiste, sino que la decisión tomada por el partido de Mas haya sido totalmente consciente. Una estrategia calculada. Deliberada. Pero, sin duda, errónea.

Desde que gobierna Zapatero –también desde que ya no ostenta el poder en Catalunya–, CiU ha venido sistemáticamente buscando excusas y argumentos, uno tras otro, para tratar de justificar su posición contraria a la aprobación de los PGE. Me parece oportuno recordar que cuando ni siquiera se había escrito una sola línea del proyecto de Presupuestos para el año que viene ya anunciaron que no los iban a votar. En esta ocasión adujeron la excusa de la crisis: que si los PGE no servían para recuperar la economía; que si no generaban ocupación; que si iban en detrimento de las clases medias...

En cualquier caso, lo relevante es que, sea en épocas de crisis o de expansión económica, CiU no ha votado ni uno sólo de los seis Presupuestos Generales del Estado de los dos Gobiernos de José Luis Rodríguez Zapatero. Y, en cambio, ¡sí votaron todos los de Aznar! La enmienda a la totalidad presentada por CiU obedece simplemente a un ejercicio de oportunidad política. Legítimo, ciertamente, pero irresponsable en los tiempos que corren, cuando lo que se requiere es la unidad de acción frente a la crisis económica. Fíjense cuál es el alcance de esa irresponsabilidad que hasta el PNV ha sido capaz de llegar a pactos con el Gobierno tan sólo seis meses después de haber perdido las elecciones en Euskadi. Por el contrario, CiU, en los seis años que lleva en la oposición en Catalunya ha renunciado a trabajar por el catalanismo político y sigue empeñada en hacerle el juego al Partido Popular.

Es evidente que CiU sólo tiene un objetivo: hacer seguidismo del PP para derribar el Gobierno de Zapatero. Sólo así puede entenderse la enmienda a la totalidad que también ha presentado contra la reforma de la LOFCA, la ley que va a recoger el nuevo sistema de financiación acordado por el Gobierno y la Generalitat y que es el mejor que jamás haya tenido Catalunya. Un acuerdo, dicho sea de paso, avalado y celebrado por la inmensa mayoría de la sociedad catalana y de los agentes económicos y sociales, y del que CiU ha decidido, incomprensiblemente, quedarse al margen.

Que la derecha española y la derecha catalana vayan juntas en materia económica y presupuestaria noes ninguna novedad. Es, incluso, lógico. Es, si me pemiten, la consecuencia de un proceso de selección natural. Lo novedoso y espepéntico en esta ocasión en que CiU haya decidido aliarse, en contra de los intereses de Catalunya, con el Partido Popular. Con el partido que ha recurrido el Estatuto al Tribunal Constitucional. Con el partido que ha recurrido al Constitucional la Ley de Educación de Catalunya y el modelo de convivencia lingüística. Con aquellos que limitan sistemáticamente la voluntad de autogobierno de Catalunya.

CiU ha decidido ir de nuevo de la mano del PP La misma alianza que los catalanes censuraron en el año 2003 y que les envió a la oposición. Y todo ello a cambio de garantizarse e apoyo de los populares en Catalunya para poder regresar al Gobierno de la Generalitat. Una alianza cada vez más evidente para intentar recu perar el poder que los ciudadano! les quitaron consciente y legítima mente. Porque saben que sólo var a poder gobernar si les salen la! cuentas con el PP. Es triste compro bar que mientras ellos van tejiendo esas complicidades, el Parlamente aprueba con el PNV los PGE que in cluyen el nuevo modelo de finan ciación y las inversiones en infraes tructuras en cumplimiento de lo que establece el Estatut. Parece como s el PNV hiciera más por el catalanis mo político que la federación nado nalista que dirige Artur Mas.

Article publicat a la revista El Siglo 26/10/09

Entrevista a TAC 12 08/10/2009

2009-10-18T11:51:00.002+02:00

http://tac12.minisites.xtvl.tv/videos/fitxa/854

Artur Mas y la Trampa del Frente Común

2009-10-05T11:13:00.002+02:00

El proyecto de Ley de Presupuestos Generales del Estado acaba de llegar al Congreso. Mucho se ha hablado y escrito sobre él, especialmente sobre el capítulo de ingresos. Es cierto que un aumento de impuestos no es un anuncio que entusiasme a nadie: ni al Gobierno que tiene que llevarlo a cabo, ni a los ciudadanos que tendrán que pagarlos. Es evidente que es mucho más agradecido anunciar una rebaja fiscal. Y es también conocido que, entre los ciudadanos, hay quien hace frente a esa obligación con mayor convicción, quien los paga porque no tiene más remedio y hay también quien no los paga. Pero el Gobierno no toma sus decisiones en materia presupuestaria a golpe de encuesta o para ganar popularidad. Lo hace por responsabilidad. Y a pesar de la cruel caída de la actividad económica y de la ocupación, el Gobierno no quiere renunciar ni a uno solo de los avances conseguidos en nuestro Estado del Bienestar. Apuesta por garantizar la protección social alcanzada. No va a dejar a nadie tirado en la cuneta. Y eso implica obtener más recursos. Un poco más de esfuerzo fiscal de los ciudadanos para evitar que se produzca una fractura social.

Subir o bajar impuestos no es ni de derechas ni de izquierdas. Depende de cuándo y de cómo se haga. Lo importante es actuar con responsabilidad y coherencia. Y es imposible defender, como hacen otros, una bajada de impuestos y al mismo tiempo pedir un aumento del gasto público en todos los frentes: social, infraestructuras, financiación autonómica y local... Porque, sencillamente, así las cuentas no cuadran: o no se gasta lo que se dice que se va a gastar o, por el contrario, si se gasta todo lo prometido, se genera un déficit descontrolado.

La derecha, curiosamente, sólo defiende bajar los impuestos cuando está en la oposición. Cuando gobierna, ni reduce impuestos ni mucho menos construye Estado del Bienestar. El ejemplo más reciente es el de Angela Merkel en Alemania. Durante la reciente campaña electoral se comprometió a impulsar una rebaja fiscal, pero al día siguiente de su reelección matizó que esa rebaja no iba a ser inminente y la pospuso sine die, hasta que las circunstancias lo permitiesen...
De vuelta a nuestro país, y a los Presupuestos, el PP se apresuró a avanzar su voto en contra. Lo hizo el pasado mes de julio, mucho antes de que la vicepresidenta económica hubiera elaborado el borrador de presupuestos. Es una decisión política. Errónea en un momento de crisis, pero legítima. Hasta ahí ninguna novedad. Sorprende más el anuncio del voto en contra de CiU. No tanto por el sentido del mismo, pues basta con recordar que CiU no ha votado ninguno de los cinco anteriores PGE presentados por Zapatero. Tampoco ha apoyado ninguna de sus dos investiduras. Sí votó en cambio todos los presupuestos de Aznar. Y sus dos investiduras. La segunda, con mayoría absoluta del PP. Lo que sorprende precisamente es que, al igual que los populares, hayan anunciado con tanta anticipación el rechazo a los Presupuestos. Mucho antes de conocer su contenido. Esta celeridad sólo puede explicarse por su ansiedadpor pactar con el PP cuanto antes. Y es que la derecha catalana y la derecha española siempre van de la mano en materia económica y presupuestaria.

En esta táctica de aproximación al PP, sospechosa ha sido también la propuesta de Artur Mas de pedir un frente común de diputados catalanes en Madrid para evitar la subida de impuestos. ¿Qué pretende realmente Mas con esta propuesta? Como buen partido de derechas sabe perfectamente que no puede bajarlos, aunque quisiera. No lo hizo cuando fue conseller en cap de la Generalitat de Catalunya; ni tan siquiera propuso la supresión del Impuesto de Sucesiones. Y, peor aún, ¿cómo puede hacerlo, si no nos dice qué partidas deben reducirse? No es viable defender una bajada de impuestos y al mismo tiempo proponer medidas que impliquen un aumento del gasto. No es ni coherente, ni responsable.

No se engañen. El frente común de Mas no persigue ni la reducción de impuestos, ni la dinamización de la economía, ni el afianzamiento del Estado del Bienestar, ni cohesionar el catalanismo político. Nada de eso. Su frente común persigue simple y llanamente debilitar al Gobierno de Zapatero para aupar a Rajoy a la Presidencia del Gobierno y de rebote asegurarse su apoyo en Catalunya. A CiU le da igual si suben o bajan los impuestos. Lo que realmente quiere es regresar al Gobierno de la Generalitat cuanto antes. Y eso pasa por conseguir la complicidad del PP. Los guiños no han hecho más que empezar.

Article publicat a la revista El Siglo 05/10/09

La inmunidad como garantía

2009-09-05T21:55:00.000+02:00

En pocos días el Congreso y el Senado iniciarán la tramitación de sendos suplicatorios solicitados por el Tribunal Supremo para procesar a dos parlamentarios. La fundamentación jurídica a esta petición está en la Constitución. El art. 71.2 establece que “durante el periodo de su mandato los diputados y senadores gozarán (...) de inmunidad y sólo podrán ser detenidos en caso de flagrante delito. No podrán ser inculpados ni procesados sin la previa autorización de la Cámara respectiva”. Esa autorización es el suplicatorio.
Hay quienes piensan que la existencia de esta institución es muy discutible en un Estado de derecho. Que puede ser un anacronismo. Pero lo cierto es que la legitimidad de la inmunidad sigue teniendo sentido y no puede entenderse nunca como un privilegio personal. Ni como un beneficio particular de un parlamentario para impedir que sus conductas sean fiscalizadas por jueces y tribunales. Al contrario, la inmunidad sólo tiene sentido democrático en nuestro sistema en atención a las funciones parlamentarias que quiere preservar y a los valores y funciones constitucionales en juego. De ahí que la amenaza frente a la que protege la inmunidad sea política, nunca personal. Consiste en impedir que la vía penal se use con intencionalidad política para perturbar el funcionamiento de las Cámaras o alterar la composición que les dio la voluntad popular. Estamos pues ante una garantía objetiva del funcionamiento democrático del Parlamento.
Así, en la tramitación del suplicatorio, las Cámaras no asumen el papel de un tribunal que juzgue la culpabilidad o inocencia de un parlamentario. Ni determinan la improcedencia de las acciones penales contra parlamentarios. Deben limitarse a evaluar si la motivación de los jueces es política o jurídico-penal, con la única finalidad de evitar que se produzcan detenciones o procesamientos por motivos políticos. Y sólo en el primero de los casos, se justificaría la denegación del suplicatorio.
La inmunidad conlleva otra garantía: el aforamiento. Esto es, que “en las causas contra diputados y senadores será competente la Sala de lo Penal del Tribunal Supremo”. Es también la Constitución la que lo determina. Dos son los argumentos que lo legitiman. Primero: se entiende que los parlamentarios, no por ser quienes son sino en atención a la institución a la que representan, gozan de especial protección. Una protección que justifica que sea el órgano superior de todos los órdenes jurisdiccionales el que conozca sobre sus causas. De no ser así, bastaría cualquier incriminación judicial, de cualquier instancia, para pedir un suplicatorio, lo que aumentaría el riesgo que la Constitución quiere evitar cuando prevé la garantía de la inmunidad; que por motivos políticos, se pueda alterar la voluntad popular. En segundo lugar, porque esa especial protección impide que exista una pluralidad de posiciones distintas en la jurisdicción ordinaria y la consiguiente dispersión de jurisprudencia sobre supuestos parecidos. En definitiva, el aforamiento garantiza la unidad de criterio y la máxima especialidad jurisdiccional.
Ambas instituciones son mejorables y susceptibles de reflexión sobre su articulación. Sin duda. Pero nadie puede dudar de su legitimidad y oportunidad tanto constitucional como democrática.

Article publicat al diari El Pais el 04/09/09

Del "peix al cove" al respeto por Catalunya

2009-07-23T09:32:00.003+02:00

El acuerdo de financiación alcanzado la semana pasada supone un éxito en muchos sentidos. Es el éxito de la negociación, de la política, del respeto y la lealtad institucional. Del logro de un sistema bueno, justo y equitativo para Catalunya y para el conjunto del Estado.

Durante muchos años habíamos estado acostumbrados a que las negociaciones con el Estado en nombre de Catalunya las había llevado CiU desde sus posiciones de responsabilidad al frente de Gobierno de la Generalitat. A una forma de negociar, casi de mercadeo, que supuso la consolidación de una actitud de reivindicación constante con el Estado. De la expresión continua y permanente de un falso sentimiento de agravio colectivo.

En esta ocasión ha triunfado una nueva forma de hacer política. La de la negociación firme, pero flexible a la vez. La de la exigencia de las legítimas aspiraciones de Catalunya y la de la lealtad institucional en la negociación. Como no podía ser de otra manera, puesto que el objetivo era llegar al acuerdo.

Fíjense si llega a ser distinto el proceso, que incluso en las formas de su presentación nada tiene que ver con el anuncio del acuerdo de financiación que el año 2001 firmaron de forma desesperada CiU y PP. Aquél se selló en una cena en el Hotel Majestic. En la foto, Aznar con aires de mayoría absoluta y un Pujol muy debilitado políticamente que tuvo que pactar precipitadamente y a la baja un mal acuerdo para Catalunya. Sin embargo, el anuncio de este nuevo acuerdo se hace mediante una declaración institucional solemne del president Montilla en el Palau de la Generalitat. ¡Qué gran diferencia! En el fondo y en las formas...

Pero lo más sorprendente de todo este proceso ha sido la posición mantenida por CiU. Artur Mas se lo ha jugado todo a una carta. Duran no tuvo nada que hacer. Se la ha jugado al fracaso del proceso de negociación. A que todo saltara por los aires. A debilitar al Gobierno de la Generalitat y a prepararse para ganar las próximas elecciones. Una actitud que resulta francamente decepcionante, por no decir irresponsable, para un partido que ha gobernado Catalunya durante 23 años. CiU antepuso los intereses de partido a los intereses de país. ¡Qué torpeza! Patinazo histórico que sólo puede explicarse por las prisas de CiU por recuperar el Gobierno de la Generalitat.

La consecución de un buen modelo de financiación es fundamental para todos. Para un país entero, para los ciudadanos. Pero también para los Gobiernos que deberán gestionar esos recursos para garantizar una mejor calidad de los servicios públicos fundamentales. En definitiva, un buen modelo de financiación sirve para poder hacer política. Para hacer políticas. Y los recursos van a ser los mismos, con independencia de qué color político sea el president de la Generalitat. Por eso CiU debió entender que el nuevo modelo de financiación era una cuestión de país. Pero ahí estuvieron más despistados que patrióticos.

Y además cometieron un error de principiante. Para dificultar aún más la consecución del acuerdo, CiU entró de lleno en el debate de las cifras. Cuantificó las cantidades que el nuevomodelo tenía que aportar. Ignorando que lo relevante debe ser la definición del modelo. Y claro, el problema de entrar en un debate de cifras es que te las pueden igualar e incluso superar. Y así ha sido. Se ha conseguido un magnífico modelo de financiación que es expresión de la aplicación del Estatut con la máxima ambición. Y, además, los recursos adicionales que ese modelo va a aportar, no sólo son razonables, sino que además son muy buenos. Tan buenos que la reacción de todos los estamentos económicos, sociales y políticos así lo entienden y celebran.

Todos menos CiU, que está noqueada y aislada políticamente. Desconcertados porque la negociación ha sido exitosa; porque los tres partidos que conforman el Gobierno de la Generalitat siguen unidos y salen fortalecidos; por la reacción unánime en Catalunya y en toda España y, sobre todo, por la súbita sensación de error y de soledad. CiU se ha equivocado y lo sabe. Ha empequeñecido de un día para otro. CiU está sola y en la oposición (ahí con el PP, de nuevo). Pero aún está a tiempo de rectificar, de volver al consenso, de reconocer las virtudes del acuerdo y del modelo. Todo el mundo se lo está pidiendo. Que vuelva a la moderación, a la sensatez, a la unidad. Pero no lo va a hacer porque su orgullo le impide reconocer que alguien que no sean ellos pueda llegar a hablar y pactar en nombre de Catalunya y encima alcanzar un acuerdo que la respete. Eso es, ni más ni menos, que el triunfo del catalanismo político. ¡Y reconocerlo, duele!

Article publicat a la revista El Siglo 20-07-09

A-68: greuge o oportunitat?

2009-07-22T07:59:00.000+02:00

La connexió directa de les nostres comarques amb l'Aragó, mitjançant una autovia d’altes prestacions, és una prioritat absoluta pels socialistes. Nosaltres no tan sols defensem, sinó que liderem una proposta de desdoblament de la N-420 des de Reus fins a la seva connexió amb l’Aragó quan més aviat millor. I, en tant que responsables polítics, ho fem assumint compromissos concrets. Fa pocs dies el Ministeri de Foment va anunciar que la futura A-68 acabaria el seu recorregut per Vinaròs, a la província de Castelló. Aquest anunci va provocar el neguit d’aquells que es troben còmodes sacsejant l’enfrontament territorial i agitant la política del greuge. Però aquesta actitud més aviat estèril, no ens porta mai enlloc, només a la frustració i a perdre oportunitats. Per això ara és el moment d'adoptar una actitut proactiva i decidida. Primer de tot, el fet que la futura A-68 desemboqui a Vinaròs no impedirà que la N-420 es desdobli. Una cosa no treu l’altra. Totes dues vies són perfectament compatibles. I, com que creiem de veritat en la necessitat de disposar d’aquest eix que ens connecti directament amb l’Aragó, ja hem començat a emprendre totes les accions necessàries per agilitzar l’execució del seu desdoblament. En primer lloc, accelerarem les inversions de millora de l’actual N-420, especialment la construcció de les variants de Gandesa, Corbera i Riudecols.
En segon terme, inclourem el desdoblament de la N-420 en la revisió del Pla Estratègic d’Infraestructures del Transport, és a dir, el pla que fixa les prioritats del Ministeri de Foment en relació a la construcció de la xarxa viària del país.
Finalment, i de comú acord amb la Generalitat de Catalunya, amb qui ja hem establert tots els contactes necessaris, ens comprometem a incloure una partida en els pressupostos generals de l’Estat pel 2010 per finançar l’estudi informatiu del desdoblament de la N-420. Per al Govern de Catalunya la connexió amb l'Aragó és una prioritat.
Reus, i el conjunt del Camp de Tarragona, necessita aquesta autovia que ens connecti directament amb l’interior de l'Estat. Ho necessita per la mobilitat dels seus ciutadans, per la projecció de creixement previst tant de l’aeroport de Reus com del Port de Tarragona, per augmentar la competitivitat de la nostra economia. En definitiva, és una necessitat de territori que hem de ser capaços d’aconseguir.Tenim els instruments i tenim la voluntat política per fer-ho. Aquests són els nostres compromissos, i ens felicitem pel fet que també hagin estat assumits per les Cambres de Comerç i els Alcaldes afectats. Estic convençut que si mantenim la unitat d’acció, la N-420 entre Reus i la província de Terol serà una realitat ben aviat. Com ho és el tercer carril de l'autopista, l'aeroport de Reus, el desdoblament de la N-340 fins Hospitalet o la nova Estació intermodal del corredor del Mediterrani. Una unitat a la qual s'haurien de sumar els partits de l'oposició. Viure instal.lats en el greuge territorial és mirar al passat, i el nostre territori ni pot ni vol perdre més oportunitats.

Article publicat al Diari de Tarragona el 22-07-09

Las diez cifras de CiU

2009-06-29T10:26:00.001+02:00

Llevamos cierto tiempo escuchando a destacados dirigentes de la federación nacionalista de Convergéncia ¡ Unió pronunciarse sobre del nuevo sistema de financiación. Bien es verdad que nunca lo han hecho de forma constructiva. Ni tan siquiera patriótica. No se asusten. CiU hace ya tiempo que ha decidido que no va a dar apoyo al nuevo modelo, sea cual sea. Hasta ahí ninguna novedad. Bueno, sí, que Artur Mas acaba de certificarlo públicamente.

Resulta decepcionante que un partido que ha tenido durante años responsabilidades de gobierno en Catalunya haya optado por el puro tacticismo electoral, por el mero cortoplacismo y por el rédito partidista, apostando al todo o nada al fracaso del proceso, en lugar que apoyar al Govern de la Generalitat en una negociación que debe concluir con la mejor financiación que Catalunya ha tenido nunca. Irresponsablemente, CiU ha decidido descolgarse de cualquier posibilidad de acuerdo incluso antes de que éste se produzca o se conozca. Es sorprendente que se mantengan en esa posición de rechazo preventivo incluso cuando ambos gobiernos siguen en período de negociación. E incluso cuando las cifras que se están barajando, y que aún no son definitivas, sextuplican las que CiU "consiguió" (utilizando sus particulares términos de negociación política) en sus acuerdos con el Gobierno de José María Aznar en el año 2001, de los cuales hoy sufrimos las consecuencias.

CiU ha querido situar en todo momento la negociación de la financiación en un debate de cifras. En una deliberada maniobra de confusión, ha querido hacer creer que el texto del Estatut fija una determinada cifra. Ha querido instalar, de formasimplista, en el imaginario colectivo, que el Estatut establece un mínimo, por debajo del cual sería imposible llegar a ningún acuerdo. ¡Y eso no es así! El Estatut determina los criterios que deben observarse para adoptar un nuevo modelo de financiación, a partir del cual se pueden derivar distintas cifras. Pero sólo algunas de ellas podrán considerarse razonables de acuerdo a ese modelo. Por ello, lo verdaderamente importante es la determinación del modelo. Porque a partir de aquí se acabará concretando una cifra, que será la del acuerdo.

Pero fíjense cuál debe ser la desesperación de CiU en su intento para que fracase la negociación, que incluso entrando en el mero debate de cifras su posición ha sido tan oscilante que han perdido ya cualquier autoridad. En los últimos tiempos, CiU ha llegado a poner encima de la mesa hasta diez cifras distintas para bendecir el acuerdo final. Atentos: estimaron necesarios 4.320mi I Iones de euros en enero de 2006; 5.200 millones en febrero de 2008; 5.320 millones en mayo; 4.200 millones enagosto; 6.997 millones en septiembre; bajaron hasta 2.329 millones el mismo septiembre de 2008; 2.535 millones en octubre; volvieron a subir hasta 5.630 millones en diciembre... Y un domingo por la tarde del mes de marzo de este año, Felip Puig, secretario general adjunto de CiU, y su particular "servicio de estudios", llegó a afirmar, como quien no quiere la cosa,
que por menos de 3.500 millones, CiU no apoyaría el nuevo modelo.

Como colofón, la semana pasada Artur Mas se atrevió a afirmar que el nuevo sistema debe aportar un mínimo de 5.000 millones adicionales para la Generalitat.

¿Quién da más? Y lo mejor: anunció que él mismo renegociará el sistema al alza si llega a ser president de la Generalitat. Fíjense bien: Artur Mas, el mismo que acordó con Aznar el actual modelo de financiación que representó apenas 250 millones de euros para Catalunya. El mismo que como consecuencia de las prisas para suceder a Jordi Pujol al frente de la Presidencia de la Generalitat se olvidó de asegurar que el modelo recogiese los mecanismos de actualización de un sistema que hubiese impedido que Catalunya llegara a la situación de necesidad actual. El mismo Artur Mas, se ofrece ya, para mejorar un acuerdo que el president Montilla y el conseIler Castells aún no han cerrado. Pero ¿no se da cuenta que lo que hay que reparar no es lo que aún se está negociando, sino la herencia que él mismo nos dejó?
Publicat a El Siglo el 29-06-09

Recetas amarillentas y brotes de marihuana

2009-06-08T12:18:00.000+02:00

Si algo ha quedado claro en todo el tiempo transcurrido desde la aparición de esta crisis económica que nos azota es el hecho de que para poder salir de ella debemos actuar de forma coordinada. La coordinación supone adoptar medidas concertadas a nivel internacional, y para ello el G-20 es fundamental. Significa actuar con criterios comunes en el seno de la Unión Europea. Pero implica también actuar de forma leal en el ámbito interno de cada uno de los países, buscando la complicidad de todos los partidos políticos y de los agentes económicos y sociales, arropando al Gobierno, que es quien tiene la legitimidad y la responsabilidad de llevar a cabo la dirección de la política económica.

Ésta es una crisis global. Una crisis de origen financiero, que ha provocado una crisis económica sin precedentes y que, a su vez, ha desembocado en una crisis industrial de enormes magnitudes. Lo inédito de las causas que la han provocado, sus consecuencias y sus características hacen más compleja la toma de decisiones. El objetivo común consiste en cómo hacerlo consiguiendo que el impacto de sus efectos sobre la economía, las empresas y los trabajadores sea el menor posible. Y cómo hacerlo para que lo que ha sucedido no vuelva a ocurrir (las lecciones aprendidas).

Hasta la fecha, la forma de afrontar una crisis económica era bastante sencilla (perdonen la frivolidad): bastaba con abrir el manual de economía por la página correspondiente donde se encontraba la descripción del cuadro clínico en el que se hallaba la economía de un determinado Estado y, casi en la página siguiente, estaban pormenorizadas las recetas que debían administrarse para salir cuanto antes del atolladero. Sin embargo, el caso actual es distinto. Porque nunca antes habíamos vivido una situación similar. De ahí la importancia de la coordinación para que las medidas que se adopten vayan todas en la misma dirección y resulten eficaces

Pero, a pesar de la dimensión de la crisis, de su singularidad y de su carácter global, la derecha de nuestro país sigue conservando aquel viejo manual de economía, con las mismas recetas de siempre para salir de esta situación. En el debate del Estado de la Nación el presidente del Gobierno instó hasta en cuatro ocasiones al Sr. Rajoy a que expusiese ante la Cámara y ante el conjunto de la sociedad cuáles eran sus recetas económicas para salir de la crisis. Rajoy no lo hizo. Y Zapatero estuvo muy hábil: "Si no lo hace, sólo se puede deber a dos razones: o no tiene receta, o no se atreve a contarla". Sería impensable para un líder de la oposición que no tuviera una alternativa de Gobierno. Peor, que no aprovechara ocasiones como ésas para hacerla pública. Y mucho peor aún, si cabe, que el líder de la oposición no ofreciera todo su apoyo al Gobierno, sin intentar sacar réditos políticos ni partidistas. Por ello creo que es la segunda de las opciones la que impidió al Sr. Rajoy exponer sus recetas anticrisis: porque son las mismas de siempre. Las mismas que la derecha ha aplicado cada vez que, gobernando, se ha encontrado ante una situación económica adversa: rebaja de impuestos, abaratamiento del despido y recorte de gasto social. Nimás ni menos. Y eso no se atreven a contarlo.

Alguien me dijo una vez, cuando estudiaba en la Universidad: desconfía del profesor que venga a impartir sus clases con unos apuntes de color amarillento. Es evidente que los apuntes de Rajoy están bastante obsoletos. Que no contemplan la magnitud de la realidad actual. Que no sirven para solucionar los problemas que hoy tenemos. Pero, sobre todo, porque de ellos se deduce claramente que quien sufriría sus consecuencias son los mismos de siempre: los trabajadores y los más vulnerables de nuestra sociedad. Por suerte, la gente se ha dado cuenta de lo que pretende el PP, porque lo que nunca van a permitir los ciudadanos es que aquellos que no han sido los causantes de la crisis financiera que ha provocado todo este caos global, acaben pagando sus consecuencias. ¡Otra oportunidad perdida, Sr. Rajoy!

Las medidas que ha adoptado el Gobierno han empezado a dar sus frutos y los datos del paro del mes de mayo que conocimos la semana pasada, como el aumento del índice de confianza en el consumo o las ventas de automóviles, por citar algún ejemplo, son cuanto menos esperanzadores e invitan, desde la prudencia, al optimismo. A todo al mundo, menos al PP y a Rajoy. Para ellos cada parado en nuestro país era un peldaño más en su ascenso hacia la Moncloa. ¡Pero en mayo esa carrera se ha truncado! En el PP ya no hablan de economía, ni de crisis. Hablan de aviones, de aborto, de pederastia y hasta de hojas verdes de marihuana. Por algo será...

Article publicat a El Siglo el 8/06/2009

Compatibilidades y transparencia

2009-04-03T20:49:00.001+02:00

Desde hace unas semanas, los diputados de este país nos hemos convertido en centro de atención debido a la publicidad sobrevenida que han adquirido las actividades que se ejercen de forma paralela a la condición de parlamentario. Comprenderán que no entre a opinar sobre cada uno de estos casos. He tenido la tentación de hacerlo, pero el debido respeto al carácter secreto que establece la ley vigente me lo impide.

Ahora bien: una cosa es el marco jurídico actual, y otro el que debería ser en una democracia moderna, que garantice el ejercicio del control social por parte de los ciudadanos. Y eso conlleva publicidad y transparencia.

Cada cual tiene sus atribuciones, y al Parlamento le corresponde actualizar las suyas. En la actualidad, las declaraciones de actividades de los diputados ya son públicas, pero la interpretación restrictiva del régimen de publicidad que se ha venido aplicando, hace prácticamente imposible acceder a ellas. De ahí que resulte improrrogable articular los mecanismos necesarios para garantizar que esas declaraciones sean accesibles para cualquier ciudadano.

La concesión de compatibilidades no es un acto gracioso o discrecional. Se rige por lo dispuesto en la Ley Electoral, en el Reglamento del Congreso y por la interpretación que, históricamente, se ha hecho de estos preceptos. Pero el paso de los años ha constatado que la ley es ambigua y la interpretación muy amplia. Por ello es necesaria una reforma de la Ley Orgánica del Régimen Electoral General (LOREG) que modifique y limite el régimen actual de compatibilidades. El sistema lo requiere y los ciudadanos lo demandan.

Existen dos tipos de actividades compatibles: aquellas que son una extensión de la condición misma de diputado y contribuyen a amplificar el trabajo parlamentario, y aquellas que son estrictamente privadas, de carácter oneroso, y retribuidas. Entre las primeras están las de tertulianos, articulistas, conferenciantes o profesores de universidad. En esa categoría se encuentran la gran mayoría de los diputados y su desempeño prestigia y enriquece la condición de parlamentario. El principal problema reside en la delimitación del segundo grupo de actividades porque, aunque sean legales, algunas de ellas pueden ser éticamente reprobables, bien porque ponen en duda el carácter exclusivo de la dedicación parlamentaria, bien porque lindan con el ámbito de lo público. La compatibilidad se concede casi sin otro límite que el de la simple advertencia de que, una vez concedida, esa actividad no debe tener conexión con la Administración pública. Por eso, el Congreso debería tener la competencia para comprobar que el ejercicio de una compatibilidad se adecua a las limitaciones legales, sabiendo que en ningún caso la excepción puede contaminar al conjunto del Parlamento. En definitiva, más transparencia y mayor control para detectar y denunciar las conexiones entre lo público y lo privado, pero también para afianzar los pilares de nuestra democracia y el compromiso, la dignidad, la profesionalidad y la vocación de servicio público de sus representantes.

Article Publicat a El País el 2-04-2009

QUI CREU EN L’AEROPORT DE REUS?

2008-06-27T09:35:00.000+02:00

Compromís. Una paraula que resumeix la predisposició del Govern amb l’aeroport de Reus. Ho dic perquè aquests dies hi ha qui vol confondre els ciutadans seguint aquella vella màxima que diu que només s’ha d’anar repetint una mentida per convertir-la en una veritat socialment acceptada. Com es pot creure algú que els socialistes vàrem votar en contra de la transferència de l’aeroport de Reus? Si és precisament gràcies a nosaltres que finalment podrem aconseguir gestionar-lo des de la proximitat i des del territori!
Qui està invertint com mai a l’aeroport de Reus és el Govern socialista, qui l’ha tret de l’oblit en el que l’havien deixat els governs de CiU i PP i hi està construint els equipaments que garantiran el seu desenvolupament futur, és precisament l’executiu liderat pel president Zapatero i, qui farà possible la transferència de la gestió de l’aeroport de Reus a la ciutat, la Generalitat i als agents socials i econòmics del Camp de Tarragona, som precisament nosaltres.
Anem a pams.
Actualment s’estan executant les obres d’ampliació de les àrees de facturació i sortida i s’està adequant la plataforma d’estacionament dels avions. A més, AENA ja ha adjudicat el projecte de la nova terminal del Pla Director de l’aeroport. Per fer-nos una idea de la dimensió del projecte, la nova terminal de l’aeroport tindrà capacitat per a gestionar un trànsit de nou milions de passatgers l’any, o el que és el mateix, atendre el pas de 3.600 persones cada hora. Total: més de 240 milions d’euros d’inversió.
Això pel que fa a les infraestructures i als equipaments. Pel que fa a la política de vols hem posat les bases per dissenyar un aeroport que d’aquí a dos anys mourà un trànsit d’1.200.000 persones l’any. Gràcies, sobretot, a la bona política que s’ha dut a terme des de la Generalitat, amb la col•laboració i la complicitat de l’Ajuntament de Reus, el 2010 tindrem un volum de freqüències d’enlairament d’avions que doblarà l’actual. Per anar fent boca aquest mateixa tardor entraran en funcionament noves rutes des de Reus a Paris, Palma de Mallorca, Sevilla, Santander i Santiago de Compostela. Tot plegat, suposarà pel nostre turisme i el nostre comerç poder consolidar el mercat nacional i accedir a nous mercats al nord d’Europa i als països escandinaus.
I això tant per Reus com pel conjunt del Camp de Tarragona, vol dir més visitants, més inversions, més llocs de treball i més creació de riquesa.
Tanqueu els ulls i retrocediu deu anys i penseu quin és l’aeroport que teníem aleshores, amb el Govern del PP i la complicitat de CiU, i quin és l’aeroport que tenim ara i, sobretot, el que tindrem d’aquí a dos o tres anys. Com sempre uns fan soroll i distreuen a la gent, intentant que així oblidem la manca d’acció política i la poca ambició envers el nostre territori que varen tenir quan governaven. I d’altres actuem i prenem decisions que beneficien el nostre territori. Sense fer soroll, però amb compromís i pas ferm, per seguir creixent amb solidesa i seguretat.
Que ningú es posi neguitós: estem invertint a l’Aeroport per tal que quan s’acabin les negociacions entre l’Estat i la Generalitat per a la transferència de la seva gestió estiguem ben preparats per rebre, no només un simple aeroport, sinó un Aeroport de Primera! I vigilem que no ens posin mai el carro davant dels bous ...

(Article publicat al Diari Més Reus i Més Tarragona)

REUS I TARRAGONA MÉS A PROP

2008-06-05T22:24:00.003+02:00

Els milers de ciutadans que han d’anar cada dia de Reus a Tarragona o de Tarragona a Reus seran els primers beneficiats de les obres de reforma de la T-11, la carretera que uneix Reus i Tarragona, que s’acaben d’iniciar. Un cop acabin els treballs, que compten amb una inversió de més de 20 milions d’euros, l’actual carretera tindrà les característiques d’una autovia, amb tres noves rotondes que milloraran la seguretat i facilitaran la fluïdesa del trànsit. Aquesta nova inversió del ministeri de Foment a casa nostra té una gran importància. En primer terme, perquè millora la seguretat i la mobilitat interna entre les dues grans ciutats del Camp de Tarragona, afectant de ple la vida quotidiana dels habitants d’aquestes comarques; però també perquè la modernització d’aquesta carretera impulsarà decididament el desenvolupament tant de l’aeroport de Reus com de la Central Logística de Mercaderies que s’està construint entre els termes municipals de Reus i La Canonja. La posada al dia de la T-11 ens permetrà assumir en condicions el previsible i desitjat augment del nombre de visitants que arribaran al Camp a través de l’aeroport i també fer front a l’augment del trànsit rodat que suposarà l’entrada en funcionament del CIM del Camp. Com sabeu, dos elements imprescindibles per garantir el nostre futur i el creixement econòmic. Unes inversions que van en paral•lel a la redacció dels projectes ferroviaris de desplaçament de la via del ferrocarril a la façana marítima de Tarragona i a Reus; i al de l’estudi del Tramcamp.
Aquests darrers dies veiem com, aprofitant la desacceleració econòmica derivada de l’augment dels preus dels carburants, hi ha alguns que busquen transmetre a la societat un missatge de catàstrofe i fan apologia de l’apocalipsi. Nosaltres, en canvi, volem oferir als habitants d’aquestes comarques solucions, accions i inversions: el desdoblament de la N-340, les inversions al Port i a l’aeroport, el tercer carril de l’autopista, el corredor del mediterrani... respostes que millorin el dia a dia dels nostres conciutadans.

Article publicat al diari Aqui, el 4 de juny del 2008

IRRESPONSABILITAT NUCLEAR

2008-05-14T11:38:00.000+02:00

Els fets ocorreguts el passat mes de novembre a la central nuclear d’Ascó I van ser molt greus. Per sort, els tècnics han determinat que la fuita que es va produir no va posar en perill en cap moment la salut dels treballadors ni dels ciutadans del pobles adjacents a la central, però això en cap cas resta gravetat a la negligent actuació de la direcció de la central a l’hora d’afrontar aquesta situació de crisi.
Els socialistes, com a partit majoritari i amb responsabilitats de govern, serem inflexibles amb aquells que puguin posar en perill la seguretat dels ciutadans d’aquestes comarques. Serem intransigents amb aquells que juguen amb la salut de les persones. Quan es parla de seguretat totes les precaucions són poques.
Des del primer moment hem denunciat els fets i hem estat en permanent contacte amb la Presidenta del Consell de Seguretat Nuclear. Com a portaveu socialista a la comissió del Congrés, vaig exigir la dimissió del director i dels màxims responsables de la central. I també hem assegurat que si del procés d’investigació i sancionador que ha obert el CSN se’n deriven responsabilitats penals, demanarem a la fiscalia que actuï amb el màxim rigor.
Hem demanat que la Presidenta del CSN, que és l’òrgan que vetlla per la seguretat de les centrals nuclears espanyoles, comparegui al Congrés per donar tota la informació referent a aquest accident, apuntar les responsabilitats existents i, en el seu cas, anunciar la sanció corresponent.
La passada legislatura, a iniciativa del mateix President del Govern, el Congrés va aprovar la reforma de la llei del Consell de Seguretat Nuclear. Aquesta iniciativa, de la qual en vaig ser ponent, tenia un objectiu prioritari: garantir més transparència i, per tant, més informació i més seguretat als ciutadans.
En aquest tema vull deixar una cosa molt clara: els socialistes tarragonins som conscients de la responsabilitat que tenim, com a partir de Govern, a l’hora de garantir la seguretat en un territori on hi ha vàries centrals nuclears. Si hem de continuar convivint amb l’energia nuclear, ha de ser sobre la base de garantir-ne la seva absoluta seguretat. Comportaments negligents i irresponsables d’uns pocs no poden posar en perill la nostra seguretat. Això no pot tornar a passar.
Els fets, en breu, ens donaran la raó.

Article publicat al diari Aqui (dimecres 14 de maig del 2008)

DINAR A EL VENDRELL

2008-04-22T08:53:00.003+02:00

Diumenge dinavem a El Vendrell amb més de 300 companyes i companys de tota la comarca del Baix Penedès que són els artífexs del gran resultat que vàrem tenir a les eleccions del passat 9 de març, on vàrem guanyar a tots els pobles i ciutats (només amb una petita excepció), aconseguint un percentatge històric del 48% dels vots emesos.

Se n'han organitzat d'altres: a Capçanes, amb tota la gent del Priorat (la setmana passada), a Tarragona i a Reus.

Crec que val la pena celebrar els bons resultats i les bones notícies, especialment quan s'ha treballat tant en campanya. Però també és cert que a partir d'ara hem de començar a gestionar aquests magnifics resultats amb humiltat i amb responsabilitat.

Quan un partit ha rebut un suport tant majoritari, només pot fer-ho d'aquesta manera, essent conscients del que significa ser depositaris de tanta i tanta confiança.

Gràcies a tots!

I també a la Laia Gomis, que altre cop, m'ha fet arribar les fotografies del dinar, aquesta amb la Núria Segú i l'Helena Arribas.

INCIDENT ASCÓ

2008-04-20T19:31:00.000+02:00

MÉS POLÍTICA I MILLOR GESTIÓ

2008-04-13T22:19:00.007+02:00

Divendres, el Congrés dels diputats investia President del Govern a José Luis Rodríguez Zapatero. I ahir mateix ja varem conèixer la composició del nou Executiu. Un Govern, amb un clar perfil polític i amb una demostrada capacitat de gestió, que tindrà com a pilars fonamentals de la seva actuació, el creixement econòmic, el benestar social, la lluita contra el canvi climàtic i la igualtat.

Aquests seran els objectius polítics pels propers quatre anys: créixer econòmicament amb més fortalesa innovadora i tecnològica; afrontar els reptes del canvi climàtic i la protecció del medi ambient de forma integral, tenint en compte temes tant essencials com l’aigua; i continuar fent una aposta definitiva en polítiques de benestar i en favor de la igualtat efectiva entre homes i dones. En efecte, aquest és un Govern que haurà de fer front a un període d’alentiment econòmic a nivell mundial però que no vol renunciar a seguir avançant en el camp de les polítiques socials iniciat en la darrera legislatura. Per això el President ha apostat per una nova estructura governamental, competent i compromesa, que sap el què el nostre país necessita però que busca el diàleg i el consens, polític i social, i que ja ha estat valorada molt positivament tant per patronals com per sindicats.

Però aquest serà també un Govern que haurà de tenir una sensibilitat especial envers Catalunya: desplegament estatutari, un nou sistema de finançament més transparent, més just i solidari i la inversió en infraestructures, recerca i innovació que Catalunya necessita i que ens permeti situar-nos al capdavant del conjunt de l’Estat en modernitat, competitivitat i desenvolupament.

Aquesta era la única condició del PSC. No havíem demanat quotes ni havíem imposat cap veto. Per això la presència catalana a l’Executiu és molt satisfactòria, no només en termes quantitatius, sinó pel pes específic de les dues carteres ministerials assolides per Carme Chacón i Celestino Corbacho. Especialment significativa és la designació de Carme Chacón com a Ministra de Defensa. Una cartera que garanteix la presència de Catalunya en el nucli dur del Govern de l’Estat. En el centre mateix de la presa de decisions. A diferència del que l’oposició ha volgut ressaltar, de forma desencertada, la importància del Ministeri de Defensa, no s’ha de mesurar només pel nivell de competències que tingui envers Catalunya, sinó per la seva capacitat d’influència política en el conjunt de l’Executiu, per la proximitat a la presidència del Govern, i pel compromís del socialisme català en la governabilitat de l’Estat. Pel que significa estar al capdavant d’un dels ministeris anomenats d’Estat, d’aquells que els constitucionalistes anglosaxons anomenaven històricament the power of the sword and the purse (el poder de l’espasa i els diners): Economia, Afers Estrangers, Defensa i Interior. Només caldrà veure la ubicació que la nova Ministra tindrà en els escons blaus reservats al Govern en el Congrés dels Diputats per entendre la importància estratègica del seu nomenament.

Aquest és un període on les relacions entre Estat i Generalitat seran molt importants. I el que necessitem ara mateix és compromís amb la governabilitat, lideratge polític, capacitat de gestió i vetllar pels interessos de Catalunya des del Govern de l’Estat.

INCIDENT A LA CENTRAL NUCLEAR D'ASCÓ I

2008-04-07T19:33:00.001+02:00

DEMANAREM LA COMPAREIXENÇA DE LA PRESIDENTA DEL C.S.N. AL CONGRÉS DELS DIPUTATS

2008-04-07T13:30:00.003+02:00

Aquest matí he anunciat que demanaré la compareixença de la presidenta del Consell de Seguretat Nuclear, Carmen Martinez Ten, a la Cambra per tal que doni explicacions de les fuites radioactives que es van produir a la central el passat mes de novembre, que informi dels resultats obtinguts per l’equip d’experts que aquest cap de setmana ha treballat a la central, i que doni compte de la sanció que el Consell imposarà a la direcció de la central nuclear si es constata negligència en la seva actuació.

Malgrat això, he volgut fer una crida a la calma i a la tranquil·litat de la ciutadania ja que les primeres proves analitzades pels experts constaten que l’emissió de partícules radioactives va ser reduïda i que, en cap cas, ens trobem davant d’un accident que hagi comportat un risc pels treballadors, pels ciutadans, o pel medi ambient de les comarques tarragonines.

Ara bé, això de cap manera suposa una justificació per la direcció de la central que no ha informat de l’accident i que ha gestionat amb negligència aquest lamentable episodi, ocultant informació al C.S.N. i a la mateixa ciutadania.

En aquest sentit he assegurat que demanarem al Consell que apliqui la normativa amb el màxim rigor perquè no es pot jugar amb quelcom tant important com els paràmetres de seguretat a les central nuclears. La única notícia positiva de tot aquest episodi és la celeritat i la diligència amb la què el C.S.N. ha actuat enviant un equip d’experts i activant els protocols d’actuació previstos en situacions com aquesta.

Els socialistes serem els màxims garants de la seguretat a les centrals nuclears de casa nostra. Episodis com aquests no poden tornar a passar.

TARRAGONA A LES CORTS GENERALS!

2008-03-25T19:02:00.002+01:00

UNA VICTÒRIA DE TOTS!

2008-03-13T12:31:00.004+01:00

Diumenge els ciutadans van parlar a les urnes i el seu veredicte va ser molt clar: quatre anys més de Govern de progrés liderat per José Luis Rodríguez Zapatero. Durant tota la campanya vàrem demanar una mobilització històrica i la mobilització històrica s'ha produït. Vàrem demanar el vot al PSC com la única opció capaç de fer president Zapatero i la gent ha votat socialista com mai. En defintiva, us vàrem demanar la confiança i vosaltres heu omplert les urnes de vots amb el puny i la rosa. Resultat, una victòria històrica que deixa en mans del PSC quatre dels sis diputats en joc a la demarcació de Tarragona, un resultat sense precedents, ni tal sols el 1982!

Un èxit que ho és de tots. De tots els ciutadans tarragonins que han donat el seu aval a una opció, la socialista, que és la garantia de l'extensió dels drets socials i democràtics, i que han barrat al pas a l'estratègia anticatalana del PP però també al catalanisme queixós de CiU.

Ara fa quatre anys vam iniciar el camí i ara, amb el suport rebut a les urnes, som la garantia de què tot el què està endegat a casa nostra tirarà endavant. Tenim la diagnosi, la capacitat de gestió, la confiança dels ciutadans i sabem com fer-ho.

Ho hem dit i ho complirem. Crearem 35.000 nous llocs de treball a la demarcació, amb l'objectiu d'assolir la plena ocupació, desemvoluparem l'ambiciós paquet d'iniciatives que hem endegat en matèria d'infraestructures però, sobretot, impulsarem les polítiques socials amb el punt de mira fixat en desenvolupar la Llei de Dependència.

Com deia fa unes setmanes, el millor per Tarragona està per venir però ja s'està dibuixant...

"TARRAGONA HA ESTAT DECISIVA"

2008-03-10T13:30:00.001+01:00

"TREBALLAREM PER ACONSEGUIR LA PAU I EL BENESTAR DE LES PERSONES!

2008-03-10T13:00:00.002+01:00

"ELS TERRORISTES NO ANUL.LARAN LA FORÇA DE LA DEMOCRÀCIA"

2008-03-07T17:51:00.005+01:00

La federació del PSC del Camp de Tarragona vol expressar el seu absolut rebuig al terrorisme i a la utilització de la violència, així com la condemna més enèrgica a l’atemptat que aquest divendres s’ha cobrat la vida de l’exregidor socialista de Mondragón, Isaías Carrasco.

Com a mostra de rebuig a aquest execrable i covard atemptat contra un treballador indefens que es dirigia al seu lloc de treball, els candidats del PSC del Camp de Tarragona han decidit suspendre tots els actes electorals previstos per aquest final de campanya.

Com a cap de llista del PSC per Tarragona he demanat a la ciutadania que vagi a votar massivament a les eleccions de diumenge per demostrar als terroristes que amb les bombes i les pistoles no aconseguiran anul·lar la força de la democràcia.

He volgut deixar de manifest la repugnància que em provoca l’assassinat d’un treballador que es disposava a anar a treballar davant de la seva família. Es tracta d’un crim particularment vil que no pot, de cap manera, impedir a la gent que vagi a exercir el seu dret a vot aquest diumenge. Jo emplaço a tots els tarragonins i tarragonines a respondre a la violència i a la barbàrie amb vots a les urnes, que tothom vagi a votar sense deixar-se condicionar pels terroristes. La millor resposta a aquest assassinat és una gran participació democràtica.

Finalment, el PSC del Camp de Tarragona vol sumar-se al condol de totes les persones de bé als familiars i amics de Isaías Carrasco i al Partit Socialista d’Euskadi.

"HEM TORNAT A PENSAR EN LES PERSONES"

2008-03-05T21:14:00.001+01:00

"EL PP NOMÉS ÉS FERM AMB ELS DÈBILS"

2008-03-05T20:20:00.001+01:00

MITIN DE REUS AMB CARME CHACÓN

2008-03-04T23:18:00.004+01:00

MÉS FOTOS DEL MITIN AQUÍ

JOAN CLOS "AMB AQUEST GOVERN TARRAGONA HA CRESCUT COM MAI"

2008-03-03T19:05:00.004+01:00

Avui, jornada intensa a Reus i Tortosa, on he fet campanya amb el ministre d'Indústria i número 2 del PSC per Barcelona, Joan Clos. Una oportunitat també perquè Joan Clos vegi, de primera ma, l'extraordinari creixement que viu la demarcació de Tarragona.

En aquest sentit, Joan Clos ha afirmat que la província de Tarragona viu un moment històric tant pel volum d'inversions del Govern com per l'envergadura dels projectes que s'estan executant.

Clos considera que Tarragona disposa d'unes bases sòlides per garantir el seu desenvolupament econòmic i per crear ocupació. Aquesta província ha crescut com mai a la seva història contemporània amb el Govern socialista.

Segons Joan Clos els exemples són nombrosos. Només per citar-ne alguns, a la província hi ha en marxa cinc parcs tecnològics en matèries clau pel territori com la química, la nutrició, el turisme, l'enologia i les energies renovables. Un esforç en R+D+i que no té equivalent en el conjunt del país.

Unes dades inqüestionables que donen resposta a les falses afirmacions que el PP es dedica a pregonar aquests dies per intentar negar la inversió històrica que el Govern de Zapatero ha dut a terme aquí a casa nostra.

Malgrat aquests jocs de mans de darrera hora estic convençut de que els ciutadans avalaran amb el seu vot aquest diumenge a aquells que hem executat des del Govern totes aquelles infraestructures que demandava la societat civil del Camp de Tarragona des de feia lustres (tercer carril de l'AP7, desdoblament de la N-340, aeroport de Reus, Port de Tarragona, autovia Tarragona-Montblanc...)

Entrevista al Diari El Punt

2008-03-02T23:16:00.008+01:00

A la seu del PSC de Tarragona. Foto: RITA LAMSDORFF

" Volem un govern monocolor i necessitem

una mobilització progressista històrica "

Cliqueu aquí si voleu l'entrevista en format .pdf

El diputat reusenc repeteix com a cap de cartell respecte del 2004, en què els socialistes van aconseguir el seu millor resultat a la circumscripció de Tarragona. Reivindica el gir en les polítiques socials i les bases de les grans infraestructures que necessita el territori

-En la seva pugna amb el PP, l'argument socialista que ve el llop, per exemple en política social, no li sembla alarmista?

-«Els únics que han fet alarmisme i han crispat han estat ells. Nosaltres no fem catastrofisme. Sabem què és la construcció de l'Estat del benestar i que la millora de la qualitat de vida dels ciutadans només ha estat possible quan han governat els socialistes. En els vuit anys de govern del PP només hi va haver polítiques de retrocés, i això ho saben els més necessitats i els pensionistes. Nosaltres, en canvi, hem construït la quarta pota de l'Estat del benestar, que és la llei de dependència.»

-Però estan sorgint problemes de finançament per desplegar-la.

-«El que hi ha és un compromís i una voluntat per aplicar-la. Ja s'han fet les valoracions del grau de dependència i s'han començat a percebre ajuts. No ho podem fer tot alhora. Està en risc? Sí, perquè el PP, a les comunitats autònomes on governa, no l'està aplicant. I no és alarmisme, és la política del PP de retallar en detriment dels més dèbils.»

-Si el PSOE guanya, i no sembla que pugui ser per majoria, es podrà entendre amb CiU?

-«Nosaltres el que volem és un govern monocolor i una majoria àmplia per consolidar tots els avenços. El que demano és una mobilització històrica de l'electorat progressista. Si no guanyem bé, el PP es pensarà que és una qüestió de dosi i no d'estratègia, i encara aprofundirà més en el tot s'hi val per enderrocar el govern. El dia 10 serà massa tard per lamentar-se, si Rajoy guanya.»

-La mobilització excepcional que demana es va produir el 2004, però aleshores hi havia una sèrie de circumstàncies especials i ara també hi ha la decepció per algunes promeses incomplertes de Zapatero envers Catalunya.

-«Jo no dic que tot ho hàgim fet bé i queda molt per fer, per això hem de continuar governant.»

-I un govern monocolor d'un partit d'àmbit estatal no pot anar en detriment dels interessos territorials?

-«Sabem quines són les necessitats de casa nostra i volem reimpulsar polítiques que han fet que Tarragona hagi crescut com mai, més que qualsevol altra demarcació catalana.»

-Però la situació actual no és precisament de creixement econòmic.

-«Miri, hem invertit com mai en infraestructures, en investigació, en polítiques socials. El govern del PP, amb CiU, va ser sinònim d'inacció total. Fins i tot ara, en les comunitats on governa el PP, l'atur ha pujat molt més que a la resta. A casa nostra tenim una economia molt més diversificada. La Costa Daurada té més visites que Cuba, i nosaltres ens hem compromès a crear 35.000 nous llocs de treball a la demarcació.»

-Com?

-«Doncs potenciant el que tenim, amb un exemple de convivència entre la indústria i el turisme, i apostant també per la logística. Gairebé no hi ha deslocalització empresarial i s'han fet inversions per part del Ministeri de Turisme per concedir crèdits tous i del de Medi Ambient per millorar el litoral. També hi ha una aposta decidida per la investigació, amb cinc centres de recerca en marxa. A més, s'està licitant obra pública com mai, i això genera llocs de treball. S'estan movent moltes coses, inclòs l'any jubilar o la candidatura dels Jocs del Mediterrani. Amb les inversions actuals a l'aeroport de Reus, tindrem un milió de turistes addicionals i una generació de 1.000 llocs de treball indirectes, i el port de Tarragona està creixent com mai. Ja veu que no som gens catastrofistes.»

-Però l'aeroport s'hauria d'haver traspassat ja a la Generalitat i el port no té sortida ferroviària d'ample europeu per a les seves mercaderies.

-«El traspàs de l'aeroport arribarà. L'important és que s'està invertint en l'ampliació com mai i s'està complint el calendari previst. Si no, si es traspassés sense les inversions necessàries, també ens en responsabilitzarien. Amb el PP, Reus era una base aèria, gairebé militar. El que hem de fer és estar preparats per rebre'l, perquè els agents locals participin de la gestió. Respecte al port, per nosaltres és una prioritat donar una sortida a les mercaderies, tant per carretera, amb la Tarragona-Montblanc, com per ferrocarril, a través d'una línia interior que sortís direcció Martorell. Ho hem posat en el pla estratègic del Ministeri de Foment i es farà.»

-Ja que ha anomenat la Tarragona-Montblanc, el grau d'execució dels comptes de l'Estat és molt baix.

-«Per què no ho comparem amb el grau d'execució a l'Ajuntament de Tarragona els últims anys? Tenim dissenyades les infraestructures i està tot en marxa, i garantit, gràcies al millor sistema de finançament de la història. I això que CiU, ERC i PP van votar en contra del pressupost de l'Estat al Senat i van posar en perill la millor inversió de la història a Tarragona.»

-Ells votaven contra el capítol de l'habitatge.

-«No m'interessa contra què votaven. El que sé és que si hagués prosperat el vet, no s'hauria pogut fer tot el que està en marxa, que és tot el que el PP no va fer mai i CiU li ho va tolerar. Jané [cap de llista de CiU] ara parla de greuge històric, després d'haver votat tots els pressupostos de la majoria absoluta d'Aznar. Clar que hem patit un greuge històric. Però ara les grans infraestructures, com el desdoblament de l'N-340, el tercer carril de l'autopista o el corredor del mediterrani, s'estan executant i la prioritat és vetllar perquè es facin. Després ens quedarà posar els fonaments dels projectes de futur.»

-I què necessitarem?

-«Ho haurem d'anar pensant en funció de quin i com és el creixement del territori. La gran aposta de futur és la mobilitat interna en els desplaçaments quotidians dels ciutadans. Amb la transferència de rodalies, que han d'arribar fins a Tarragona i Reus, dependrà de nosaltres establir les freqüències i els horaris. Els trens de rodalies en aquest país funcionaven molt bé fins que el PP va deixar d'invertir en manteniment.»

-Les Terres de l'Ebre no estan satisfetes amb el grau d'inversió del govern socialista.

-«Es pot invertir més, però del que demana la cambra de Tortosa no hi ha cap projecte que ara no estigui previst. De fet, l'Ebre va ser el gran oblidat de la Generalitat durant 23 anys i de l'Estat quan governava el PP. L'imminent descontaminació del pantà de Flix és una obra d'enginyeria espectacular. Si sumem la inversió prevista a l'Ebre per al 2008, representa un 40% de la demarcació, per damunt del percentatge de població. I segur que hi hem d'invertir més, per exemple en investigació, perquè la gent tingui les mateixes oportunitats visquin on visquin.»

Ò. MESEGUER al diari El Punt de diumenge 2 de març de 2008

TOTHOM A VOTAR!

2008-03-02T17:26:00.002+01:00

Avui, novament, un dia d'intensa activitat que m'ha portat en poques hores a recórrer diversos municipis de la província (Reus, Vandellòs i L'Hospilatel de l'Infant, Riudoms...), un dia amenitzat per diverses trobades com la que he mantingut al migdia amb els amics de la Casa d'Extremadura de Reus.

Avui com ahir és percep a peu de carrer que l'electorat socialista s'està despertant i que, clarament, anem a més! Davant d'aquesta evidència, el bloc de la dreta CiU-PP juguen la carta de la desmobilització de l'electorat progressista afirmant, com avui feia Artur Mas a Valls, que els socialistes ja hem guanyat les eleccions.

Davant d’això, hem de respondre anant massivament a les unes diumenge vinent per obtenir una victòria clara i rotunda que garanteixi quatre anys més de progrés per les comarques tarragonines.

Ara més que mai, els sondejos electorals publicats avui apunten que el vot socialista va a més. Malgrat això res està encara decidit perquè la dreta intentarà fomentar l’abstenció d’aquells que puguin pensar que tot està ja decidit.

Lluny de baixar la guàrdia el que hem de fer és multiplicar els esforços per fer arribar a cada ciutat, poble i racó de la demarcació un missatge molt clar: la participació a Tarragona serà decisiva per decantar el resultat de les eleccions i la única opció capaç de garantir un Govern de Progrés, de derrotar a la dreta i d’apostar per aquest territori és el PSC.

Tothom a votar! a votar en defensa del territori davant d’un Rajoy que ja anuncia per activa i per passiva que tornarà a posar damunt la taula el PHN si guanya les eleccions i una CiU que ja va votar a favor del PHN una vegada.

La bona notícia és que tenim a les nostres mans garantir una clara majoria socialista si els tarragonins anem a votar com ja ho vàrem fer ara fa quatre anys quan Tarragona va ser decisiva en la victòria de Zapatero i la derrota del PP. Fem ara que aquest èxit col·lectiu sigui encara més rotund!

El PP busca l'abstenció

2008-03-01T13:25:00.004+01:00

CAL ANAR A VOTAR MASSIVAMENT PER DERROTAR UN PP QUE SAP QUE NOMÉS GUANYARÀ SI HI HA UNA BAIXA PARTICIPACIÓ

La derrota de l'abstenció és la derrota del PP. Per això cal anar a votar i fer-ho pel PSC, la única opció progressista i catalanista amb opcions de guanyar les eleccions. És una vergonya que els dirigents del PP basin la seva estratègia electoral en fer que els ciutadans no vagin a votar.

La publicació en un mitjà britànic d'una entrevista amb Gabriel Elorriaga, responsable de comunicació del PP, en la què el dirigent popular afirmava que el PP necessita un alt nivell d'abstenció per aconseguir guanyar les eleccions és demostratiu de l'estratègia del PP en aquestes eleccions i ens mostren al PP en estat pur, un PP que no creu en la democràcia i que busca que els ciutadans no anem a votar. Els dirigents del PP saben que han perdut les
eleccions i ara es juguen la seva última carta en afavorir una baixa participació
dels electors a les urnes.

Davant d'aquesta situació la resposta dels tarragonins ha de ser anar a votar massivament el diumenge que ve per demostrar al PP que els ciutadans sí que creiem en la democràcia. Demano a totes les persones que creguin en els valors de la llibertat, el progrés i la democràcia que votin al PSC, l'única garantia de fer president Zapatero, de derrotar al PP, de defensar el territori i d'apostar pel desenvolupament de les comarques tarragonines."

Cada cop més anem constatant el despertar de l'electorat socialista que cada dia que passa va sumant noves voluntats.

"VOTAR AL PSC ÉS VOTAR EN DEFENSA DEL TERRITORI"

2008-02-29T20:01:00.003+01:00

Aquest matí hem estat a Mora d'Ebre on he fet campanya juntament amb el Ramon Aleu i la Arantxa Ordovas pels carrers del poble i al mercat. A tot arreu la mateixa indignació contra les paraules d'ahir de Mariano Rajoy a Alacant on l'hereu d'Aznar va deixar ben clar que recuperarà el transvasament de l'Ebre si guanya les eleccions.

Avui he estat categòric i he volgut transmetre un missatge d'optimisme a la ciutadania. Hem de votar en defensa de Catalunya, de Tarragona i de les Terres de l'Ebre. CiU i PP es van vendre el territori quan van pactar el PHN i ara es preparen per reeditar aquesta agressió a les Terres de l'Ebre. Votar al PSC és votar en defensa de les comarques tarragonines.

A Mora, com ja vàrem fer a Tortosa i Deltebre, també hem exposat les principals propostes socialistes per les Terres de l'Ebre. En destaca, especialment, l'execució de les variants de Corbera, Gandesa i l'Aldea, la neteja dels residus de l'Ebre a Flix i la millora de la xarxa de comunicacions per carretera i tren amb l'objectiu de garantir la millora de la mobilitat dels ciutadans de les comarques ebrenques.

I a tot arreu on anem la mateixa sensació: l'electorat progressista s'està despertant!

MIQUEL ICETA A TARRAGONA

2008-02-28T20:01:00.000+01:00

"DEMANO EL VOT A L'ELECTORAT PROGRESSISTA"

2008-02-27T20:52:00.001+01:00

Per veure i/o baixar el nostre programa, l'únic que s'ha presentat fins ara referit a les comarques tarragonines,cliqueu aquí

Debat al Col.legi de periodistes el 25 de febrer

2008-02-26T06:27:00.002+01:00

FELIPE GONZALEZ A TARRAGONA

2008-02-24T15:51:00.002+01:00

PLETÒRIC!!!

2008-02-23T16:52:00.004+01:00

Pletòric. No hi ha una paraula més adient per definir el míting que avui ha deixat petit el recinte del palau de fires i congressos de Tarragona. No hi cabia ni una agulla, un senyal inequívoc que cada cop són més els qui prenen consciència del que suposa la cita amb les urnes del 9 de març.

Un míting aquest que ha comptat amb molts actius, d'entre aquests, la presència a Tarragona de Felipe González que ha demanat pel president Zapatero i per la Carme Chacón "la mateixa confiança que els tarragonins vàreu dipositar en mi."

Felipe ha assegurat que l'electorat progressista cada dia que passa va prenent més consciència de la necessitat d'anar a votar massivament per guanyar i barrar el pas a la dreta. En aquest sentit, ha afirmat que "vull que aquesta onada electoral creixi i que ompli les urnes de vots socialistes d'aquí a dues setmanes. No vull una majoria suficient, vull una majoria de veritat!"

I la veritat és que avui l'ambient assenyalava que l'electorat progressista s'està despertant. Tal com deia Carme Chacón, "la bona notícia és que està en les mans dels tarragonins i dels catalans decantar la balança a favor d'un Govern de progrés liderat per José Luis Rodríguez Zapatero."

Després del que he vist avui crec que cada cop estem més a prop d'aquest escenari.

ARRENCA LA CAMPANYA!!!

2008-02-22T19:01:00.002+01:00

Ja ha començat la campanya electoral! Per endavant quinze dies per fer arribar fins a l'últim racó de la província un únic missatge: cal anar a votar el 9 de març per fer que les comarques tarragonines continuïn avançant i, sobretot, per millorar la qualitat de vida dels nostres conciutadans. De tota manera, cal tenir molt clar que això no serà possible si el Partit Popular guanya les eleccions, un escenari possibles segons les enquestes.

No podem fer cap pas enrera. Hem d'aconseguir que tots els ciutadans progressites prenguin consciència del que està en joc i vagin a votar d'aquí a dues setmanes. Els socialistes som els únics que hem impulsat mesures per resoldre els problemes de la vida quotidiana de la gent.

Conscients dels problemes dels ciutadans, els socialistes hem endegat més prestacions socials, més beques, més habitatges protegits i, sobretot, més inversions en infraestructures i polítiques socials a la demarcació de Tarragona que en qualsevol altre període de la nostra història recent.

Cal seguir avançant en aquesta direcció. De moment l'inici de la campanya ha estat pletòric. He vist la il.lusió dels simpatitzants socialistes, de la bona gent, a Reus, Cambrils i Tarragona on hem complert amb el clàssic de l'enganxada del primer cartell.

Ara necessitem que aquesta il.lusió es tradueixi en vots a les urnes d'aquí a dues setmanes. Queden només quinze dies per decidir si volem que Tarragona guanyi amb Zapatero o perdi amb Rajoy. Els ciutadans, tots nosaltres, tenim la última paraula!

L'AUTOVIA TARRAGONA-MONTBLANC, EN MARXA

2008-02-21T19:30:00.003+01:00

Una de les grans infraestructures necessàries per garantir la mobilitat dels ciutadans i garantir la competitivitat de la nostra economia comença a fer-se realitat.

L'autovia Tarragona-Montblanc és una aposta logística de primer ordre ja que ha de permetre donar sortida a les mercaderies que arriben al Port de Tarragona i connectar el port amb l'interior del país, una de les reivindicacions històriques dels agents econòmics tarragonins.

Ara ja han començat les obres de construcció del primer tram de l'autovia, el tram Tarragona-El Morell, amb una longitud de quasi 9 quilòmetres i una inversió de 4'5 milions d'euros.

I és que, a diferència del que afirmen alguns, la inversió en infraestructures a la demarcació de Tarragona per part de l'Estat durant aquesta legislatura ha estat històrica.

Ara necessitem quatre anys més per construir la autovia del Mediterrani, completar l'autovia Tarragona-Montblanc i obrir el tercer carril de l'autopista AP7, amb l'eliminació dels peatges troncals.

Nosaltres ens presentem davant la ciutadania amb fets que validen la nostra obra de Govern però hi ha d'altres que només fan promeses que se les emporta el vent. Amb quina credibilitat es presenta el tàndem CiU-PP a les eleccions? Que van fer per la província de Tarragona quan van governar? res de res.

Els socialistes, a diferència de la resta d'opcions polítiques, no ens presentem amb les mans buïdes a la cita amb les urnes del 9 de març. Ara cal una majoria progressista encara més sòlida al Congrés dels Diputats per acabar de consolidar l'obra ja iniciada. Com anem repetint aquests dies, hi ha moltes coses en joc. Tarragona s'hi juga molt!

COMPROMISOS DEL PSC AMB LA PROVÍNCIA DE TARRAGONA

2008-02-20T19:26:00.005+01:00

Avui hem presentat els principals compromisos del PSC a nivell de província de Tarragona per aquesta propera legislatura. Uns compromisos que es concreten en quinze punts:

1. Continuarem donant prioritat a la creació d’ocupació i crearem 35.000 nous llocs de treball en els propers 4 anys en el conjunt de la demarcació.

2. Impulsarem la inversió en I+D+i mitjançant la construcció del Parc Tecnològic de la Química, del Tecnoparc, del Centre d’Innovació per a la competitivitat de l’Enologia Catalana i del Parc Científic i Tecnològic del Turisme i l’Oci de la Costa Daurada. Donarem suport a la creació de l’Institut de Recerca en Energies Renovables de Catalunya al Campus Sescelades.

3. Construirem les autovies del Mediterrani i la Tarragona-Montblanc i el 3r carril de l’AP-7 amb l’eliminació dels peatges troncals; l’AVE arribarà a la frontera francesa i estendrem la xarxa de rodalies del ferrocarril fins a Tarragona i Reus.

4. Invertirem 200 milions d’euros en noves infraestructures a l’aeroport de Reus que passarà a ser gestionat per la Generalitat i els ens locals; al Port de Tarragona impulsarem la construcció de la ZAL i garantirem l’ample de via europeu per la sortida de mercaderies.

5. Garantirem l’accés universal de tots els ciutadans a la telefonia mòbil, la banda ampla i la Televisió digital terrestre. Impulsarem l’administració electrònica a través del ‘Plan Avanza’.

6. Seguirem augmentant el salari mínim fins als 800 euros mensuals.

7. Seguirem dignificant les pensions i pujarem 200 euros les pensions mínimes per fer justícia a un sector de la població que havia estat força desprotegit fins l’any 2004.

8. Augmentarem el permís de paternitat de dues a quatre setmanes. Seguirem ajudant les famílies amb els 2.500 euros per naixement.

9. Desenvoluparem i aplicarem la Llei de Dependència que donarà cobertura a més de 21.600 ciutadans de la província de Tarragona.

10. Continuarem afavorint l’accés dels joves a l’habitatge amb l’ajut de 210 euros mensuals (en un any se’n beneficiaran 7.300). Fomentarem la construcció d’habitatge protegit a la província.

11. Farem un aprofitament sostenible dels recursos hídrics i conservarem els valors ecològics del Delta amb l’execució del Pla Integral de Protecció del Delta de l’Ebre. Invertirem 140 MEUR per recuperar el litoral i protegir els valors ambientals i paisatgístics.

12. Fomentarem i investigarem en energies renovables: eòlica, biomassa, solar i biocarburants. Mantindrem el compromís de substitució gradual de l’energia nuclear per energies segures, netes i menys costoses, tancant les centrals nuclears de forma ordenada en el temps al final de la seva vida útil, potenciant l’estalvi i l’eficiència energètica i les energies renovables, la generació distribuïda i les xarxes de transport i distribució local.

13. Desenvoluparem els Plans de Dinamització Turística de les Terres de l’Ebre, de la Terra Alta i del conjunt declarat Patrimoni de la Humanitat de la Tàrraco Romana, i constituirem un consorci per gestionar i difondre el seu patrimoni. Ampliarem les línies de suport per a la realització i modernització dels equipaments turístics de la demarcació per consolidar-nos com a destí turístic de qualitat.

14. Augmentarem el nombre d’agents i enfortirem la coordinació entre els diferents cossos i forces de seguretat. Ampliarem els marges de seguretat en el terreny laboral i industrial.

15. Crearem nous jutjats a la demarcació per garantir que la justícia sigui un servei públic àgil i eficaç.

Un miler de reusencs rebran ajuts a la dependència

2008-02-19T22:30:00.005+01:00

Foto amb l'alcalde de Reus Lluis Pérez i el senador i candidat Ramon Aleu

Gairebé mil reusencs es beneficiaran el 2008 de les prestacions de la Llei de la Dependència. Aquest miler de ciutadans de Reus han estat ja avaluats amb el grau màxim de dependència. Amés, a finals d'any Reus tindrà més de 800 teleassistències per a majors de 65 anys, i 18.500 pensionistes han incrementat les seves pensions en un 30% de mitjana. Ens comprometem de cara a la pròxima legislatura passar a 850 euros la pensió amb parella i 700 la pensió individual. També 1.500 famílies de Reus es veuran beneficiades per l'ajuda del xec nadó, i 7.300 joves del Camp de Tarragona es beneficiaran de la renda bàsica d'emancipació.

Cal destacar també alguns dels projectes previstos per la pròxima legislatura com la inversió a l'Aeroport de Reus de 230 milions d'euros que permetrà augmentar el nombre de passatgers fins als 9 o 10 milions l'any 2012. I la gran aposta de cara a la pròxima legislatura és la mobilitat garantint les connexions internes, assegurant que el transport ferroviari que és una necessitat de primer ordre estigui coberta i estenent la xarxa de rodalies fins a Reus.

L'actual legislatura en el capítol d'infraestructures, ofereix un bon balanç amb la construcció del tercer carril de l'autopista AP-7, la reordenació de la T-11, l'estació de l'AVE i l'elaboració d'un estudi informatiu sobre el desplaçament de la línia ferroviària Reus - Tarragona que veurà els seus resultats aquest 2008.

CAPS DE LLISTA AMB ZP

2008-02-19T21:08:00.011+01:00

Carme Chacon per Barcelona. Montse Palma per Girona, Teresa Cunillera, José Luís R. Zapatero i Francesc Vallès per Tarragona

CONTINUAREM LA TRANSFORMACIÓ DE TARRAGONA

Ara fa uns dies feiem balanç amb l’alcalde de Tarragona de totes les inversions que la ciutat ha rebut de mans del Govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero. Un repàs que ens va servir per posar damunt la taula una evidència molt clara: el Govern de l’Estat, treballant colze a colze amb l’Ajuntament de Tarragona, ha aconseguit en pocs mesos desencallar tots els projectes que la ciutat tenia pendents. La lleialtat, la complicitat i la bona sintonia entre l’alcalde Ballesteros i l’administració central han tret Tarragona, en poc temps, de la paràlisi a la que l’havien comdemnat el Govern de la dreta CiU-PP.

Anem a pams. Durant aquesta legislatura s’han començat a executar les obres del segon cinturó, les del tercer carril de l’AP7 i les de l’autovia Tarragona-Montblanc, que ha de donar sortida a les mercaderies que arriben al Port de Tarragona, totes tres llargament reivindicades pel territori des de fa anys. Així mateix, s’ha impulsat el projecte de la façana marítima, que ben aviat començarà a donar els seus fruïts com, per exemple, la supressió del pas a nivell de la Plaça dels Carros.

Això pel que fa a grans infrastructures. Però l’obra de Govern de l’executiu presidit per Zapatero ha afectat de ple la qualitat de vida dels tarragonins i tarragonines. No es tracta d’un slogan electoral sinó de mesures concretes que han millorat el dia a dia dels ciutadans. Així, més de 22.000 pensionistes de la ciutat han vist incrementades les seves pensions un 30% de mitjana; més de 1.700 famílies tarragonines es veuran beneficiades pels 2.500 euros del xec nadó aquest 2008; i 7.300 joves rebran els ajuts per poder accedir a un habitatge de lloguer. Fets i no paraules, que contrasten amb el radicalisme d’aquest PP instal•lat, ara més que mai, en la dreta més rància i que no dubtarà a retallar tots aquests avenços si guanya les properes eleccions.

Tarragona no té temps per perdre. La Tarragona liderada per l’alcalde Ballesteros és una ciutat en constant transformació i plena de projectes que no es poden veure frenats per aquells que no han invertit ni han pensat mai en aquestes comarques. No podem fer un salt enrera. Ningú millor que els tarragonins i tarragonines saben què és el que ens juguem en la cita amb les urnes del 9 de març. És per això que cal aprofitar aquests dies que encara queden per anar a votar, per mobilitzar tothom i evitar que cap tarragoní que s’estimi la ciutat es quedi a casa d’aquí a 15 dies. Per primer cop a la nostra història recent l’Ajuntament, la Generalitat i el Govern de l’Estat treballen plegats amb un únic objectiu comú: apostar per Tarragona i millorar el dia a dia de la seva gent. Disposem del compromís del Govern, dels recursos i de la voluntat política. No podem perdre aquesta oportunitat històrica.

Un Govern dels Rajoy, Zaplana, Pizarro i Acebes suposaria, com a mínim, un fre a aquestes inversions i tornar a posar el comptador a zero, és a dir, començar de nou, un escenari que la ciutat no es pot permetre.

Ara fa nou mesos la il•lusió va tornar a l’Ajuntament de Tarragona de la mà de milers d’electors que van voler donar la seva confiança a una candidatura que suposava la regeneració democràtica del consistori. Aleshores com ara, els tarragonins van saber estar a l’alçada i no van fallar. És per això que us demano a tots i a totes un últim esforç d’aquí al 9 de març. Els millors dies encara estan per venir, però ja s’estan dibuixant.

Francesc Vallès
publicat al Més Taragona el dimarts 19 de febrer de 2008

Aeroport de Reus

2008-02-17T14:02:00.007+01:00

" Això de Reus ja no ho para ningú ¡¡ "

TARRAGONA!

2008-02-15T19:30:00.001+01:00

6 carrils per banda a Tarragona

2008-02-14T06:54:00.006+01:00

INVERSIONS A CALAFELL

2008-02-13T18:24:00.000+01:00

GENT DE PARAULA!

2008-02-13T18:22:00.000+01:00

Aquests dies de precampanya els ciutadans estan sotmesos a una autèntica successió de promeses que anuncien una solució màgica per a molts problemes que no es resolen amb una vareta màgica. A diferència de la resta de formacions polítiques els socialistes som els únics que ens presentem a aquestes eleccions sense fer volar coloms i sense fer promeses de cara a la galeria sabent, d’avançada, que són irrealitzables.

A diferència dels altres, som els únics que ens podem presentar amb un balanç de la bona feina feta durant aquests darrers quatre anys. Aquests dies escoltem com la resta de partits polítics posen l’accent en la necessitat de desenvolupar el potencial del Camp de Tarragona i proposen grans lobbys i pactes nacionals. Tots proposen però nosaltres som els únics que hem executat inversions històriques que afecten a tot allò que reivindicàvem des de fa anys i que ells no van saber fer o no van voler fer.

I és que gràcies al fort creixement de la nostra economia i a una bona gestió dels recursos públics, hem consolidat el present per seguir apostant pel nostre futur, superant el dèficit social, tecnològic i d’infrastructures que ens havien deixat 23 anys de governs de CiU i 8 del PP. Inversions històriques a l’aeroport de Reus, la construcció del tercer carril de l’AP-7, el desdoblament de la N-340. Una aposta decidida per treure Catalunya i el Camp de Tarragona de l’oblit en el què ens havien deixat tants anys de Governs de dretes. Un govern que ha apostat perquè aquest territori pugui desplegar definitivament totes les seves potencialitats demogràfiques, econòmiques, emprenedores.

Nosaltres ens presentem davant la ciutadania per seguir fent el que el fet fins ara, fer que el creixement econòmic no oblidi aquells valors que ens identifiquen: la igualtat d’oportunitats i de drets, la justícia social, la llibertat i la solidaritat. Els propers anys seran claus per seguir desenvolupant tots aquests valors i Tarragona, com sempre, serà decisiva per fer-ho realitat.

Ara cal fer un pas endavant col·lectiu. Que no us enganyin aquells que diuen que tot està decidit o aquells que desmobilitzen l’electorat afirmant que el PSC i el PP són la mateixa cosa. Això només ens portarà a un Govern regit pels Rajoy, Acebes, Zaplana i companyia. Tots els vots compten. No podem fallar. No podem permetre que aquest PP radicalitzat i xenòfob torni al Govern. Massa està en joc com per quedar-se a casa el proper 9 de març. Necessitem quatre anys més per consolidar l’Estat del Benestar que hem estat construint aquests darrers quatre anys. Un cop més, les comarques del Camp de Tarragona seran determinants per fer-ho possible.

AJUDES A LES FAMÍLIES

2008-02-12T20:09:00.000+01:00

El bou i la formiga

2008-02-11T15:05:00.000+01:00

Diu la faula popular que una vegada hi havia un bou que tornava de treballar i portava una formiga agafada a la banya. Pel camí es van trobar un grup d’amics que els van preguntar: “d’on veniu?”. I la formiga que era dalt de la banya del bou va respondre: “de llaurar!”.

Explico aquest conte, perquè fa uns dies en una roda de premsa a Tortosa, un incisiu periodista local ens preguntava sobre les diferents paternitats que s’atribueixen alguns partits polítics respecte la derogació del Pla Hidrològic Nacional. I ho faig per recordar una vegada més, que en aquesta història només n’hi ha un de protagonista: el President del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero.

Un President que fa quatre anys es va comprometre, davant l’oposició d’uns i l’escepticisme d’altres, a aturar el transvasament de l’Ebre impulsat pel PP amb el suport de CiU. Dit i fet, la primera decisió que va adoptar un cop investit president, després de la retirada de les tropes d’Iraq, va ser la derogació del PHN.

En aquesta història, hi ha uns partits que menyspreen el territori i fomenten la confrontació; uns altres que defensem la dignitat de les nostres comarques, treballant i prenent decisions valentes sense que ens tremoli el pols, i uns tercers que sense massa esforç acostumen a pujar al carro (dels bous) sense que la presa de decisions dels altres, els suposi mai cap desgast.

Formigues a part, no en tingueu cap dubte, el primer que farà el PP si guanya les eleccions és tornar a ressuscitar el PHN. Això és el que han anat dient aquests darrers quatre anys a Madrid, i això és el que reiteren fins la sacietat quan van a Múrcia i València. Aquesta serà la seva gran contribució a casa nostra.Necessitem quatre anys més de Govern de progrés. Aquesta és la única garantia que tenim per evitar que guanyi un PP que posaria en perill els avenços socials aconseguits aquesta legislatura i que recuperaria del bagul de la història el PHN.

Obra de Govern: Corredor del Mediterrani

2008-02-11T13:38:00.000+01:00

Connexió del corredor del Mediterrani amb la línia de l'AVE

al Sud de l'Aeroport de Reus

Més de 3.000 joves ja s'han informat sobre com rebre els ajuts de la renda bàsica d'emancipació

2008-02-08T09:56:00.000+01:00

Pensem en les persones. Aquest és el leitmotiv que guia l'acció política dels socialistes. Un concepte que no és una frase bonica de cara a la galeria sinó una síntesi de la nostra obra de Govern. Per posar només un exemple, ahir vaig donar a conèixer les primeres dades territorials en relació a la renda bàsica d'emancipació. Com sabeu, la llei del Govern Zapatero que ofereix ajuts als joves per tal que puguin pagar un lloguer. Uns ajuts que suposen un total de 10.080 euros en quatre anys. És a dir, quasi 1.700.000 de les antigues pessetes.

A hores d'ara, 3120 joves del Camp de Tarragona ja han demanat informació i 280 ja han sol.licitat aquesta ajuda de 210 euros mensuals per poder pagar un lloguer. Amb aquesta mesura els socialistes comencem a posar fil a l'agulla a un dels nombrosos desgavells que vam heretar del PP: la dificultat per a molts joves d'accedir a un habitatge.

La política neoliberal dels Rato, Rajoy, Acebes i companyia va comportar que l'accés a una vivenda es convertís en el principal problema dels joves d'aquest país. Només cal recordar les declaracions del ministre Rato quan va afirmar que la gent comprava pisos perquè era rica (!)

En contraposició amb això, el Govern de Zapatero ha impulsat polítiques que han provocat la baixada del preu dels habitatges, mes rera mes, i ha facilitat l'accés dels joves a una vivenda de lloguer. En aquest sentit, vull remarcar que el Govern socialista ha considerat sempre una prioritat donar resposta a les necessitats d'emancipació de tota una generació de joves que es troben amb dificultats per accedir a un habitatge

Des d'aquí vull animar tots els joves de les comarques del Camp de Tarragona a sol.licitar aquesta renda bàsica d'emancipació. El procediment és tan senzill com descarregar el formulari de la pàgina web del ministeri de Vivenda i lliurar-lo a les oficines d'habitatge dels Ajuntaments o a les de la Generalitat. La resolució s'enllestirà, com a màxim, en dos mesos a partir del moment de lliurar la sol.licitud.

Com deia al principi, els socialistes pensem en les persones.

Les polítiques socials avancen quan governem els socialistes

2008-02-08T01:49:00.000+01:00

A Espanya les polítiques socials només avancen quan governem els socialistes. Així es va veure en l'etapa de govern de Felipe González i especialment s'ha tornat a veure ara, després de 8 anys de parèntesis del PP, amb el govern de Zapatero. És ara que s'ha notat una vegada més l'avenç de l'estat del benestar que durant els anys de govern del PP s'havia retallat.

Ara s'ha iniciat allò que anomenem “ la quarta pota de l'estat del benestar" que completa l’educació, la sanitat i les pensionsCal esmentar també l'augment de totes les pensions. Només a Cambrils on era ahir, aquest augment beneficia 2.870 pensionistes; o també les ajudes destinades al foment de la natalitat amb el "txec-nadó", que ajudarà amb 2.500 euros a les famílies que tinguin un nadó. Sobre aquesta ajuda, a Cambrils se'n beneficiaran prop de 450 famílies. Així mateix, amb la nova llei relacionada amb els treballadors autònoms, uns 4.500 treballadors cambrilencs es podran beneficiar de la nova política de drets.

I una qüestió de plena actualitat és l'accés al habitatge, especialment per part de la gent jove. S'estan fent polítiques perquè els preus dels pisos baixin, i estan baixant com mai. Però també s'ha fet una aposta per la vivenda de lloguer, i sobretot perquè els joves puguin emancipar-se i tinguin la possibilitat de fer-ho, amb la renda bàsica d'emancipació i l'ajuda de 210 euros mensuals durant 4 anys. De fet, només a Cambrils, uns 380 joves cambrilencs es podrien beneficiar d'aquesta ajuda durant 2008, tot i que amb les dades del mes de gener ja hi ha més de 430 consultes d'informació i 20 sol·licituds confirmades.

Per tot això vull advertir que hi ha en risc tots aquests avenços socials i que es pot retrocedir si guanya el PP les eleccions. És per això també que no s'ha de menystenir qui governarà Espanya els propers anys. O governa Zapatero o Rajoy, i ja sabem quins ideals o quins interessos defensen un i altre. I votar PP no és votar moderació sinó que és votar Acebes, Rajoy, Zaplana, Pizarro i Aznar que en definitiva està darrera.

2008-02-06T19:38:00.000+01:00

Hem invertit com mai a la història a Cambrils

2008-02-06T19:12:00.000+01:00

Avui he estat a Cambrils on he fet balanç de les inversions de l’Estat a la ciutat durant aquesta legislatura. Parlant amb els mitjans de comunicació de la ciutat he destacat els 111 milions d’euros destinats al desdoblament de la N-340 al seu pas per Cambrils, a les obres d’ampliació del tercer carril de l’autopista AP7 (134 milions d’euros), a la futura estació de Cambrils del corredor del mediterrani, i al nou passeig marítim de ponent que està a punt de ser inaugurat.

Tot plegat, suposa un volum inversor històric i sense precedents del Govern de l’Estat a Cambrils. En aquest sentit, he volgut preguntar en veu alta que es el que va fer el PP per Cambrils durant els 8 anys en què va governar? perquè som incapaços de recordar cap projecte.

Pel que fa a les polítiques mediambientals, cal destacar els 10 milions d’euros destinats al nou passeig marítim de ponent i la futura canalització de les rieres de Riudoms i Riudecanyes.

Un altre dels pilars de l’economia de Cambrils, el turisme, també s’ha vist beneficiat per les polítiques del Govern socialista gràcies a la concessió de crèdits tous (al 0,5% d’interès) per a la construcció d’equipaments i activitats vinculades al turisme. Això suposarà un estalvi de 800 milions de les antigues pessetes en 10 anys pel sector.

Durant aquesta visita a Cambrils m'ha acompanyat la Yolanda Quilez, cambrilenca i candidata del PSC al Congrés per la demarcació de Tarragona. Amb la Yolanda hem visitat les obres de construcció del passeig marítim de ponent, una realització més del Govern liderat pel president Zapatero. Un cop més, allà on anem ens trobem amb els resultats de la bona feina feta durant aquests quatre anys

Anticatalanisme per tornar a la Moncloa

2008-02-06T05:35:00.000+01:00

Amb alcaldes i caps de llista socialistes de la comarca visitant el monestir de Santa Oliva que s’està rehabilitant gràcies al finançament del Govern de l`Estat

“El PP ha optat per fomentar l'anticatalanisme com no patíem des dels temps del franquisme com a fòrmula per tornar a la Moncloa "

Ahir vàrem ser al Vendrell on vaig dir que el Partit Popular ha utilitzat durant tota la legislatura una tàctica basada en el menyspreu a Catalunya i en l’odi contra els catalans com a plataforma màgica per tornar a la Moncloa.

Els habitants del Penedés coneixen millor que ningú els efectes d’aquesta campanya d’anticatalanisme visceral, ja que van ser víctimes del boicot als productes catalans, com el cava, fruït de la campanya demagògica del PP en contra de l’Estatut.

El PP no ha estat sol durant tot aquest temps sinó que ha comptat amb el suport parlamentari de franc dels diputats de CiU com el senyor Jané. Ningú no pot tenir cap dubte. En cas de ser necessari Jané tornarà a votar la investidura d’un president del Govern del PP com ja va fer en les dues ocasions en què va votar les dues investidures d’Aznar .

Davant de la cita amb les urnes del 9 de març només hi ha dues opcions: o bé un Govern de progrès, presidit per Zapatero, que aposti per Catalunya i el Camp de Tarragona, o un executiu liderat per Rajoy que faci de l’anticatalanisme la seva marca d’actuació política i bloquegi tots els projectes que necessiten aquestes terres.

En el curs de la jornada, la meva companya candidata al Senat i alcaldessa de Cunit, Judith Alberich, va resumit els efectes que les polítiques socials impulsades pel Govern Zapatero han tingut al Baix Penedès.

Judith va recordar que “1.116 joves del Baix Penedès es beneficiaran enguany dels ajuts de la renda bàsica d’emancipació, 8.412 pensionistes de la comarca han vist com les seves pensions s’incrementaven d’un 30% de mitjana durant aquesta legislatura mentre que 1.300 famílies del Baix Penedès rebran enguany l’ajut de 2.500 euros per nadó.”

BARREM EL PAS A LA DRETA!

2008-01-25T12:58:00.000+01:00

Segons les darreres enquestes publicades el Partit Popular té possibilitats reals de guanyar les properes eleccions. Curiosament, davant d’aquest escenari, alguns partits que es defineixen d’esquerres, enlloc d’alertar del perill que això representa pels drets socials assolits aquests darrers quatre anys, es dediquen a difamar als socialistes afirmant que fem plantejaments “idèntics” als del Partit Popular.

El que resulta indignant és que es vulgui confondre a la bona gent amb afirmacions sense fonament com aquesta. De debò hi ha algú mínimament sensat que pensi que el PSC i el PP són la mateixa cosa?

La setmana passada aquest mateix diari informava de què 55.000 jubilats del Camp de Tarragona han vist com les seves pensions augmentaven el doble que durant els anys dels Governs d’Aznar, com 1.412 famílies tarragonines ja han cobrat l’ajut de 2.500 euros per nadó concedit pel Govern o com ja s’han començat a percebre les primeres prestacions contemplades en la Llei de Dependència. Potser algun candidat despistat ha qualificat aquests compromisos socials com a “inversions elitistes” però no crec que enganyi molta gent.

Afirmacions com aquestes només aconsegueixen la desmobilització de l’electorat progressista. Hem de ser conscients que els vots que vagin a formacions que no tenen cap possibilitat real d’obtenir representació parlamentària per Tarragona poden afavorir a un Partit Popular més extremista que mai, amb tics d’extrema dreta, i que s’ha desfet dels dirigents de perfil més moderat o centrista.

Els ciutadans es mereixen representants polítics que no els menteixin. I ara, i aquí, cal dir-ho clarament. Cal dir-li a la ciutadania de forma inequívoca que el PSC és l’únic partit capaç de barrar el pas a aquesta dreta reaccionària i, alhora, d’impulsar les polítiques socials que millorin la vida quotidiana de les persones, com hem fet fins ara. Ara fa quatre anys els tarragonins vam dir NO al Govern dels Aznar, Acebes, Zaplana i companyia. Fem que ara la veu de Catalunya i de les comarques del Camp de Tarragona tornin a decantar la balança a favor d’un Govern de progrés. El desenvolupament d’aquest territori no pot esperar, no podem perdre quatre anys. Ara hem de saber aprofitar el compromís dels Governs de Catalunya i d’Espanya per, conjuntament amb els Ajuntament del Camp, fer que aquest sigui el territori amb la qualitat de vida més alta del país.

Cal fer un darrer esforç d’aquí al 9 de març per fer arribar aquest missatge, tots ens hi juguem molt.

Francesc Vallès
Cap de llista del PSC per Tarragona

Publicat a: Aquí.cat

ÉS L’HORA DEL CAMP DE TARRAGONA!

2008-01-23T16:44:00.000+01:00

El proper nou de març els tarragonins tenim una cita important que decidirà el futur immediat de les nostres comarques i de la nostra gent. Davant d’aquesta cita amb les urnes els socialistes ens presentem davant la ciutadania amb un missatge molt clar: només una victòria del PSC i de José Luis Rodríguez Zapatero pot aprofundir en les polítiques socials que s’han iniciat en aquesta legislatura i barrar el pas a un PP cada cop més radicalitzat en la dreta extrema després d’haver llançat per la borda als seus dirigents més centristes i moderats.

Crec que no és necessari aprofundir en el que suposaria per Tarragona i per Catalunya una victòria de Rajoy, amb Aznar movent els fils i marcant les directrius a seguir. Un PP que ha centrat bona part de la seva estratègia política en l’atac sistemàtic a les aspiracions de Catalunya i en l’intent de dividir la societat catalana, inventant-se un suposat conflicte lingüístic, només per intentar obtenir un rèdit electoral.

Davant d’aquest escenari crec sincerament que o bé mantenim el rumb que ens hem marcat amb el punt de mira fixat en tot allò que afecta el dia a dia de les persones o bé tornem al passat amb tot el que això comporta de retrocés en matèria social i de menyspreu a Catalunya.

A diferència del que pretenen els dirigents del Partit Popular l’obra de Govern del Partit Socialista sí que té una traducció real en la vida diària de les persones, també aquí al Camp de Tarragona.

Així, gràcies al compromís del Govern socialista, 7.300 joves tarragonins poden beneficiar-se dels ajuts de fins a 210 euros al mes durant els propers quatre anys per accedir a un habitatge de lloguer. Més de 50.000 pensionistes de les nostres comarques han vist incrementar les seves pensions mínimes de fins a quasi un 30% mentre que el salari mínim interprofessional ha passat dels 460 euros del 2004 als 600 euros d’aquest 2008. A més a més, la llei de dependència permetrà que aquelles persones que no poden valer-se per elles mateixes rebin un ajut econòmic o un servei assistencial. Som conscients de la dificultat de conciliar la vida familiar i laboral, per això 8.500 famílies del Camp de Tarragona es beneficiaran durant aquest any de l’ajuda de 2.500 euros per nadó que facilita el Govern.

Hem aprofundit en l’Estat del Benestar i hem aturat les agressions al territori com el Plan Hidrológico Nacional.

Tenim identificats els problemes reals de la vida quotidiana de les persones i tenim els mitjans per ajudar als ciutadans a millorar la seva qualitat de vida.

Ja sabem el que ens espera si hi ha una baixa participació: una victòria dels Acebes, Zaplana, Aznar i companyia. Només una mobilització de l’electorat progressista pot garantir que no fem un pas enrera i perdem quatre anys que poden ser decisius pels reptes que té plantejats el Camp de Tarragona.

Hem treballat perquè el creixement econòmic no oblidés aquells valors que ens identifiquen: la igualtat d’oportunitats i de drets, la justícia social, la llibertat i la solidaritat. Ara ens cal el suport de la bona gent per continuar aprofundint en aquests valors. Que no us enganyin aquells que diuen que no hi ha diferències entre la dreta i l’esquerra. Ara és l’hora del Camp de Tarragona. Si el proper 9 de març guanya Zapatero disposarem de totes les eines per consolidar les nostres comarques com el referent del país, amb nous reptes, noves il·lusions i nous horitzons. De tots nosaltres depèn que aquest futur, finalment, pugui esdevenir una realitat.

Francesc Vallès
Cap de llista del PSC al Congrés

El primer acte d'una campanya molt important

2008-01-22T20:31:00.000+01:00