Francesc Vallès. Reflexions personals i polítiques
dissabte, 19 de juny del 2010
diumenge, 13 de juny del 2010
Quan es fa el que toca fer
(versió íntegra de l'article publicat avui al Diari de Tarragona)
Dilluns, en el seu discurs de presa de possessió com a Rector de la URV el Dr. Francesc X. Grau feia un diagnòstic sobre els temps d’incertesa i dificultat que estem vivint, però alhora també apuntava una confiança sòlida en el futur que tenim davant nostre, i en especial al paper de la Universitat per liderar els reptes que ens esperen. Per fer-ho, va recórrer a unes reflexions del científic Albert Einstein molt adients per aplicar a la situació econòmica actual. Segons Einstein “(...) la crisi és la millor benedicció que pot succeir-li a les persones i als països perquè porta progressos. La creativitat neix de l'angoixa, com el dia neix de la nit fosca. És en la crisi que neix la inventiva, els descobriments i les grans estratègies. Qui supera la crisi es supera a sí mateix sense quedar "superat". Qui atribueix a la crisi els seus fracassos i penúries violenta el seu propi talent i respecta més els problemes que les solucions. La veritable crisi és la crisi de la incompetència.(...). Parlar de crisi és promoure-la, i callar en la crisi és exaltar el conformisme. En comptes d'això treballem dur. Acabem d'una vegada amb l'única crisi amenaçadora que és la tragèdia de no voler lluitar per superar-la”. No deixin mai de llegir els clàssics!
Aquesta setmana també han estat reelegits Albert Abelló i Isaac Sanromà com a Presidents de les Cambres de Comerç de Tarragona i Reus, respectivament. Els ciutadans no estem per massa canvis, ja ho veuen. Ni aventures, ni experiments. En moments de sotracs, preferim la seguretat que dóna l’experiència. En les seves primeres paraules el President de la Cambra de Tarragona afirmava, amb un alt sentit de la responsabilitat, que les dificultats de la cojuntura econòmica obligaran a la Cambra “a ser més útil que mai, prioritzant la creació d’empreses, fent de mitjancera per aconseguir liquiditat i finançament per les empreses per tal de dinamitzar i impulsar la nostra economia”. A fer la seva feina, vaja. Ho celebro. Per la seva banda, el President de la Cambra de Reus completava, amb una magnífic exercici de coherència i sincronització, que la incertesa econòmica s’haurà de combatre “amb fortes dosis d’imaginació i esforç per suplir la limitació de recursos a la que ens haurem d’afrontar”.
Defensa de la innovació, el valor afegit, la formació, la captació i la retenció de talent, des de l’àmbit acadèmic. Aposta per l’emprenedoria, la competitivitat, la productivitat i la internacionalització des de l’àmbit empresarial. De com fer més amb menys, però també, de com ser més forts, de com ser millors, de com fer els deures avui per estar preparats per demà .
El govern de l’Estat va aprovar fa dues setmanes del Decret llei de reducció del dèficit públic. Només va comptar amb els vots favorables del grup socialista però va prosperar. Molts deien que era una improvisació. Ara ens han seguit Alemanya, Itàlia, França i el Regne Unit, països amb governs conservadors. Tothom ha acabat fent el que tocava fer. Menys uns: l’oposició, tant a Espanya com a Catalunya. Amb la reforma del mercat de treball que s’aprovarà en breu tindran una segona oportunitat. I hauran d’estar a l’alçada.
És possible que algunes de les decisions que s’han adoptat puguin comportar un cert cost electoral, però governar vol dir liderar, prendre decisions, arriscar, vol dir fer el que cal fer pensant en el bé del país més que en beneficis partidistes o hipotètics rèdits electorals. I això és el que estem fent. Un cop tinguem tot el marc normatiu aprovat, ja no hi haurà temps ni per la crítica ni per les lamentacions. Caldrà anar junts i treballar fort. Partits polítics i societat civil, econòmica i social. Per generar confiança. Interna i externa. Per no caure en els errors del passat. Per sortir com abans millor de la situació en la que ens trobem i que ja comença a repuntar. I això, o ho fem entre tots o no ens en sortirem. I en aquest territori tenim els elements, els instruments i la capacitat per aconseguir-ho abans que ningú. El president del Govern ens ha donat un bon exemple. El rector de la URV i els nous presidents camerals també. Ara cal que l’oposició assumeixi també la responsabilitat que li toca i que els ciutadans li reclamen. De que facin el que els toca fer. Sinó, el temps acabarà posant a tothom al seu lloc.
Dilluns, en el seu discurs de presa de possessió com a Rector de la URV el Dr. Francesc X. Grau feia un diagnòstic sobre els temps d’incertesa i dificultat que estem vivint, però alhora també apuntava una confiança sòlida en el futur que tenim davant nostre, i en especial al paper de la Universitat per liderar els reptes que ens esperen. Per fer-ho, va recórrer a unes reflexions del científic Albert Einstein molt adients per aplicar a la situació econòmica actual. Segons Einstein “(...) la crisi és la millor benedicció que pot succeir-li a les persones i als països perquè porta progressos. La creativitat neix de l'angoixa, com el dia neix de la nit fosca. És en la crisi que neix la inventiva, els descobriments i les grans estratègies. Qui supera la crisi es supera a sí mateix sense quedar "superat". Qui atribueix a la crisi els seus fracassos i penúries violenta el seu propi talent i respecta més els problemes que les solucions. La veritable crisi és la crisi de la incompetència.(...). Parlar de crisi és promoure-la, i callar en la crisi és exaltar el conformisme. En comptes d'això treballem dur. Acabem d'una vegada amb l'única crisi amenaçadora que és la tragèdia de no voler lluitar per superar-la”. No deixin mai de llegir els clàssics!
Aquesta setmana també han estat reelegits Albert Abelló i Isaac Sanromà com a Presidents de les Cambres de Comerç de Tarragona i Reus, respectivament. Els ciutadans no estem per massa canvis, ja ho veuen. Ni aventures, ni experiments. En moments de sotracs, preferim la seguretat que dóna l’experiència. En les seves primeres paraules el President de la Cambra de Tarragona afirmava, amb un alt sentit de la responsabilitat, que les dificultats de la cojuntura econòmica obligaran a la Cambra “a ser més útil que mai, prioritzant la creació d’empreses, fent de mitjancera per aconseguir liquiditat i finançament per les empreses per tal de dinamitzar i impulsar la nostra economia”. A fer la seva feina, vaja. Ho celebro. Per la seva banda, el President de la Cambra de Reus completava, amb una magnífic exercici de coherència i sincronització, que la incertesa econòmica s’haurà de combatre “amb fortes dosis d’imaginació i esforç per suplir la limitació de recursos a la que ens haurem d’afrontar”.
Defensa de la innovació, el valor afegit, la formació, la captació i la retenció de talent, des de l’àmbit acadèmic. Aposta per l’emprenedoria, la competitivitat, la productivitat i la internacionalització des de l’àmbit empresarial. De com fer més amb menys, però també, de com ser més forts, de com ser millors, de com fer els deures avui per estar preparats per demà .
El govern de l’Estat va aprovar fa dues setmanes del Decret llei de reducció del dèficit públic. Només va comptar amb els vots favorables del grup socialista però va prosperar. Molts deien que era una improvisació. Ara ens han seguit Alemanya, Itàlia, França i el Regne Unit, països amb governs conservadors. Tothom ha acabat fent el que tocava fer. Menys uns: l’oposició, tant a Espanya com a Catalunya. Amb la reforma del mercat de treball que s’aprovarà en breu tindran una segona oportunitat. I hauran d’estar a l’alçada.
És possible que algunes de les decisions que s’han adoptat puguin comportar un cert cost electoral, però governar vol dir liderar, prendre decisions, arriscar, vol dir fer el que cal fer pensant en el bé del país més que en beneficis partidistes o hipotètics rèdits electorals. I això és el que estem fent. Un cop tinguem tot el marc normatiu aprovat, ja no hi haurà temps ni per la crítica ni per les lamentacions. Caldrà anar junts i treballar fort. Partits polítics i societat civil, econòmica i social. Per generar confiança. Interna i externa. Per no caure en els errors del passat. Per sortir com abans millor de la situació en la que ens trobem i que ja comença a repuntar. I això, o ho fem entre tots o no ens en sortirem. I en aquest territori tenim els elements, els instruments i la capacitat per aconseguir-ho abans que ningú. El president del Govern ens ha donat un bon exemple. El rector de la URV i els nous presidents camerals també. Ara cal que l’oposició assumeixi també la responsabilitat que li toca i que els ciutadans li reclamen. De que facin el que els toca fer. Sinó, el temps acabarà posant a tothom al seu lloc.
dijous, 3 de juny del 2010
Efectivamente a CiU no le gusta el Senado
En el último artículo publicado en esta sección hace tres semanas ya intuíamos que a CiU no le iba a gustar que la respuesta institucional liderada por el president Montilla en defensa del Estatut de Catalunya y de la necesidad de renovación del Tribunal Constitucional se articulara a través del Senado. A pesar de ser la cámara de representación territorial y de la que, a priori, un partido autodenominado nacionalista debería tener mucho más en estima, CiU ha optado en todo momento por menospreciar lo que allí pudiera suceder. No tanto por la efectividad de las medidas y acuerdos que se consiguieran, sino por una razón mucho más mundana: en el Senado, ni CiU ni Artur Mas tienen el protagonismo que desearían.
CiU cree poseer en exclusiva la defensa de los intereses de Catalunya, de su autogobierno, de su identidad. Y en esa patrimonialización ilegítima e intolerable de Catalunya no puede soportar que se produzca ninguna intromisión, porque ello supondría romper con el binomio Catalunya = CiU. Y menos aún que sea el PSC con Montilla al frente quien lidere la respuesta institucional en defensa del Estatut. CiU firmó el acuerdo del Parlament de Catalunya no en un afán de reforzar la unidad del catalanismo político. No se confundan: eso significaría ampliar el abanico de partidos con copyright catalanista y por tanto romper su monopolio particular. CiU firmó el acuerdo del Parlament, básicamente, porque creyó que iba a fracasar. Y, efectivamente, esa interpretación se confirmó hace justo una semana cuando el president Montilla consiguió, en el Senado, ejecutar con precisión y eficacia el mandato que le dio el Parlament de Catalunya. Montilla convenció y ganó. Mas decidió no acudir. No envió ni a su portavoz parlamentario. Decidió no acompañar al president de la Generalitat en un día de alto significado político y de enorme relevancia institucional. No sabemos dónde estaba, pero el error de cálculo fue mayúsculo. De mucho calado, puesto que de un plumazo y en menos de un día, Montilla consiguió, por un lado, el compromiso del Senado para reactivar el procedimiento para la renovación de los miembros del TC y, por otro, registrar la proposición de ley de reforma de la Ley Orgánica del Tribunal Constitucional. ¡Y Artur Mas no estaba allí!
Mas está nervioso. Por su falta de protagonismo y porque Montilla se está saliendo con la suya. Está cumpliendo escrupulosamente, punto por punto, con el mandato parlamentario, y CiU ni puede ni sabe cómo pararlo. Ni tan sólo cómo asomar la cabeza. La política de las gesticulaciones estériles, la desorientación y la falta de sentido institucional de CiU, contrasta con el rigor, el trabajo, la determinación y la eficacia del president Montilla. Aunque es verdad que ha sido el propio Mas quien ha renunciado a una parte de ese protagonismo no queriendo ir al Senado a apoyarle. Y lo que es peor, no sólo no celebra los resultados conseguidos con motivo de la comparecencia de Montilla en el Senado, sino que se atreve incluso a descalificarlos. Mas sabe que no estuvo a la altura que se le espera a un aspirante a la Presidencia de la Generalitat. Y claro, como no pueden asumir semejante éxito, no se les ocurre otra cosa que amenazar con registrar en el Congreso de los Diputados una proposición de ley, que presumiblemente va a tener la misma redacción que la que ya ha empezado su tramitación en el Senado. ¡Brillante! Con esta estrategia demuestran una vez más, pero ahora con mayor visibilidad, que su objetivo no consiste ni en la renovación de los magistrados del TC que tienen el mandato caducado, ni en la reforma de su Ley orgánica, ni en la defensa del Estatut ni de Catalunya. Lo único que persiguen es poner al PSC en un aprieto. Y claro, no lo van a conseguir. Porque se olvidan algo importante: la astucia del president Montilla.
CiU sigue apelando a la unidad del catalanismo político. Pero cuando hay que demostrarlo, se desmarcan. Incomprensiblemente, se quedan al margen. Se quedan solos. Como se quedaron hace unos días intentando bloquear, de nuevo, la aplicación del sistema de financiación para Catalunya. Ni el PP se atrevió a seguirles. Flaco favor hacen al catalanismo al que dicen defender. Cantos de sirena agónicos, cada vez más débiles, cada vez más tenues...
Article publicat a la revista El Siglo el 31/05/2010
CiU cree poseer en exclusiva la defensa de los intereses de Catalunya, de su autogobierno, de su identidad. Y en esa patrimonialización ilegítima e intolerable de Catalunya no puede soportar que se produzca ninguna intromisión, porque ello supondría romper con el binomio Catalunya = CiU. Y menos aún que sea el PSC con Montilla al frente quien lidere la respuesta institucional en defensa del Estatut. CiU firmó el acuerdo del Parlament de Catalunya no en un afán de reforzar la unidad del catalanismo político. No se confundan: eso significaría ampliar el abanico de partidos con copyright catalanista y por tanto romper su monopolio particular. CiU firmó el acuerdo del Parlament, básicamente, porque creyó que iba a fracasar. Y, efectivamente, esa interpretación se confirmó hace justo una semana cuando el president Montilla consiguió, en el Senado, ejecutar con precisión y eficacia el mandato que le dio el Parlament de Catalunya. Montilla convenció y ganó. Mas decidió no acudir. No envió ni a su portavoz parlamentario. Decidió no acompañar al president de la Generalitat en un día de alto significado político y de enorme relevancia institucional. No sabemos dónde estaba, pero el error de cálculo fue mayúsculo. De mucho calado, puesto que de un plumazo y en menos de un día, Montilla consiguió, por un lado, el compromiso del Senado para reactivar el procedimiento para la renovación de los miembros del TC y, por otro, registrar la proposición de ley de reforma de la Ley Orgánica del Tribunal Constitucional. ¡Y Artur Mas no estaba allí!
Mas está nervioso. Por su falta de protagonismo y porque Montilla se está saliendo con la suya. Está cumpliendo escrupulosamente, punto por punto, con el mandato parlamentario, y CiU ni puede ni sabe cómo pararlo. Ni tan sólo cómo asomar la cabeza. La política de las gesticulaciones estériles, la desorientación y la falta de sentido institucional de CiU, contrasta con el rigor, el trabajo, la determinación y la eficacia del president Montilla. Aunque es verdad que ha sido el propio Mas quien ha renunciado a una parte de ese protagonismo no queriendo ir al Senado a apoyarle. Y lo que es peor, no sólo no celebra los resultados conseguidos con motivo de la comparecencia de Montilla en el Senado, sino que se atreve incluso a descalificarlos. Mas sabe que no estuvo a la altura que se le espera a un aspirante a la Presidencia de la Generalitat. Y claro, como no pueden asumir semejante éxito, no se les ocurre otra cosa que amenazar con registrar en el Congreso de los Diputados una proposición de ley, que presumiblemente va a tener la misma redacción que la que ya ha empezado su tramitación en el Senado. ¡Brillante! Con esta estrategia demuestran una vez más, pero ahora con mayor visibilidad, que su objetivo no consiste ni en la renovación de los magistrados del TC que tienen el mandato caducado, ni en la reforma de su Ley orgánica, ni en la defensa del Estatut ni de Catalunya. Lo único que persiguen es poner al PSC en un aprieto. Y claro, no lo van a conseguir. Porque se olvidan algo importante: la astucia del president Montilla.
CiU sigue apelando a la unidad del catalanismo político. Pero cuando hay que demostrarlo, se desmarcan. Incomprensiblemente, se quedan al margen. Se quedan solos. Como se quedaron hace unos días intentando bloquear, de nuevo, la aplicación del sistema de financiación para Catalunya. Ni el PP se atrevió a seguirles. Flaco favor hacen al catalanismo al que dicen defender. Cantos de sirena agónicos, cada vez más débiles, cada vez más tenues...
Article publicat a la revista El Siglo el 31/05/2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)